Si Puigdemont hagués transigit —ni que fos resignadament— amb el Govern Aragonès, ara tot hauria estat molt diferent. La decisió de pretendre avortar aquell Govern primer i, sobretot, la posterior i personalíssima decisió de dinamitar-lo al cap de poc més d'un any, expliquen on som.
Febrer de 2021. Puigdemont perd les eleccions davant Aragonès, que ha empatat a diputats amb Illa. Un cop inesperat per al president exiliat. No se’n sap avenir. La derrota li cou a l'ànima. Les cares d’aquella nit electoral són un poema dalt l’escenari. Els somriures, escassos, no poden ser més impostats. I això, malgrat que l’independentisme obté una còmoda majoria —aleshores sí—, però amb ERC liderant, una circumstància que viu com un malson. Des del primer moment, Puigdemont deixa clar que es resisteix a investir Aragonès. Tant ell com la presidenta del partit —arriba a l’extrem de posar en dubte la legitimitat d'Aragonès— mantenen una actitud molt hostil.
La negociació es bloqueja de seguida. No hi ha voluntat. Aragonès se n'afarta o això diu. I és aleshores, quan tot sembla que hagi d’acabar pel camí del pedregar, que Jordi Sánchez i Pere Aragonès assumeixen personalment les negociacions. Es tanquen un cap de setmana a una masia del Lluçanès (el Soler de N’Hug) i resolen per la via ràpida. El repartiment de carteres pactat no convenç ningú, però evita noves eleccions i fa que el Govern es posi en marxa. Per primer cop des de la República amb ERC presidint. A Sánchez li costarà el càrrec.
Giró s’erigeix en referent. El drama —que esdevindrà insalvable— és que aquell Govern naixia tocat de mort. La guàrdia pretoriana de Puigdemont se’n desmarca i es van descartant un a un. També és gràcies a aquesta estampida —no hi ha mal que per bé no vingui— que irromp la figura de Jaume Giró, que en poc temps esdevé el referent de Junts al Govern com a conseller d’Economia, tot i no ostentar la Vicepresidència. La perícia i astúcia de Giró (aposta personal de Sánchez) el fan brillar de seguida, en detriment del vicepresident (home de Puigdemont), que no se’n surt. Mentre un va a la deriva, l’altre s’apunta èxits en l’àmbit de les finances, les revaloritza, desterrant el bo porqueria i aconsegueix, per primer cop en 12 anys, que s’aprovin els pressupostos dins el termini i en la forma escaient.
Més entrebancs. El Govern arranca amb dificultats. Puigdemont li ha posat la creu. I amb una circumstància excepcional, insòlita, rocambolesca: la presidenta de Junts i del Parlament (pels vots d’ERC) s’erigeix en cap de l’oposició. El Govern va fent —amb més cohesió de l’esperada—, però al Parlament la majoria que dona suport al Govern és inexistent. I no passa dia que un dels partits que governa sigui també el flagell del Govern. Passat un any llarg, Puigdemont creu que la situació és incompatible amb la retòrica maximalista i insurreccional que predica. Pren la iniciativa i ordeix una moció de censura encoberta. La primera víctima és el vicepresident, s’immola. És el pretext que necessita Puigdemont per forçar la màquina: proposa una consulta a les bases. Puigdemont s’arremanga i aconsegueix forçar la sortida per un escàs marge, mentre s’afanya a demanar noves eleccions.
Puigdemont va perdre les eleccions quan va dinamitar el Govern, aquell dia va dinamitar la majoria independentista. La va sentenciar i va sembrar la llavor de la discòrdia
La moció instrumental, Illa president. El desfici per fer caure el Govern Aragonès arriba al punt d’intentar pactar una moció de censura ‘instrumental’ amb Salvador Illa. Una idea que diputats juntaires fan pública i persegueixen tossudament. La jugada mestra és fer Illa president i que aquest —tan aviat ho permeti la llei— dissolgui el Parlament i convoqui noves eleccions. El pla fracassa perquè Illa no s’hi posa bé i deixa els juntaires amb un pam de nas. De vegades, Puigdemont sembla premiar més la lleialtat incondicional que el talent.
