La victòria del president Puigdemont pot esdevenir la nostra gran victòria. Només cal veure la proposta estrella que ha fet Salvador Illa per entendre tot el que està en joc a les eleccions al Parlament d’aquest proper diumenge dia 12. El candidat socialista va anunciar al debat de 3CAT que si és president de la Generalitat proposarà com a director general de la policia el mosso que va dir en seu judicial que l’any 2017 ho tenia tot a punt per detenir el president Puigdemont. Una declaració d’intencions amb una càrrega de profunditat més greu del que pugui semblar a simple vista. I que coincideix en el temps amb el suport de Miquel Sàmper —últim conseller d’Interior de Junts— als socialistes. Casualitat, segur.
Veient el que realment està en joc en aquestes eleccions, es pot dir que el president Puigdemont ja ha guanyat. Ha superat l’efecte Illa, ha superat la convocatòria electoral que no permet l’aplicació de l’amnistia i ha superat l’efecte Sánchez. Ha protagonitzat la mobilització de més de deu mil persones, segons dades del partit, a la Catalunya Nord per assistir als seus mítings, sí. Però sobretot per veure’l, per fer-se fotos amb ell, per abraçar-lo. Per mostrar-li compromís personal. I ha rebut amplis suports des d’una gran transversalitat. I visites institucionals de tota mena. En destaca alguna? La de Foment del Treball, per exemple, pel simbolisme que té i pel que representa a nivell de reconeixement institucional. Finalment, Puigdemont arriba a diumenge havent mantingut el marc electoral que tots els candidats, menys ell, volien evitar: Illa o Puigdemont, resignació o ambició. Tot això significa una victòria a nivell personal i a nivell moral.
Després de la victòria personal i la victòria moral, el president Puigdemont té molts números per aconseguir una victòria electoral
No és una victòria electoral, cert. Fins diumenge no ho sabrem. Però tot indica que això també ho pot aconseguir. Després de la victòria personal i la victòria moral, el president Puigdemont té molts números per aconseguir una victòria electoral. Perquè el que importa de les enquestes és la tendència, no la projecció d’escons que es fa. I amb un 40 % d’indecisos la darrera setmana, ser l’únic que té tendència a l’alça —Illa es manté estable i Aragonès va a la baixa— és bo. Més enllà de quedar en primer o segon lloc, la victòria electoral consisteix a tenir la capacitat de poder formar govern. I jo veig molt complicat que el dia que ha anunciat el seu retorn a Catalunya, segons quins partits votin el PSOE. Si això és així, podrem dir que la victòria de Puigdemont és personal, moral i electoral. Però més enllà d’ell mateix, i més enllà de la institució que representa, la victòria de Puigdemont significaria la gran victòria de l’independentisme.
Una victòria de Puigdemont voldrà dir que aquest gran grup d’indecisos que hi ha dins l’independentisme, per més enfadats que estiguin, a l’hora d’escollir entre PSOE o el president a l’exili, han votat restituir la presidència de la Generalitat. Una victòria de Puigdemont, si acaba amb la conformació d’un govern independentista —i això requerirà molta generositat per part de tots—, voldrà dir que s’han deixat misèries enrere per tornar a recosir el moviment i pensar en el país. Una victòria de Puigdemont significa que s’ha entès que tornar-ho a fer no és un eslògan buit sinó un compromís real. Que implica haver après dels errors i fer-ho millor, començant per atendre amb eficiència els reptes de gestió que té el país. El president Puigdemont ja ha guanyat. Cal que el catalanisme entengui el que realment està en joc diumenge; tal com identifica perfectament la premsa europea, per exemple: que la gran victòria de Puigdemont és la gran victòria de l’independentisme.