En un article anterior vaig tractar les principals magnituds del sector salut a Catalunya extretes d’un informe acabat d'elaborar pel CTESC. Tal com vam posar en relleu i és fàcilment perceptible en la nostra vida quotidiana, es tracta d’un sector de gran importància econòmica i social. Ens vam quedar en el punt de la despesa en salut, subratllant dos aspectes que resulten indicatius del perfil que presenta el sector: una despesa pública relativament baixa comparada amb els països europeus avançats, i un sobrepès del finançament privat, directament de les nostres butxaques. D’aquesta darrera característica serveix referència el fet que prop d’una tercera part dels catalans tenen doble cobertura (la pública i la que paguen a través d’assegurances privades).

L’informe del CTESC que estem tractant fa un repàs de mancances que presenta el sector, centrant l’atenció en la part que afecta la prestació de serveis i la despesa del sector públic. Abans de presentar algunes d’aquestes mancances, vull fer esment de dos factors que poden ajudar a entendre on som: l’augment de població i l’envelliment.

En poc més de 20 anys, la població atesa pel CatSalut ha crescut en una xifra que s’acosta al milió de persones: d’una població de 7,1 milions el 2002, es va passar a una de 7,8 milions el 2022 (i el 2024 ja s’eleva fins als 8 milions). La infraestructura sanitària i els recursos humans que es requereixen per donar atenció adequada a aquest salt poblacional no és fàcil d’afrontar ni de sincronitzar. Més encara si s’hi afegeix que la població que més recursos sanitaris necessita, la de més edat, no para de créixer. Entre 2002 i 2022 les persones de 80 anys i de més edat han passat de 261.000 a 452.000. I la projecció per als anys vinents indica que seguirà enfilant-se per a superar les 700.000 al 2040.

Partint d’estadístiques i també de la visió qualitativa d’experts, en el seu informe el CTESC identifica un llarg reguitzell de mancances en diferents àmbits del sector salut pública. En destaco cinc que m’han semblat particularment rellevants:

  • El sector està infrafinançat, com ho prova que els pressupostos públics anuals que s’hi dediquen són sistemàticament superats per la despesa pública que finalment fa la Generalitat. Gasta molt més del pressupostat: en anys normals recents, com el 2019 i el 2022 (al marge de la pandèmia), es va gastar un 20% i un 25% de més del que estava pressupostat.
  • L’arrel del problema anterior ve d’un sistema de finançament autonòmic profundament injust, que no té en compte el PIB, la capacitat fiscal i la taxa d’envelliment de Catalunya. El resultat és que els recursos econòmics i humans que es destinen a salut siguin insuficients per mantenir la qualitat del model d’atenció.
  • Es detecta desafecció d’una part notable de la població envers el sistema públic a causa de les dificultats d’accés a determinats serveis. En aquesta línia es pot citar, per exemple, l’evolució a l’alça en els darrers anys de les llistes d’espera en cirurgia, proves diagnòstiques, consultes externes i altres.
  • S’identifiquen dificultats per introduir canvis en el sistema de salut per poder donar resposta a les necessitats de les persones: rigideses administratives, manca de consens polític, barreres per adoptar innovacions, entre altres.
  • També es detecten dificultats per garantir el relleu generacional del personal sanitari i per atraure i fidelitzar el talent. Hi ha previst un nombre important de jubilacions que s’haurà de cobrir en part amb professionals de països extracomunitaris. Mentre això passa, 5.000 candidats d’aquí no poden accedir a les facultats de Medicina perquè s’apliquen notes de tall molt altes.

Caldrà afrontar aquestes i altres mancances d’un sector tan estratègic i tan crític pel benestar dels catalans. Els diners són una cosa, i la capacitat d’ordenar i organitzar els recursos, una altra. A Catalunya tenim com a referent un sistema de salut de llarga trajectòria, que vist amb perspectiva temporal es considera globalment exitós, el sistema mixt, que integra en una sola xarxa d’utilització pública tots els recursos sanitaris, tant els públics com els privats, aquests a través dels anomenats “concerts”.

És evident que calen més diners per a la salut, sigui per al sector públic, sigui per a la col·laboració publicoprivada. I si bé més capacitat econòmica no asseguraria l’èxit, ajudaria a millorar, i molt.