Aquest dilluns es va constituir el ple del Parlament de Catalunya i els discursos del president de la mesa d’edat, Agustí Colomines, i de Josep Rull, el ja Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, em van grinyolar. El primer, per la seva llargada, la seva pretensió i, tot junt, el deix egòlatra de pensar que hi ha alguna cosa que justifiqui fer un discurs de vora vint minuts quan ets el president de la mesa d’edat i, per tant, el teu únic “mèrit” és una xifra que ni tan sols has escollit. El segon, el de Josep Rull, em va semblar descriptiu políticament, útil per comprendre quin és el moment de Junts, una mena de retrat dels últims quaranta anys de la vida política del país. Per situar-nos, una breu pinzellada sobre la vida política de Josep Rull: militant de Convergència Democràtica de Catalunya des del 1989, secretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya del 1994 al 1998, diputat al Parlament de Catalunya vint-i-sis anys en total —interromputs—, conseller de Territori i Sostenibilitat del 2016 al 2017, diputat al Congrés espanyol el 2019 i, finalment, president del Parlament de Catalunya el 2024. De tot això, sense rascar gaire i tenint en compte els viratges del partit, se’n pot treure que Josep Rull és, si més no, una persona que ha sabut i sap adaptar-se a cada etapa ideològica de l’espai convergent. Flexible en els principis, inflexible en la vocació. 

Proclamar Rull president del Parlament és una fotografia del moment polític que viu el país, i —amb una coherència meravellosa— així es va encarregar de palesar-ho el seu discurs, farcit d’una grandiloqüència i una evocació històrica que, venint dels convergents, sempre ha de fer sospitar. Ho vaig escriure el dia que Carles Puigdemont va parlar de “compromís històric” per anunciar l’inici del diàleg amb Sumar i el PSOE —que ha culminat en l’amnistia i la legitimació del PSC a Catalunya— i em sembla que encara s’aguanta avui: la retòrica convergent sap posar-se per sobre de la realitat. En general, en política catalana, quan algú s’ha de revestir de vehemència i de pompa, això és, ha de procurar convertir un discurs en un punt d’inflexió per a la història del país, és que s’està valent de la retòrica per salvar la distància entre ideals i realitat política. Està llimant incoherències, en definitiva. 

El discurs de Rull és l’enèsim intent de Junts per justificar que els pactes amb l’esquerra espanyolista són una conseqüència lògica del primer d’octubre

Josep Rull és la persona perfecta per fer això, perquè el seu to conciliador i la seva experiència política generen confiança. La seva carrera política a CDC l’avala davant d’un electorat juntaire que ha hagut de fer els ulls grossos durant els anys en què el partit ha estat una casa de barrets. Amb l’entorn puigdemontista que es va incorporar el 2017 cremat —Laura Borràs, Elsa Artadi, Jordi Sánchez, Aurora Madaula, Francesc Dalmases—, Josep Rull garanteix que el de sempre pot continuar funcionant. A més a més, és dels pocs que ha sortit de la presó amb el cap més o menys a lloc i, per tant, pot parlar-ne i treure’n rèdit sense semblar un home espatllat per la repressió espanyola.  

“La democràcia sempre venç, mai no es vincla”, “l’esperança sempre és més poderosa que la por” o les referències al discurs de Pau Casals a l’ONU o a Salvador Espriu són un intent de relligar des de la coherència històrica una incoherència pràctica: fer-se dir independentista i pactar amb el PSOE, això és, investir el president de l’estat del qual dius voler-te independitzar. Rull és hàbil fent equilibris sobre la incongruència perquè, d’ençà de la seva joventut a la JNC, sempre ha estat l'“independentista de pedra picada” convergent. El seu discurs, igual que el de Puigdemont des de Brussel·les el mes de setembre, és l’enèsim intent de Junts per justificar que els pactes amb l’esquerra espanyolista són una conseqüència lògica del primer d’octubre i tot el que se’n va derivar. Que fer-ho, pactar l’amnistia, no és una via morta o una posada a zero del comptador, sinó un pas a favor de l’alliberament nacional. 

Durant els vint-i-quatre minuts de discurs, Josep Rull va procurar bastir un fil històric que legitimés la seva elecció com a president del Parlament i que la situés en el camp de l'heroïcitat. Precisament perquè Rull ha patit la repressió política espanyola en pròpia pell, precisament perquè hi té una història personal, sempre es fa més difícil desconfiar-ne i entrellucar-ne les costures. És difícil malfiar-se dels interessos polítics de qui ha demostrat un compromís personal i és així com, d’ençà de l’empresonament del govern del primer d’octubre, la partitocràcia independentista es resisteix a l’autocrítica: fent que el patiment íntim d’alguns dels seus membres esborri la possibilitat de qüestionar-ne l'estratègia política. El to conciliador de Rull durant el discurs del dilluns passat neix de la voluntat de fer-nos entendre que encara són dels nostres. O que nosaltres encara som dels seus. Servint-se del capital sentimental que encara té tot el que va passar el disset, amoroseixen la rendició posterior que ens ha dut on som: un moviment independentista que no vol vincles amb els seus braços polítics i s’absté; uns braços polítics incapaços de pagar el preu que faci que el moviment independentista no s’abstingui. 

No es pot abusar dels símbols sentimentals del 2017 en campanya i pactar com si el 2017 no hagués passat

Que Josep Rull sigui president del Parlament, bo i que a molts els sembli poc important, acarona l’ànima convergent perquè els fa la sensació que tot torna al seu estat natural: tenir control institucional i que ERC no tingui més opció que fer-los de crossa. Amb una diferència, però. Convergència ha estat l’eina clàssica de repartiment de poder entre catalans i espanyols. D’ençà de les primeres victòries polítiques, Convergència s’ha dedicat a falcar el poder espanyol a canvi de poder treure’n algun rèdit que els servís per obtenir una victòria política clara a Catalunya. Que els espanyols governin Espanya i que els catalans governin Catalunya, perquè ens entenguem. Aquesta vegada, però, el rèdit que els juntaires han tret de Pedro Sánchez no ha tingut retorn a Catalunya. Ni tan sols el va tenir l’anunci del retorn del president Puigdemont amb què Junts va guarnir la seva campanya. 

No es pot abusar dels símbols sentimentals del 2017 en campanya i pactar com si el 2017 no hagués passat. No es pot desballestar políticament i moral el moviment independentista i reclamar, alhora, que sigui prou fort per retornar-te les institucions que, amb la política del pacte, tu mateix has entregat al PSC. Josep Rull representa per als convergents un retorn a una normalitat que, almenys a curt i mitjà termini, ja no podrà mai existir del tot. La seva figura relliga la història de Convergència, però la seva presidència al Parlament de Catalunya, malgrat l’intent discursiu, ja no relliga la història del país. Carles Puigdemont va reivindicar ràpidament la seva investidura després de quedar en segona posició en nom de la balança pactista que Convergència havia fet servir abans del 2012, però al PSOE, amb el PSC més fort que mai, ja no li cal cap balança. No hi ha cap discurs grandiloqüent, clàssicament convergent, que pugui posar-se per sobre d’això.