Salvador Illa ha fet la seva primera entrevista com a president de la Generalitat (ha triat La Vanguardia, cosa sorprenent…) per dir-nos que una Catalunya líder en el pla econòmic pot ajudar moltíssim a Espanya. Al seu torn, el 133è ha ratificat que és un home de consens, filosòficament impertorbable, i amb el qual és quasi impossible enfadar-se. Preguntat per què és exactament això del finançament singular, un concepte que ningú no acaba d’escatir, el Molt Honorable pareix una resposta bàsica d’alt funcionari: tinguin la bondat de llegir-se l’acord amb Esquerra i Comuns… i veuran que la lletra és més clara que l’aigua del Carib. El president té prou raó, però (com sabrà, ell que comparteix el meu ofici de pensador) el text acordat descriu, si més no formalment, un concert econòmic, quelcom que la capatassa d’hisenda del Gobierno ja s’ha afanyat a desmentir. Els catalans fem bé la lletra: la llàstima és que ens l’acostumen a esmenar.
Sigui com sigui, l’entrevista en qüestió val la pena per deixar palès com Illa ha ideat una forma curiosa de governar que es basa en convèncer els desenganyats. En aquest grup amplíssim hi caben els decebuts amb la política en general, els catalanistes ardits que han acabat renegant de les mentides processistes, i qui sap si, fins i tot, els patriotes de cor nascuts al PSC, que només poden entonar el mot “federalisme” mentre se’ls escapa el riure. Ja sigui en el seu discurs inaugural, com als escassos actes públics que ha protagonitzat, també en aquesta entrevista, el president ha optat una positura de restrenyiment perpetu, com si el càrrec pel qual l’han fet lluitar amb tanta paciència se li fes estranyament incòmode. A Salvador Illa, en definitiva, no li reca governar amb un capital de vots inauditament minso; contràriament, ha de corporeïtzar certa manca d’entusiasme, car té la intuïció que la nació prefereix el tedi a les il·lusions frustrades.
El centre de la política catalana és el desengany i tothom lluita per patrimonialitzar-lo
Governar per als desenganyats implica, en definitiva, continuar en el paradigma de Montilla i d’Aragonès. Paral·lelament, mitjançant el seu quietisme volgut, Illa pretén desballestar l’actitud cabriolística de Carles Puigdemont, a qui ja només queda especular per enèsima vegada amb un nou retorn al territori per tal de jugar a fet i amagar amb els Mossos d’Esquadra. En aquest sentit, l’actual president pot respirar bastant tranquil, perquè mentre Puigdemont basi la seva estratègia només en jugar a la ruleta russa, la seva efígie d’home tranquil guanyarà més pes. Al límit de tot plegat, Illa només ha d’aguantar prou temps a Palau perquè les altes instàncies de Convergència acabin liquidant l’escassa aura política que li resta a Puigdemont. Al seu torn, si Oriol Junqueras torna a obtenir la presidència d’Esquerra, el president 133è podrà negociar el seu futur polític amb el millor aliat de Pedro Sánchez a Catalunya. De moment, la pacificació del corral funciona.
Mentre l’independentisme que s’ha abstingut dels darrers comicis no organitzi una alternativa viable al processisme, Illa guanyarà temps per intentar la missió impossible d’anar federalitzant Espanya amb l’ajuda del seu boss del PSOE. Aquesta és, insisteixo, una tasca ben poc estimulant que pot sumir el socialisme en una baralla interna complicada, però —amb singularitat econòmica o sense— que permetrà al president tenir la parròquia encesa i la resta dels conciutadans a l’espera. Quan hagi passat prou temps, hom tornarà a veure com Espanya no només té escasses ganes de canviar sinó que, així ha passat sempre, qualsevol proposta catalana és vista com a presumptament hostil. Però la política catalana viu del qui dia passa any empeny i, fet i fet, un desengany menor com l’enèsima aixecada de camisa del PSOE sempre resultarà menys traumàtic que un referèndum no aplicat o que un retorn presidencialista tan breu com un parenostre.
El centre de la política catalana és el desengany i tothom lluita per patrimonialitzar-lo. Se’n traurà ben poca cosa, només faltaria. Però la primera norma del poder consisteix a mantenir-se al poder. Encara que això avorreixi fins i tot les pedres socialistes.