“Mira —m’ha dit el Jesús quan l’avió es preparava per aterrar, tombant-se cap a la finestreta— aquí sota es va lliurar la batalla de Marató”. A les mans hi tenia una edició bilingüe, llatí-català, d’un llibre del Josep Plantí que ha portat per llegir durant el viatge. “El coneixes?”, m’ha preguntat veient que el mirava. Li anava a dir que sí, que és un dels meus personatges preferits de la Guerra de Successió, però l’avió ha començat a baixar molt de pressa i una fiblada al cap m’ha deixat sense paraules. El Jaume s’ha queixat d’una orella. L’Iñaki encara dormia. El Jesús s’ha posat a llegir en veu alta el llatí de Plantí, i semblava que pregués. Quan ja tocàvem terra ha dit amb cara de satisfacció, com si s’acabés de fotre un gran dinar: “No és Ciceró, però escriu molt bé”.

La primera impressió que m’ha fet Grècia és la de ser un país acabat de sortir del comunisme. Eren les onze del matí i els treballadors de l’aeroport es movien com si s’acabessin de llevar. Gairebé semblaven ofesos amb el fet de tenir feina, com si el deure de guanyar-se la vida fos un greuge. “No han sortit de l’Odissea, oi?”, m’ha dit el Jesús amb ironia, com si m’hagués llegit el pensament i em demanés paciència. He recordat la descripció que Henry Miller fa del país a El colós de Marusi, escrit fa quasi un segle, i he tractat d’imaginar-me com serien els nets de Giogios Katsimbalis, l’homenot que dona força al llibre. Aquest pensament m’ha canviat la perspectiva i de sobte he vist els grecs com animals en captivitat: Odisseus nostàlgics, víctimes la seva pròpia astúcia, atrapats pel consumisme, la burocràcia i el somni del progrés.

L’Iñaki, que és qui porta els comptes del grup, ha anat a llogar el cotxe i el Jesús li ha donat un cop de mà fent l'aleta a la noia del taulell amb el seu grec. Hem desembolicat uns entrepans de truita de carxofa que el Jesús va preparar ahir i, seguint les seves instruccions, hem circumval·lat Atenes per un cinturó de ronda llarg i avorrit, sense gaire tràfic. Cap a les 12, hem passat per davant de les ruïnes d’Eleusis i hem començat a veure franges del mar Egeu de manera intermitent. Quan ens havíem acabat els entrepans, el Jesús ha dit: “Des de la carretera no es pot veure, però just aquí sota a l’esquerra hi va haver la batalla de Salamina”. No feia tant mal temps com deien les prediccions i els elements del paisatge apareixien retallats amb precisió, com si miressis el món a través de les lents petites d’uns binocles.

He comentat que l’Heribert estaria content de saber que les seves teories es complien i el Jesús ha rematat: “El mot Diàfan, agafat des de l’arrel grega, vol dir la divisió de les coses que es veuen”. A la dreta, sota una carena de muntanyes aspres, embussades de núvols paquidèrmics, ha començat a aparèixer el mar de Corint. A tocar de l’aigua, agrupacions de cases sense cap ni peus, fetes amb materials de baixa qualitat, com les que han destrossat la nostra costa daurada. El mar era d’un blau marí intens, i la seva quietud de llac romàntic feia un contrast bonic amb el dinamisme aigualit i lluminós del cel. Mentre parlàvem de la batalla de Lepant, hem sortit de l’autopista i hem agafat la carretereta de muntanya que puja fins a Kalavrita. A mesura que pujàvem, el paisatge que havíem vist fins aleshores, de garrigues, escòrrics i barrancots, una mica aspre i despentinat, ha començat a agafar la densitat misteriosa dels boscos continentals.

He vist els grecs com animals en captivitat: Odisseus nostàlgics, víctimes la seva pròpia astúcia, atrapats pel consumisme, la burocràcia i el somni del progrés

Kalavrita, diu el Jesús, va ser el primer poble que es va alçar contra l’Imperi Otomà. A mesura que pujàvem, el dia s’ha anat enfosquint i ha començat a ploure. L’Iñaki conduïa amb disciplina, afinant cada revolt. El Jaume i el Jesús parlaven de la vegetació. Aquí avets, allà pins blancs, aquí ginestes, allà ametllers, ullastres, cirerers i roures. El mar de Corint apareixia i desapareixia entre les muntanyes cada cop més vellutat i imponent. A pesar de la meteorologia, ens hem aturat a fer les primeres fotos: “De baixada, el camí encara és més bonic” —ha dit el Jesús. Penjat dalt de la muntanya, hi havia un monestir abocat al buit. I una mica més enllà, una creu plantada al caire d’un penya-segat assenyalant el lloc des d’on els nazis van estimbar els monjos que hi vivien.

A Kalavrita ens esperava el cunyat del Jesús, el Thanassis, un senyor baixet i compacte, amb aire de sindicalista retirat. La casa és senzilla i confortable, però sembla que no n’hagin tocat la decoració —ni els electrodomèstics— des dels temps de la guerra freda. Tot el poble fa l’efecte de viure sense presses, com el senyor Thanassis, que camina amb uns passets molt graciosos de pollet mig adormit. El Jaume m’ha portat a un racó del menjador i m’ha ensenyat un retrat de Stalin. El Thanassis s’ha anat animant i ha començat a parlar-nos en grec com si l’haguéssim d’entendre. Ho feia amb un aplom formidable, mirant-nos directament als ulls, com un mestre que digués una lliçó i volgués estar segur que els alumnes l’entenien. Em fa l'efecte que ha dit que Felipe González és un feixista.

El Jesús no ha tingut més remei que anar traduint. El grec m’ha semblat una llengua abrupta, com si cada paraula l’haguessin arrencat d’una pedrera a cops de piulet. Entre el doll de mots incomprensibles hi havia una paraula més dolça que entenia indefectiblement: Miquel. He mirat el Jesús i ha somrigut amb discreció. Per un instant m’he preguntat si tenia un passat d’espia, però he recordat que un dia em va explicar que, quan va venir a demanar la mà de la seva dona, es va presentar com a Miquel. “Dir que em dic Jesús, en aquest país, seria com si a Catalunya un estranger se’t presentés dient que es diu Jesucrist.” M’he tornat a mirar el Thanassis, l’expressió ferrenya, el bigoti soviètic, el telefonet mòbil dels anys 90. Portava un barnús vell i els peus calçats amb unes sabatilles blaves combinades amb uns mitjons blancs.

He pensat que la vocació de Grècia deu ser la vida contemplativa, que és l’entreteniment dels homes savis que ja no poden creure en res.