Li hem sentit dir darrerament a José Luis Rodríguez Zapatero que cal aconseguir aviat el reconeixement de la “identitat nacional de Catalunya”. No és la primera vegada que un dirigent socialista parla en aquests termes: Alfonso Guerra va dir-ho durant el debat de l’Estatut d’autonomia del 1979 ("un paso importante para la concreción, la realización de Catalunya como identidad nacional"). Pedro Sánchez, l’any 2017, va afirmar que Catalunya és una nació, si bé va matisar que això s’entenia dins d’una nació de nacions i que, en tot cas, l’Estat és l’espanyol. La ponència que, al respecte, va aprovar el PSOE el mateix any deia que,  "manteniendo que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español, debe perfeccionar el reconocimiento del carácter plurinacional del Estado apuntado en el artículo 2 de la Constitución". Els socialistes no acaben de trobar la fórmula exacta: identitat nacional, nació, nació cultural sense sobirania... En tot cas sembla clar que el PSOE busca la manera de dir que ha de reconèixer el caràcter nacional de Catalunya, així com la manera de posar-hi els seus “peròs”. És interessant. En contrast, però, i de manera intrigant, tenim el silenci discursiu, intel·lectual, conceptual d’un personatge que avui és ni més ni menys que el president de la Generalitat: no sabem encara, en efecte, què creu Salvador Illa que som. Què creu que està governant. 

Mai no hem sentit pronunciar al president (ni al candidat) Illa res al respecte. El màxim que li hem sentit ha estat dir sobre una part, la Catalunya Nord, i ha estat per referir-s’hi com a “aquell territori”. Entesos. Però i la resta, president? Aquest “territori”, què és? Què som? Una comunitat autònoma? Una regió? Un estat federat? Una nació mil·lenària, una peculiaritat cultural? I en tot cas, fins on arriba? Hi suma Tabàrnia, vostè, dins la idea? El que segur que tenim clar és que, a parer del president, aquest “territori” no té dret a decidir el seu futur, si entenem com a futur la possibilitat de tenir un estat propi o com a mínim de votar al respecte.  Unes garrotades ben donades, un 155, alguns anys de repressió i llestos. Però, un cop sabut això, a què creu que sí que tenim dret? Al traspàs de Rodalies supervisat per les llunyanies? A la delegació de competències en immigració o en les beques universitàries? A la singularitat financera? Tenim o no tenim uns drets que altres comunitats no tenen? Si és que sí, quins? I si és que no, per què? Quina és la definició que fa Illa d’aquest tros de planeta que governa, més enllà del que diguin els diaris oficials o els conclaves de Ferraz? Què li diu, el diccionari? Quina n'és la seva idea, la seva descripció, el seu resum? Després d’haver-lo conegut, què hi veu? I quina diferència hi ha entre ser una nació i no ser-ho?

La pregunta és (serà) si es pot promoure un referèndum per a una reforma constitucional que expliciti la condició de Catalunya i Euskadi com a nacions 

Si Zapatero ha volgut tornar a posar-se en aquest debat, benvingut sigui. De debò, ho considero profundament interessant malgrat que sigui una feina de dubtós resultat jurídic i polític: al cap i a la fi, la pregunta és (serà) si es pot promoure un referèndum per a una reforma constitucional que expliciti la condició de Catalunya i Euskadi com a nacions. Com es fa, això? Aquestes nacions, si són de base exclusivament cultural, han de poder incloure Nafarroa i la resta de Països Catalans? O bé la base és també política? I la resta de comunitats autònomes, hi tindrien accés? Com es concreta, de facto, aquesta condició? Inclou només poders competencials (i de finançament) especials? Té en compte la presència internacional? I què hi posarà, al meu DNI? Amb quina selecció podran jugar, els esportistes? I, sobretot, aquesta condició col·lectiva reconeguda permet crear un estat propi si així es desitja? És més: implica ja el reconeixement com a estat amb sobirania, ni que sigui compartida? 

Totes aquestes qüestions podrien configurar un debat interessant sobre els límits de l’entesa entre Catalunya i Espanya, una mena de “nou camí del mig” després de quasi cinquanta anys de règim del 78. A parer meu no hi ha reconeixement nacional que valgui si no ve acompanyat de reconeixement de sobirania, és a dir, de capacitat per quedar-se o anar-se'n. Però tot aquest profund debat, amb mediadors o sense mediadors, amb més voluntat política o amb menys, amb trampes o sense trampes, deixa de tenir interès (o provoca una immensa suspicàcia) si ni tan sols el president català s’hi pronuncia. Si no hi diu la seva. O el que seria més greu: si no sap de què és president. Si no sap, com ja ens comencem a témer, quin terreny trepitja.