Plató va escriure que el governant ha de ser un ésser superior, un veritable filòsof que per l'autoritat del seu saber i la rectitud de la seva justícia aconsegueixi respecte i obediència. Han passat més de 2.000 anys i els ciutadans dels Estats Units han elegit com a president un home que no compleix cap dels requisits establerts pel filòsof de l’Acadèmia... i els valencians un aspirant a representar Espanya a Eurovisió que ha estat incapaç de protegir de la pluja la gent que el va votar.

D’un quant temps ençà, la democràcia, que continua sent el pitjor dels sistemes polítics tret de tots els altres, planteja seriosos problemes pel que fa a la selecció de personal. Ara mateix, Donald Trump és el comandant en cap de l’exèrcit dels Estats Units i per afegir emoció al seu mandat pretén col·locar com a secretari de Defensa un showman de la Fox que li reia totes les gràcies i que sense gaire experiència haurà de dirigir l’exèrcit més poderós del món. Per fiscal general, és a dir, per perseguir el delicte, Trump ha designat Matt Gaetz, acusat de tràfic sexual de menors. I per secretari de Salut, un antivacunes com Robert Kennedy...

Els que analitzen l’elecció de Trump com el pròleg de la caiguda de l’imperi americà es van carregant d’arguments, però els problemes de selecció de personal no són només dels Estats Units. Tenim exemples més propers. El president valencià Carlos Mazón va nomenar el mateix dia de la DANA un nou director d’Interior, responsable de la seguretat pública, la coordinació de les policies locals, la gestió de la Unitat del Cos Nacional de Policia (CNP) i la de Protecció Civil, però Vicent Huet Ballester va ser triat per al càrrec pel seu ampli coneixement "de la idiosincràsia de les festes taurines i, en especial, dels bous al carrer". A l’inici del seu mandat, Mazón ja va nomenar un torero del partit Vox ni més ni menys que com a vicepresident del seu Govern i conseller de Cultura! No faig referència a Catalunya perquè la llista de nomenaments objectivament insòlits seria massa llarga i alguns són amics meus.

D’un quant temps ençà la democràcia, que continua sent el pitjor dels sistemes polítics tret de tots els altres, planteja seriosos problemes pel que fa a la selecció de personal

La qüestió és per què ens governa gent tan inepta. Potser sempre ha estat així i no ho sabíem, perquè no hi havia tanta informació i els poderosos la monopolitzaven. En altres temps, les monarquies es van inventar com a intervenció divina per garantir el bon govern. Déu no es podia equivocar en triar qui encarnava la virtut, la saviesa, la fortalesa i la justícia, però va arribar un moment que els francesos van discrepar de Déu i van fer servir la guillotina. 

Ara hi ha molta informació, però sembla que els ciutadans ja no són tan exigents pel que fa a les virtuts i la moral de qui els ha de governar i els voten encara que robin, que demostrin la seva incompetència o que organitzin cops d'estat. Sense anar més lluny, ara tothom sap que Joan Carles I pillava tot el que podia en els diversos àmbits d’actuació i encara dominen els defensors de la dinasta borbònica, malgrat el seu historial, com si es tractés d’un bé col·lectiu superior.

Amb les tragèdies solen ploure querelles penals que mai no prosperen perquè difícilment es pot provar que aquella mort és culpa d’un polític concret. Tampoc no resol gaire res enviar la gent a la presó, però sí que caldria algun mecanisme que eviti la la incompetència manifesta, la impunitat  i sobretot la reincidència

En l’àmbit més estrictament dels governs i dels partits és una evidència que la mediocritat ha guanyat terreny en això que se’n diu la classe política i es deu en bona part al fet que han canviat els criteris en la selecció de personal. En primer lloc, la popularitat és més determinant que la solvència. Els mitjans de comunicació de masses hi tenen alguna cosa a veure. Donald Trump n'és l’exemple paradigmàtic. Es va donar a conèixer amb un reality. I si el líder és popular però mediocre, procura organitzar el seu equip no pas amb gent que compensi les seves mancances, sinó amb gent més mediocre encara que no el posi en evidència... i que li asseguri fidelitat absoluta. El mèrit no és la competència sinó l’obediència, una equació que fa impossible la idea platònica del govern dels millors, així que pocs dels millors s’acosten a la política i els que s’acosten hi duren poc temps. En el seu primer mandat, Donald Trump va fitxar persones de prestigi com Rex Tillerson o John Kelly per a llocs claus de l’Administració i al cap de poc temps van fugir espaordits perquè la seva dignitat no els permetia aguantar aquell “idiota” que és com el va qualificar Tillerson.

I llavors la mediocritat, la incompetència o l’autoritarisme es blinda amb la impunitat. El Tribunal Suprem dels EUA va concedir immunitat a Donald Trump en els actes oficials com a president; a Joan Carles de Borbó se li va reconèixer el dret a delinquir en qualsevol circumstància mentre fos rei. La seva inviolabilitat ha estat heretada pel seu fill i ningú gosa suprimir-la. (També va dir Plató que una monarquia sense llei és una tirania odiosa).

Si Carlos Mazón es va poder permetre dinar fins a les tantes amb una amiga mentre el país s’inundava és perquè no tenia prou assumida la seva responsabilitat i evidentment no li passava pel cap que aquell dinar el podia portar a la presó. No hi ha gaires precedents de responsabilitat penal dels governants en tragèdies similars. Mai no es va poder demostrar que els morts de la Covid (2020) o els damnificats en la tragèdia del càmping de Biescas (1996) foren causa directa d’una decisió o una indecisió personal d’un polític o d’un governant. També cal dir que mai no resol gaire res enviar la gent a la presó, però sí que caldria algun mecanisme que eviti la incompetència manifesta, la impunitat de l’incompetent i sobretot la reincidència. Malgrat tantes il·legalitats, els ciutadans dels Estats Units han tornat a confiar en Donald Trump... i ningú no pot assegurar que els valencians no tornin a votar Carlos Mazón i que aquest torni a confiar en els toreros.