Ha plogut gairebé a gust de tothom, els embassaments han recuperat cabal, les fonts tornen a brollar i el Govern ha aixecat les restriccions pròpies de la sequera. Així i tot, el mateix executiu ha deixat clar que cal mantenir totes les precaucions i totes les inversions previstes, atès que l’evolució del canvi climàtic fa preveure nous episodis sense pluja suficient. Hi ha, però, una inversió i un projecte fonamental que sembla que encara no forma part del seu planejament i heus aquí on el Govern de Salvador Illa té l’oportunitat de demostrar el seny i el coratge que no han tingut els governs de tots colors que l’han precedit.

Enginyers i economistes han posat en evidència que per poder gestionar una situació de sequera el més racional és tenir interconnectades les xarxes fluvials del país, les conques internes i per descomptat la de l’Ebre, Segre inclòs. De fet, això ho entén tothom, perquè és el que en un moment de necessitat permetria compensar dèficits amb excedents. Als Estats Units circula un mapa dels rius interconnectats copiat estèticament del mapa del metro de Londres.

Després de diversos episodis de sequera, la interconnexió de les xarxes no s’ha fet estrictament per una qüestió de covardia politicoelectoral dels governs i pel populisme d’alguns partits atiant el foc de les plataformes, cercant només el benefici polític encara que sigui en perjudici del país en el seu conjunt. Ara, el Govern de Salvador Illa té el temps i la millor ocasió de liderar un projecte indispensable perquè després del que s’ha patit té tots els arguments a favor, el suport dels especialistes, i no ha de trobar cap obstacle del govern amic de Pedro Sánchez.

Enginyers i economistes han  posat en evidència que per poder gestionar una situació de sequera el més racional és tenir interconnectades les xarxes fluvials del país, les conques internes i per descomptat la de l’Ebre. S’atrevirà el Govern o tornarem a portar l’aigua en vaixell a la propera sequera?

Com és prou conegut, el que genera més polèmica és la interconnexió del Consorci d'Aigües de Tarragona amb el sistema Ter-Llobregat, que, per dir-ho clar i català, voldria dir que en cas de necessitat, només en cas de necessitat, es podria fer servir el tub perquè l’àrea metropolitana de Barcelona s’abastís amb aigua de l’Ebre. Això que sembla un sacrilegi per a les plataformes que es consideren propietàries del riu, és un fet que trigarà més o menys temps, però la seva instal·lació acabarà resultant inexorable perquè no serà sostenible socialment, econòmicament, ni políticament, com va passar l’any passat, que mentre la sequera s’acarnissa amb barcelonins i gironins, l’Ebre aboqui al mar més de mil metres cúbics per segon.

Diferents governs de la Generalitat han tingut sobre la taula un projecte defensat per totes les associacions professionals d’enginyers, pel col·legi d’Economistes i diverses organitzacions empresarials que consistiria a construir una canonada de 65 km de llargada i 1.400 mm de diàmetre en paral·lel a l’AP7. Es tracta d’un projecte tan poc complicat que podria acabar-se en només 8 mesos. Així que si el Govern espavila, quan torni a haver-hi sequera no caldrà la barbaritat de transportar aigua amb vaixells.  

Aquest, però, no és un article tècnic sinó polític, així que cal esbrinar les causes que impedeixen portar a terme aquesta infraestructura tan necessària i la raó són els diputats que estan en joc a Tarragona que decanten majories de govern. A les eleccions de 2003, Convergència i Unió va ser descavalcada del Govern pel tripartit de Pasqual Maragall, en bona part degut al suport inicial de CiU al transvasament de l’Ebre proposat pel Partit Popular. El cert és que en aquelles eleccions el PSC, CiU i el PP van perdre entre els tres respecte de les anteriors de 1999 al voltant de 400.000 vots. Els partits que van doblar resultats van ser Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya, els dos partits que van participar amb més intensitat atiant la ferotge campanya liderada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

Tanmateix, la realitat és tossuda, i quan governava el segon tripartit, sota la presidència de José Montilla, l’any 2008,2222 el país va patir un episodi de sequera tan greu que com tothom recordarà el llavors conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, veterà militant comunista, va haver d’encomanar-se a la Mare de Déu de Montserrat suplicant-li la pluja. El nivell dels embassaments de les conques internes va baixar fins a aproximadament el 20% de la seva capacitat i van haver de venir vaixells carregats d'aigua per abastir Barcelona i la seva àrea metropolitana. Què va fer el Govern de la Generalitat en aquell moment? Doncs el Govern de coalició de PSC, ERC i ICV va sol·licitar al Govern espanyol, no un sinó dos transvasaments, de l’Ebre i del Segre, per garantir l’abastiment de l’àrea de metropolitana de Barcelona. El Govern espanyol va autoritzar el primer, però no el segon per evitar-se problemes amb l’Aragó. Així que el Govern de Montilla va fer els primers passos per fer les connexions i alguns asseguren que fins i tot es van comprar les canonades. La situació es veia tan dramàtica que ERC i ICV no van piular i menys el conseller Baltasar, paradoxalment encarregat del projecte.

Les dessaladores segurament també seran necessàries però sempre haurien de ser molt secundàries perquè són molt cares, perquè produeixen un aigua més cara i més dolenta i perquè també provoquen efectes indesitjables en el seu entorn

Tanmateix, com ja sabem, el projecte no es va fer. La Moreneta va accedir a les súpliques del conseller, va tornar a ploure i tothom se’n va oblidar. Faltaven dos anys per les eleccions, així que ni parlar-ne de l’assumpte. El 2010 Convergència i Unió va guanyar les eleccions, però la crisi de les retallades va aturar les inversions en sec. Els subsegüents governs de Junts pel Sí, de Junts amb ERC, d’ERC amb Junts i ERC tota sola tampoc han fet res i la sequera els va tornar a posar en evidència.

Ara mateix, el pla del Govern ho fia tot pràcticament a les dessaladores, quan són infraestructures molt més costoses que el tub de connexió. Preveu 2.000 milions d’euros per l’ampliació de la dessaladora de la Tordera, les noves dessaladores de la Costa Brava Nord i de Foix-Cubelles, i el projecte d’aigua regenerada del Besòs. El projecte dels enginyers per connectar Tarragona amb l’àrea metropolitana preveu una inversió de 275 milions (més IVA, més expropiacions). Les dessaladores segurament també seran necessàries, però sempre haurien de ser molt secundàries perquè són molt cares, perquè produeixen una aigua també més cara i més dolenta i perquè també provoquen algun efecte indesitjable en el seu entorn.  

No hi ha cap dubte que el president Illa i el PSC, com tothom que té dos dits de front, consideren que la interconnexió fluvial és necessària. Els antecedents ho deixen prou clar. Fins i tot la consellera Paneque va dir que estudiarien el projecte dels enginyers. Ai las!, de seguida va haver d’aclarir que en cap cas no ho farien abans de 2030!!! El problema segueix essent polític. Els aliats del PSC, ERC i Comuns, cercant la rendibilitat que els pugui generar la pancarta del no, no fan ni els deixen fer. I aquí s’obre una oportunitat també a l’oposició de demostrar el seu coratge polític i el seu sentit de país. Sembla mentida que després de tot el que ha anat passant sigui impossible establir un acord nacional, perquè alguns interlocutors veten d’entrada la possibilitat de compartir el bé comú per excel·lència com és l’aigua. És en aquests casos quan el Govern ha d’exercir la seva autoritat en benefici del conjunt del país. És obvi que lo riu és vida, però per a tothom.