En un mateix Estat, la llei ha de ser igual per a tots els ciutadans, indistintament. Un grup dominant, numèricament majoritari o minoritari, no pot, en cap cas, disposar al seu arbitri dels drets fonamentals dels altres grups. Tenim milers de textos legislatius arreu del món amb aquesta premissa. Ho va haver de repetir la Santa Seu en un document en què s’especificava el paper de l’Església contra el racisme, escrit fa més de 30 anys, el 1988. Allí s’exposava el fenomen del “racisme espontani”, aquell que sobretot en països amb forta immigració es donava entre els habitants respecte als estrangers, sobretot si aquests es distingien pel seu origen ètnic o per la seva religió. D’entrada, aquestes persones es reben amb prejudicis i es corre el risc de desencadenar reaccions que es poden manifestar per un “nacionalisme exacerbat”, deia el text, més enllà del legítim orgull per la pròpia pàtria, i advertia també fins i tot d’un “superficial xovinisme”, degenerant després fàcilment en xenofòbia o en odi racial.

És una trampa populista considerar oposats l'amor per la pàtria i l'odi per l’estranger, perquè del que es tracta és que l’estranger acabi integrant-se i estimant també la pàtria, no odiant-la i sentir rebuig per una terra i pels seus habitants que no l’han acollit. El racisme és mundial. Aquí tenim problemes amb el racisme, també. I països que són enormes, com els Estats Units d’Amèrica, terra gran amb meravelloses oportunitats, també ostenta la xacra del racisme que no s’ha extingit. De fet, des de fa deu anys, la discriminació i el racisme, especialment contra col·lectius afroamericans i hispans, s’ha disparat. El racisme no és nou, sinó que ja s’incoa amb els primers desitjos del país per ser un espai de llibertat i d’igualtat, però pels que provenien d’Europa: els autòctons, els negres, els hispans… no formaven part d’aquest desig originari, i les conseqüències d’aquest “pecat original” segueixen fent mal.

En el territori dels EUA, destaquen els “alt-right” (mot que fusiona alternative right o dreta alternativa), amb el seu fundador Richard B. Spencer, s’han constituït com a moviment poc definit, però amb molts tentacles que inclouen ideologies puristes que ataquen estrangers, homosexuals i persones d’esquerres que segons ells no són americans com ells. Són ells qui van intentar unir diversos grups supremacistes blancs el 2017 a Virgínia en una manifestació que va acabar amb un mort i una vintena de ferits. Des d’aquell moment, els Estats Units han intensificat la seva vigilància perquè l’enemic potser no és a milers de quilòmetres i a altres continents, sinó que va en bata i sabatilles i simplement és a casa i és de casa.

Si bé els moviments socials han aconseguit, des de l’abolició de l’esclavitud, que els drets civils guanyin terreny, i amb això la societat nord-americana ha estat exemplar, no han acabat encara a la paperera de la història moviments racials o instigadors d’odi contra persones i col·lectius com el Ku Klux Klan. No es diu, però la idea de la superioritat del blanc (que té orígens en una idea civilitzadora europea on irlandesos, britànics, danesos, alemanys... formen part d’aquest ideal) segueix molt trenada a la mentalitat. És impossible pensar en un món que funcioni si seguim amb els vidres tenyits pel racisme. Si treus el tema, automàticament ets titllat d’esquerres, perquè és políticament incorrecte que una persona de dretes vulgui parlar d’aquestes qüestions. La dignitat de les persones no és d’esquerres ni de dretes, per molt que els manipuladors oficials es dediquin a pregonar-ho.