Hi va haver un temps en què primer el PP i, després, Ciutadans/Ciudadanos, demanaven de tant en tant el trasllat de la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de Setembre al 23 d’Abril, Sant Jordi, patró de Catalunya i dia del llibre i de la rosa. Els dos partits espanyolistes argumentaven que el 23 d’Abril “feia sentir orgullosos la majoria dels catalans” en tant que festa cultural i cívica, allunyada de la reivindicació "nacionalista" de l'11 de Setembre. És a dir, es proposava Sant Jordi, diada certament massiva, com a festa no política a canvi d’enterrar la memòria històrica i col·lectiva de la desfeta, de l’ocupació borbònica el 1714 i la fi de les llibertats catalanes. Amb el canvi de data al calendari nacional, l’Onze de Setembre, festa de Catalunya i, per tant, de tots els catalans i catalanes, com consta a l’Estatut, quedava reduïda a una mena de costellada indepe. Alguna cosa s’ensumaven els populars i els taronges. I, efectivament, l’11 de Setembre del 2012, la primera manifestació gegantina per la independència que va donar forma al procés va fer miques els rècords de participació a Sant Jordi i tots els aparells repressius de l'Estat espanyol en ple es van posar en guàrdia per impedir que Catalunya toqués el dos d'Espanya.         

Però tornem al principi. El 23 d’abril del 2008, C’s, que s’havia estrenat al Parlament dos anys abans amb 3 diputats liderats per Albert Rivera, va instal·lar “taules informatives” a Barcelona, Cornellà de Llobregat, Sabadell i Salou per fer campanya a favor del canvi de dia de la festa nacional de Catalunya. Paradoxalment, C’s sí que podia convertir la diada cultural, el dia del llibre i de la rosa, en una jornada de reivindicació política. El portaveu dels taronges, Jordi Cañas, ho justificava així en una nota de premsa, en castellà, reproduïda també al web del flamant partit neolerrouxista: “Ciudadanos ha reivindicado desde su origen que el 11 de septiembre no es la fecha adecuada para celebrar la Diada. La manipulación nacionalista de los sucesos que conmemora desvirtúan la historia y degradan una celebración que debería ser una jornada festiva y cívica”. La nota afegia: “Ciudadanos defiende que el 23 de abril, día de Sant Jordi, y festividad del libro y la rosa, sí es una fecha que refleja el espíritu de una Diada, que debe sumar y no dividir, que debe ser la fiesta de todos los catalanes”.  Sí, l’heu encertat. La coincidència amb el lema oficial del Sant Jordi d’enguany, 2025, primer de la presidència del socialista Salvador Illa, deu ser això, mera coincidència: “Sant Jordi és de tothom”. El to imperatiu del missatge, aquest inquietant “de tothom”, exhala una ferum espanyolista que tira d'esquena. Ni els millors creatius d'Albert Rivera l'haurien igualat. Davant la contundència de l’eslògan, hi ha per sospitar que Illa encara té por que Ciutadans ressusciti i aboqui de nou el PSC als seus mínims parlamentaris, com va succeir durant el procés amb la victòria d'Inés Arrimadas a les eleccions del 155.

El to imperatiu de l'eslogan de la Generalitat "Sant Jordi és de tothom" exhala una ferum espanyolista que tira d'esquena 

Però si no n’hi hagués prou amb el to obscenament militant del missatge de la Generalitat, susceptible de ser interpretat no com una invocació a la unitat civil entorn d'una festa certament estimada i celebrada per tot el país, sinó com una nova versió d’aquell “A por ellos” d’infame record, almenys per a la meitat dels catalans, el president Salvador Illa ha decidit convertir Javier Cercas en estrella del Sant Jordi oficial. L’autor de Soldados de Salamina o Anatomía de un instante, i que ara presenta a El loco de Dios en el fin del mundo, la seva incursió en el Vaticà del papa Francesc, és un dels escriptors espanyols més mediàtics, i més encara des que es va convertir en una de les bèsties negres de l’independentisme. Òbviament, Cercas té dret a pensar el que vulgui. Però cadascú és cadascú. I no sembla que l’home que va equiparar el que succeïa a Catalunya durant el procés amb l'Euskadi en els temps del terrorisme d’ETA —“Mutatis mutandis, en la Catalunya actual ocurren cosas parecidas”, va escriure a El País Semanal el juny del 2021— sigui precisament una encarnació de l’esperit d'unitat i concòrdia que propugna el president Illa, amb qui Cercas mantindrà un diàleg en el marc dels actes oficials del Govern per a la diada de Sant Jordi.

Amb Salvador Illa a la Generalitat, desactivat el procés, Cercas ja té la Catalunya que li prova i li convé

El 2019, en un discurs a Mèrida amb motiu del Dia d’Extremadura, Cercas, nascut a Ibahernando (Càceres), però criat a Girona, on es va establir la seva família els anys seixanta del segle passat, una família falangista, va aprofitar la presència a l’acte d’un general de l'UME (Unitat Militar d’Emergències), per deixar anar una al·lusió equívoca que, per més que el novel·lista ho negués, seria interpretada com una crida a l’exèrcit per intervenir a Catalunya. No obstant això, quan, sis anys després, rellegim aquelles polèmiques paraules de Cercas, de sobte, ara sí, tot encaixa: “Yo soy un partidario feroz del aburrimiento en política, de un aburrimiento escandinavo o como mínimo suizo. Las aventuras me encantan, me apasionan, me vuelven loco, pero en los libros, en el cine y, en general, en la vida privada. En la vida pública, vade retro, Satanás. Ahí, tedio total. Cuando la política y la vida pública se llenan de pasión, de aventura, de emociones..., como nos ha ocurrido a los catalanes en los últimos años, échate a temblar o llama a la unidad del general”. Amb Salvador Illa a la Generalitat, desactivat el procés, Cercas ja té la Catalunya que li prova i li convé. Amén.