"... Estic convençut que la importància de Groenlàndia per als interessos dels EUA creixerà. Gràcies a la geografia i els llaços històrics (…), els Estats Units tenen avantatge quan competeixen per la influència a Groenlàndia (encara que els xinesos ara hagin començat a fer-hi visites regulars) ...". Aquesta citació d’un cable diplomàtic de l'ambaixada dels EUA a Copenhaguen a Washington podria haver estat enviada fa alguns mesos, just abans de l’anunci sobtat del president Trump de les seves intencions de “comprar” o “annexionar” Groenlàndia de Dinamarca, però no és el cas.

Aquest missatge té disset anys, concretament és del 16 de maig del 2008. Es tracta d’un dels diversos cables relacionats amb Groenlàndia que coneixem gràcies a WikiLeaks, perquè l’interès dels EUA no és nou, sinó una constant en la política exterior nord-americana des de, com a mínim, fa 150 anys.

La primera discussió coneguda dins del govern dels EUA sobre l’adquisició de Groenlàndia es remunta al 1867. El mateix any en què els EUA van comprar Alaska a l’Imperi Rus per la suma de 7,7 milions de dòlars, es van fer consultes internes dins del Govern Federal dels EUA sobre la compra de Groenlàndia (i també d’Islàndia) per uns 5,5 milions de dòlars. El Departament d'Estat fins i tot va publicar un informe sobre el tema el 1868. Tot i això, com sabem, aquesta proposta no va prosperar.

El 1910 van tenir lloc noves discussions de nou infructuoses i, sobtadament, una altra compra va tenir lloc el 1916. Aquesta vegada, el govern dels EUA va comprar a Dinamarca, per la suma de 25 milions de dòlars, no Groenlàndia... sinó les Índies Occidentals Daneses, al Carib, conegudes avui com les Illes Verges Nord-americanes.

La rellevància d’aquesta adquisició, en el cas de Groenlàndia, és substancial, ja que una de les disposicions del tractat internacional que va segellar aquest acord, conegut com el Tractat de les Índies Occidentals Daneses, especificava que el govern dels EUA "no s’oposarà al fet que el govern danès ampliï els seus interessos polítics i econòmics a tota Groenlàndia".

La primera discussió coneguda dins del govern dels EUA sobre l’adquisició de Groenlàndia es remunta al 1867, el mateix any en què els EUA van comprar Alaska a l’Imperi Rus

I és que el 1916 Dinamarca controlava grans parts de Groenlàndia, però no tota. Ara bé, després de l'acord amb els EUA sobre les Índies Occidentals i el consentiment de Washington, Dinamarca va iniciar una sèrie de moviments diplomàtics que li van permetre declarar la seva sobirania plena sobre tot el territori de l’illa. Només Noruega va qüestionar aquesta actuació, però va perdre la seva causa davant la Cort Internacional de Justícia el 1933.

L'abril del 1940, l’Alemanya nazi va ocupar Dinamarca i, després d’això, els EUA van ocupar Groenlàndia per evitar que fos presa per Alemanya, o eventualment pel Canadà, o fins i tot pel Regne Unit. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el govern danès esperava la retirada de les tropes nord-americanes, però en lloc d’això –i sorprenentment–, el 1946 va rebre una nova proposta de compra de Groenlàndia per part dels EUA, en aquest cas, per la suma de 100 milions de dòlars. Una vegada més, no va resultar, i tots els esforços diplomàtics de Copenhaguen per aconseguir la retirada militar nord-americana també van ser infructuosos.

Amb la creació de l’OTAN —i amb Dinamarca com un dels seus membres fundadors— i l’auge de la Guerra Freda, Copenhaguen va canviar la seva política, va acceptar l’statu quo i va signar un acord amb els EUA —el 1951— que permetia als nord-americans continuar amb les seves intenses activitats militars i de defensa a Groenlàndia. El 1955, es van produir discussions serioses dins del govern dels EUA sobre una nova oferta de compra, i sembla que el 1970 el vicepresident Nelson Rockefeller hauria estat darrere d’un altre intent sense resultats.

Amb la fi de la Guerra Freda, l’interès dels EUA per Groenlàndia va disminuir dràsticament, i els EUA van desmantellar gairebé totes les seves bases militars a l’illa, excepte la de Pituffik (en aquell moment coneguda pel nom danès de Thule). Amb l’inici del nou mil·lenni, els efectes creixents del canvi climàtic i l’augment de l’interès geoestratègic de la regió de l’Àrtic, Washington va reprendre el seu interès per l'illa més gran del planeta. Tanmateix, en aquest cas, en lloc de proposar una nova compra a Dinamarca —i després de tants fracassos en aquest sentit—, els EUA es van centrar en una política més subtil de suport indirecte al moviment independentista de Groenlàndia. Tot això amb la visió que una Groenlàndia independent i feble seria fàcilment influenciada pels EUA.

La sorpresa va arribar el 2019, quan el president Trump va tornar a posar la qüestió al debat públic, i fins i tot quan va cancel·lar a última hora un viatge oficial a Copenhaguen després que la primera ministra danesa rebutgés públicament aquesta possibilitat. Amb Biden com a president, la qüestió es va oblidar fins fa molt poc, quan el president Trump va tornar a posar-la sobre la taula, aquesta vegada amb un enfocament encara més agressiu. No és casualitat, per tant, que els EUA obrissin un consolat a Nuuk, la capital de Groenlàndia, el 2020. Obertura duta a terme tot i que la població total del país és d’uns 50.000 habitants, i que el nombre de residents nord-americans és extremadament baix, més enllà dels pocs militars dels EUA actualment desplegats a l’aïllada base de Pituffik, abans esmentada.

La qüestió aquí, però, és la següent. Després de tants intents fracassats dels EUA de comprar Groenlàndia durant els últims 150 anys, què fa que Trump cregui que ara tindrà èxit? A més, l’actual política de la Casa Blanca, tan descarada i agressiva, és realment l’adequada perquè els EUA recuperin influència o fins i tot obtinguin algun tipus de nou paper a Groenlàndia? O aquesta política posa en perill els interessos dels EUA a la regió a llarg termini? I, per últim, però no menys important, més enllà del govern danès, els groenlandesos potser també hi tenen quelcom a dir, i pels resultats de les eleccions recents, sembla que no estan gaire disposats a acceptar sense resistència l’expansionisme de Trump.