Oposició pura i dura. Vist ara en perspectiva cal admetre que aquella sortida intempestiva del Govern és el punt d’inflexió més determinant de tots. Hi ha un abans i un després. Obrirà un abisme que acaba per ser insalvable. No és que la relació entre tots dos partits fos, amb anterioritat a 2021, bona. No ho era gens. Ni el 2017, ni el 2015, quan ERC s’empassa Junts pel Sí. Però a empentes i rodolons, feia una dècada (des de les eleccions de 2012) que feien pinya. Junts no sap digerir la inversió dels papers pel que representa l’aparent canvi d’hegemonies.
El gripau Illa. Probablement, no hi ha ni un sol votant del Sí a la consulta interna d’ERC que no visqui com un gripau la investidura d’Illa. I, així i tot, decideixen fer costar a la direcció i a una proposta tant ambiciosa com difícil de concretar. Ningú, mesos enrere, no hauria ni remotament pensat que el PSC d’Illa es comprometés a tant. En particular pel que fa al finançament, la clau de la caixa, és la clau de volta de gairebé tot. Encetar aquest meló és obrir la caixa de Pandora a les Espanyes. El PSOE s’incendia i tots els dimonis (i els tòpics anticatalans) brollen sense control. L’amnistia tenia detractors, però també aliats. Però el finançament només té enemics i viscerals, amb les coses de menjar, no s’hi juga.
La carta. La missiva irada de Puigdemont retorna al to dels dos volums publicats el 2020. Agres, carregats de retrets i amb els republicans en el punt de mira. De l’amor a l’odi només hi ha un pas. Ni que aquest amor sigui efímer. Una nova contesa electoral obligava Puigdemont a tornar a carregar els neulers contra ERC, ni que només fos per estricta necessitat demoscòpica. D’aquí l’efímer amor que, naturalment, hauria aparegut sobtadament amb la victòria del No. Escriure en calent no és un bon consell. Un dirigent ha de saber contemporitzar i comptar fins a deu. Hi ha una diferència notable entre el dret a la rebequeria i calar foc a la barraca. La missiva només tira sal a la ferida. No és ni tan sols un text ben escrit. És un desfogar-se precipitadament sense contemplacions. Ajuda o crispa més? Si el xarop de canya no li ha funcionat amb els republicans, per què hi insisteix? Tanmateix, la partida no ha acabat. Una detenció i empresonament de Puigdemont suspendria, amb tota seguretat, la celebració del Ple d’investidura, que tampoc té data fixa a l’espera del que resolgui el Jovent Republicà.
D’aquella pols venen aquests fangs. Puigdemont va perdre les eleccions quan va dinamitar el Govern, aquell dia va dinamitar la majoria independentista. La va sentenciar i va sembrar la llavor de la discòrdia. A la vegada que projectava una pèssima imatge al conjunt de la societat catalana.
Si el Govern de coalició de 2021 hagués seguit, no només no hi hauria hagut eleccions anticipades, és que el Govern de coalició hauria continuat sine die, per poc que haguessin sumat de manera lògica i natural. El resultat de les eleccions anticipades de maig de 2024 és una conseqüència directa, en bona mesura, d’aquella ruptura. I el veredicte, allò que van votar sobiranament els catalans, va ser la pèrdua incontestable de la majoria independentista, l’única que hauria fet possible l’anhelada Presidència de Puigdemont, una presidència que els republicans s’haurien empassat, com van votar fa quatre dies Josep Rull per presidir el Parlament. Com havien votat Pujol el 1980. O Artur Mas el 2012. O al mateix Puigdemont el 2016. O a Torra el 2018.