Efectivament, en el cinquè aniversari de les grans mobilitzacions dels dies 1 i 3 d’octubre de 2017, ha arribat el moment de la catarsi política a Catalunya, quan només uns pocs la volien i ningú l’esperava, la qual cosa no ha de ser necessàriament negatiu, sinó tot el contrari. La crisi del Govern de coalició pot contribuir a posar cadascú a l’autèntic lloc que li correspon, que ja era hora, i començar de nou. Si a pitjor no s’hi podia anar, el canvi només pot ser a millor.  

No cal esperar a saber què diuen els militants de JxCat. Hi ha un cicle polític que s’ha acabat i comença un altre amb algunes certeses i noves incògnites. La certesa més evident és que Esquerra Republicana, més enllà del seu discurs increïble, ha sabut sempre què volia i ha mantingut el seu rumb inalterable per arribar a on ha arribat. La incògnita és com evolucionarà Junts per Catalunya, una organització política hereva de Convergència Democràtica que encara no ha trobat la fórmula per conciliar la moderació i la cultura de Govern pròpia del pujolisme amb la posició rupturista que va suposar passar de la reivindicació del dret a decidir a l’independentisme.

Ja n’hi ha prou evidències per constatar que, més enllà de la propaganda, la independència de Catalunya com a objectiu polític a curt o a mitjà termini no ha figurat mai en el full de ruta d’ERC. Era el partit encarregat de crear les estructures d’Estat, però no va fer-ne cap, i mai no va creure en la DUI, però va pressionar perquè fos Carles Puigdemont qui fes marxa enrere i poder anar a les eleccions tractant-lo de traïdor (155 monedes de plata). Aquesta jugada no els va sortir com esperaven perquè, Puigdemont, sense més opcions, va tirar pel dret i la reacció de l’Estat a l’1 d’octubre no la van prendre, com esperava ERC, els seus interlocutors governamentals, sinó els jutges, però a la llarga sí que van aconseguir el rèdit polític buscat. Perquè cal dir que la seva calculada estratègia ha estat exitosa. Els republicans han aconseguit pràcticament tot el que volien: han fet el sorpasso a Convergència/Junts, han conquerit la presidència de la Generalitat, el seu concurs és imprescindible en la governabilitat de l’Estat i per no allargar més la llista de trofeus, ERC ha estat primera força municipal a tres de les quatre capitals catalanes.

L’estratègia d’ERC ha estat exitosa. No era aconseguir la independència a curt i mitjà termini sinó desbancar Convergència i consolidar-se com principal administrador del poder autonòmic. En canvi, Junts per Catalunya encara no ha sabut trobar el seu full de ruta i la crisi de Govern l’aboca, en el millor dels casos, a intentar l’enèsima refundació de Convergència.

No hi ha motius, doncs, per canviar aquest full de ruta encara que Pere Aragonès hagi de governar en minoria. Ara per ara la presidència no perilla, atès que pot pactar els pressupostos amb el PSC o els pot prorrogar i a més rebrà tot el suport de l’establishment mediàtic, sempre favorable a les opcions que aposten per l’estabilitat política espanyola. En unes altres circumstàncies seria el moment més oportú perquè Salvador Illa, en tant que líder de l’oposició, presentés la seva alternativa amb una moció de censura, ni que fos testimonial, però no està en condicions d’aprofitar la crisi per acorralar el Govern Aragonès, donat que el PSOE necessita els vots d’ERC per aprovar els pressupostos de l’Estat. Potser la direcció d’ERC mantingui els discursos abrandats els caps de setmana per a qui se’ls vulgui creure, però el partit s’ha consolidat com principal administrador del poder autonòmic i ben orgullós que n’està Oriol Junqueras d’haver portat el partit fins aquí.

La principal incògnita doncs és el rumb polític que prendrà Junts per Catalunya. Així com Esquerra Republicana no té motius per canviar de rumb, el partit que lidera Carles Puigdemont els té tots i bastir un projecte nou requereix temps, audàcia i sort. Al capdavall, la Convergència de Jordi Pujol no va passar de ser la quarta força política en les primeres eleccions a les quals es va presentar i va anar guanyant espais en la mesura que els socialistes van donar prioritat a la política espanyola. Així que per començar s’ha de resoldre la contradicció d’una organització que, per una banda, no vol deixar de representar el que podríem dir el pujolisme sociològic, mentre que per un altre, alguns dels seus dirigents mantenen discursos insòlits de barricada. En l’ADN de Junts figuren referències politicoideològiques que han hagut de reprimir-se pels pactes amb ERC i Comuns i que no té més remei que recuperar: l’aposta pel progrés econòmic, tan sostenible com es vulgui, però generador de riquesa, la mentalitat bussiness friendly, la col·laboració publicoprivada en l’educació, la sanitat i els serveis socials, la modernització de les infraestructures, ports, aeroports i transport ferroviaris, les polítiques digitals, etc. Una prova que això continua formant part de la identitat de JXCat és sense anar més lluny que tothom al partit ha suplicat a Xavier Trias que assumeixi la candidatura a l’alcaldia de Barcelona, que és una opció inequívocament d’ordre i és precisament per això que se’l considera una carta guanyadora. Per la seva banda, Laura Borràs fa un discurs més radical, de confrontació amb l’Estat, però, tampoc ens enganyem, costa molt imaginar la presidenta del Parlament darrere una barricada envoltada de maulets. Li agradi o no, Borràs també forma part d’aquest pujolisme sociològic. I per acabar-ho d’adobar resulta que, ara per ara, la principal referència del partit és el lideratge del president Puigdemont, obligat des de l’exili a mantenir una posició de resistència amb el Consell per la República, que des de l’interior no se sap com encaixar. Sigui com sigui Junts per Catalunya, en el millor dels casos i malgrat que soni a revival, està abocat a intentar l’enèsima refundació del que va suposar l’espai polític de Convergència (i Unió) perquè és el que falta per omplir. Òbviament no tothom hi estarà d’acord. Els processos catàrtics solen ser traumàtics i no sempre són exitosos. Hi haurà altes i baixes, escissions i incorporacions i hauran d’aparèixer nous lideratges.

I dit tot això, benvingut el dia que tothom torni al lloc que li correspon. Tot serà més autèntic. En la mesura que s’enfrontin projectes ideològics, és molt probable que la qüestió sobiranista quedi relegada, però ep!, relegada com a instrument artificial de propaganda electoral, que, al cap i a la fi, és el que ha estat des que ara fa cinc anys es va decidir plegar veles, acceptar el 155 i centrar els esforços a minimitzar els danys i les seqüeles de la repressió. Sempre serà la veritat i no l’engany el que els farà lliures. I tornarem a lluitar i tornarem a sofrir i com diu el poeta, la mer, toujours recommencée.