La política catalana ja no diu mentides, o almenys la política d’ERC ja no ho fa. Que Quim Nadal torni a ser conseller tindria fins i tot un punt de còmic si no fos perquè és la cirereta final a totes les renúncies a què s’ha precipitat progressivament la nostra classe política des del 2017. ERC i Junts s’han diferenciat durant aquests anys perquè mentre els uns han treballat des de la rendició, els altres s’han abocat a emmascarar-la sense combatre-la a fons. El resultat és que Pere Aragonès és el cap d’un Govern monocolor i té la confiança per vendre un missatge que signen tant Carles Campuzano com Gemma Ubasart mentre a Junts s'han quedat sols cridant als núvols.
Treuen la Laura Borràs a bordar per amagar que estan tristos, que tenen l’ego ferit i que se senten com un nen perdut al supermercat
ERC ha estat cinc anys decorant l’escenari on Carles Campuzano es posa bé per restar a les ordres de Pere Aragonès. Junts s’ha anat despullant de tot el que havia heretat sense canviar-ho per cap altra cosa. És el gos ferit que erosiona la cultura democràtica del país en titllar d’il·legítim un govern escollit democràticament perquè no els queda res per defensar. Tampoc no tenen res per oferir. No saben com encarrilar l’independentisme, no saben si són de dretes o d'esquerres, no saben què han de votar als pressupostos de Jaume Giró, no entenen que Campuzano hagi acceptat una conselleria i no saben què els convé per aturar la caiguda lliure. Treuen la Laura Borràs a bordar per amagar que estan tristos, que tenen l’ego ferit i que se senten com un nen perdut al supermercat
La Catalunya sencera: voler ser la Casa Gran té un preu i és el de no fer la independència. Ho sabia Pujol, ho sabia Mas, ho sap Aragonès
A tot això, la síndrome del cotxe escombra s’ha apoderat del Govern —concretament del president— en una performance de les seves ambicions i de la idea que si poses un bon esquer a l'ham, els electors s'hi acostaran com un banc de peixos desorientats. ERC ha comprat els caps polítics dels sectors als quals es vol acostar abans d’haver-se’ls fet seus per servir-se’n d’altaveu i arribar a “la Catalunya sencera”. Voler ser “la Casa Gran” té un preu i és el de no fer la independència. Ho sabia Jordi Pujol, que no la volia; ho sabia Artur Mas, que mai va pronunciar la paraula, i ho sap Pere Aragonès, que sembla que no la vol. La independència és encara avui l’únic tema que polaritza els votants i això és incompatible amb esdevenir un partit que fregui la majoria parlamentària. ERC ha triat apropiar-se els postulats dels contrincants per rapinyar-los-hi els electors sense haver de discutir-los-hi ni la seva inclinació política ni la seva adscripció nacional. És amb aquesta meta que s’atreveixen a abraçar consignes pròpies de Ciutadans, perquè saben que com més es dissol la idea que un dia van tenir sobre el lloc de Catalunya al món, més espai deixen als electors perquè facin servir la imaginació i l’embassin com vulguin.
ERC fa servir “la Catalunya sencera” com Pujol el “Catalunya, un sol poble”: una consigna fàcil amb què negar el conflicte nacional o domesticar-lo
La “Catalunya sencera” és l’exemple perfecte de com ERC fa servir les inconcrecions a favor seu per aglutinar tothom que els orbiti. No sabem quan ha estat incompleta, aquesta Catalunya. No sabem si es va trencar ni quan ho va fer perquè no s’atreveixen a dir-ho. No sabem si parlen d’alguna cosa que s'assembli a una reconciliació social, perquè mai ens han parlat de cisma. No sabem si es refereixen a la Catalunya no independentista —Ciutadans en deia “la Catalunya silenciosa”— o a la neopàtria. No ho sabem, però la tria de consellers ens pot donar pistes de per on va la cosa. ERC fa servir “la Catalunya sencera” com Pujol feia servir el “Catalunya, un sol poble”: és una consigna fàcil amb què negar el conflicte nacional. O domesticar-lo altre cop. És la manera d’ampliar el públic a qui et dirigeixes perquè els dius que ja no cal ser independentista per votar-te, senzillament cal sentir-se, com a mínim, una mica català. Tenir el veïnatge civil. No menysprear la idea que Catalunya existeix. És la tècnica per no haver d’explicar com vols que sigui Catalunya perquè en tens prou responent com un solter nerviós a la primera cita: el que ella vulgui. Fins i tot quan això inclou els qui no voldrien que existís. És en aquesta taula tan ben parada on algú que va ser diputat vint-i-tres anys per CDC, algú que va dir que calia servir-se de l’odi a Artur Mas i el cap de llista socialista del 1995 a la Generalitat poden seure tranquil·lament a fer el talladet.