Els socialistes són bons en la disciplina del missatge. Excepte algun error, ningú —del primer a l’últim— no traspassarà mai ni un mil·límetre els límits del marc mental que el seu relat intenta imposar. Un relat que repeteixen constantment. Una de les maneres més eficients per fixar aquest relat és a través de les campanyes marc que fan des de les institucions on governen. Això els permet inserir publicitat als mitjans de comunicació, que, vulguis o no, sempre és motiu d’alegria. Per això una de les primeres accions del Govern del president Illa quan va arribar a la Generalitat va ser llançar la campanya “El Govern de tothom”, el manual de comunicació de la qual diu que l’objectiu és “transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom se senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc. Perquè, quan parlem de tothom, parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d’un Govern de tothom”.
Però atenció! Que siguin bons en la disciplina del missatge no vol dir que el missatge que emeten en sigui. De fet, en aquesta campanya de “El Govern de tothom”, som davant d’un missatge buit, partidista, acomplexat i incoherent.
És un missatge buit; una redundància retòrica. Qualsevol govern democràtic, per definició, té el deure de governar per a tothom, independentment de qui l’hagi votat. Remarcar una obvietat com aquesta és un acte purament de propaganda política.
És un missatge partidista. Fer una volta més a la qüestió ens pot fer adonar que els socialistes no busquen subratllar una obvietat, sinó fer una operació d’instrumentalització política insinuant que els governs anteriors eren excloents.
És un missatge acomplexat. No s’atreveixen a posar nom al “tothom”. “Independentment del territori, generació, ideologia, etc.”, això ja té un nom, i aquest nom és Catalunya. No exclou ningú i situa clarament l’àmbit d’actuació: el conjunt del país.
És un missatge incoherent. Perquè les polítiques d’aquest Govern no reflecteixen una veritable voluntat de representar tothom. I la distància entre el missatge institucional i les actuacions concretes erosiona la credibilitat del Govern.
Només és "tothom" si és Espanya. Si és Catalunya, exclou.
I del “Govern de tothom” al “Sant Jordi és de tothom”. Per deixar-ho ben clar, ho celebrarem molt a Madrid i a l’acte institucional hi organitzarem un col·loqui del president amb un escriptor que ha dit “mai m’he plantejat escriure en català”. Quina buidor, quin partidisme, quin acomplexament, quina incoherència. Per no dir Catalunya, diuen tothom. I en dir-ne tothom perden tota noció de la institució que representen i del país que gestionen. Són el Govern de la pandereta. Considero que aquesta expressió popular els encaixa perfectament per dos motius: per la seva ineficàcia i incompetència en la gestió de determinades qüestions i perquè la pandereta és un instrument fortament associat al folklore espanyol. Cercas, Madrid, la bandera d’Espanya al despatx a la Generalitat. El canvi d’enfocament d’El Born Centre de Cultura i Memòria, la desaparició de la bandera catalana en la campanya de Sant Jordi, la bandera d’Espanya al despatx de l’Ajuntament. Només és "tothom" si és Espanya. Si és Catalunya, exclou. Aquesta és la buidor, el partidisme, l’acomplexament i la incoherència que governa a la majoria de les principals institucions del país. I ho fa tocant la pandereta. Poca categoria, molt espanyola. Ells i elles, tots i totes haurien de resoldre el caos en què s’està convertint Barcelona, Rodalies, l’accés a l’habitatge, la seguretat, el nivell educatiu, la transició energètica, el model econòmic... clinc-clinc, tot-toc…