Soc dels que pensa que quan circules per l’autopista i tots els vehicles venen de cara fent llums i fent sonar el clàxon potser ets tu el que va en sentit contrari, i no pas la resta. És com aquells amics que canvien de parella cada dos per tres perquè resulta que sempre s’emboliquen amb persones pertorbades, inestables o insuportables. Generalment, per contra, quan grates una mica i analitzes el seu historial resulta que sovint són ells els qui tenen problemes d’estabilitat, i no pas elles. Admetre les pròpies limitacions mai no és agradable, però és un exercici saludable i necessari. És més fàcil criticar que no pas fer autocrítica, però el risc de no fer autocrítica és la persistència en l’error i, en definitiva, és la via directa al fracàs. Fer autocrítica i detectar les pròpies mancances obliga, és clar, a fer correccions, i això tampoc no agrada. Tot això ve a tomb de les darreres dificultats dels socialistes (espanyols o catalans) a l’hora de consolidar els seus pactes i acords, sobretot en qüestions tan elementals com són l’aprovació dels pressupostos.

A hores d'ara, el govern espanyol de Pedro Sánchez no té els vots necessaris per aprovar els seus pressupostos, i per això ha prorrogat els pressupostos del 2024, que alhora eren ja una pròrroga dels del 2023. En paral·lel, el govern català tampoc no té els vots que necessita per aprovar els pressupostos i ja ha anunciat que també els prorrogarà. Tenint en compte que Salvador Illa és president des de mitjans de l’any passat, la majoria parlamentària que el va investir ha durat ben poc i la resta del mandat, si el pot complir, se li farà més dur que la pujada en bicicleta al coll del Tourmalet. Els socialistes també tenen problemes a l’Ajuntament de Barcelona, on l’alcalde Jaume Collboni tampoc té a hores d'ara els vots necessaris per aprovar els pressupostos i ja ha donat per trencada la negociació. Tenint en compte que a Madrid el desacord és amb Junts, a Catalunya ho és amb ERC i a Barcelona és amb els Comuns, queda ben clar que el problema no és Junts, ERC o els Comuns, sinó el PSOE i el PSC. Els socialistes circulen en sentit contrari per l’autopista però es pensen que són els altres els qui ho fan. Els socialistes estan sols i algun dia ho han d’entendre.

Els socialistes haurien de convocar eleccions, a Espanya i a Catalunya, o canviar de manera urgent i radical la seva manera de pactar i fer complir els acords

El problema de fons que tenen els socialistes és doble: la seva manera d’entendre la negociació genera molta desconfiança i són incapaços de complir els acords que signen. Com que això a hores d'ara ja ho sap tothom, és normal que els altres partits no tinguin ganes de pactar acords que ja saben que seran sistemàticament incomplerts. Jo tenia un cap que em va ensenyar que quan hi ha un conflicte, a la feina o a la vida, la responsabilitat principal és sempre del més gran i del més fort, perquè sol ser qui hi té més a perdre i, per tant, ha de ser capaç de ser més flexible i rebaixar la tensió. Per aquesta raó, en el cas de Madrid, que no hi hagi pressupostos és més culpa dels 120 diputats del PSOE que no pas dels 7 de Junts. No perdem de vista que són els pressupostos del PSOE, no pas de Junts, i per tant correspon al PSOE buscar els acords i suports necessaris per tirar-los endavant.

El 13 de març de 2024 el llavors president Pere Aragonès va comparèixer per anunciar la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, fent ús de la seva potestat. Ocupava el càrrec de 132è president de la Generalitat des del maig de 2021, i per tant va avançar la convocatòria electoral mig mandat abans del previst. Va adduir, literalment, que “davant la irresponsabilitat dels grups polítics que avui han rebutjat el pressupost, cal responsabilitat de país”, i afegia que “com a president de Catalunya assumeixo la responsabilitat davant del bloqueig”. Molta gent no va entendre aquest avançament, ni dins del seu partit ni fora, i no van ser pocs els que van considerar que podia prorrogar els pressupostos i xutar la pilota endavant. Les eleccions es van celebrar, ERC va patir una forta derrota i el PSC va guanyar tant les eleccions com la presidència de la Generalitat de Catalunya. La decisió de Pere Aragonès, que en aquella ocasió va tornar a demostrar que és més bona persona que no pas president, va ser la correcta. En democràcia, quan un govern no pot tirar endavant els seus pressupostos, que són la base per governar, la pedra angular de tot plegat, es dissolen les cambres i es convoquen eleccions. Hem rebregat tant la política que hem oblidat coses tan elementals com aquesta, que són principis fonamentals. Per això els socialistes haurien de convocar eleccions, a Espanya i a Catalunya, o canviar de manera urgent i radical la seva manera de pactar i fer complir els acords.