Comença el compte enrere per a la investidura del nou president de la Generalitat. I ara com ara ho fa sense que el president del Parlament, Josep Rull, hagi hagut de posar cap nom a la línia de sortida. Avui havia de ser el primer assalt, però ni Salvador Illa ni Carles Puigdemont no s’han volgut exposar a una elecció fallida perquè no tenen els suports necessaris per arribar a la meta i prefereixen reservar-se per a més endavant. Així que tots plegats guanyen temps, i sobretot el líder de JxCat que, com que aquesta vegada ha dit que sí que tornaria de veritat i el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena encara no ha retirat l’ordre de detenció, malgrat haver entrat en vigor la llei d’amnistia, sap que serà arrestat tan bon punt es tingui constància que és a Catalunya i ja li va bé, per tant, esperar-se per mirar de no haver d’entrar a la presó. Amb el límit, això sí, que si d’aquí a dos mesos, el 25 d’agost, no hi ha cap acord, automàticament s’hauran de repetir les eleccions. De manera que si no ho volen s’hauran de passar l’estiu negociant.

En un escenari de nervis, qui els té més a flor de pell no són, però, els aspirants a ocupar el palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, sinó qui pot fer decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre, que és ERC. Només cal repassar els moviments dels últims dies per adonar-se que, efectivament, no s’aguanta dels nervis. N’hi ha prou amb el numeret al voltant del pacte amb el PSC per incorporar-se al govern de Jaume Collboni a l'Ajuntament de Barcelona, amb el manifest de dirigents disfressats de militants que assenyala la porta de sortida només a Oriol Junqueras, perquè ells es volen quedar, o amb les declaracions sovint contradictòries entre membres de la cúpula per entendre que el moment que travessa el partit és greu. I no és d’estranyar perquè la formació republicana, tot i tenir la clau de la investidura, és la que ha sortit més malparada del cicle electoral de quatre comicis en dos anys que s’ha acabat amb els europeus del 9 de juny.

ERC és el partit del bloc sobiranista —de què també formen part JxCat i la CUP— que més votants ha perdut en aquest temps i que més ha castigat l’abstenció creixent dels electors independentistes. A les eleccions municipals del 28 de maig del 2023, dels 350.559 que es van quedar a casa 302.274 van ser seus. A les espanyoles del 23 de juliol del mateix 2023 la xifra s’enfila fins a 408.839 d’un total de 690.962. A les catalanes del 12 de maig d’aquest 2024 les pèrdues continuen creixent i se situen en el punt màxim amb 508.726 sufragis de 849.459. I a les europees del 9 de juny també del 2024 el retrocés no és tan accentuat, tot i que perd 372.792 vots de 923.224, perquè aquesta vegada la palma se l’emporta JxCat amb 550.432 votants menys. Fruit de tantes clatellades seguides, després dels últims comicis catalans hi va començar a haver bellugadisses, molt tímides d’entrada, però que a mesura que han avançat els dies s’han convertit en una mena de batalla campal, per intentar parar el cop i mirar de redreçar la situació.

Els problemes interns a ERC sempre hi són quan la direcció s’acosta al PSC i mai quan ho fa a CiU o a JxCat. Històricament, la militància ha prioritzat l’eix nacional català-espanyol a l’ideològic esquerra-dreta i sembla mentida que els dirigents cometin, cíclicament, l’error d’ignorar-ho

Pere Aragonès va renunciar a continuar com a diputat, Marta Rovira va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a secretària general i Oriol Junqueras va ser el més ambigu de tots amb un pronunciament típicament jesuític segons el qual s’apartava de la direcció, però només temporalment perquè esperava poder tornar ben aviat. Se les prometia molt felices el president d’ERC, malgrat haver estat el màxim responsable dels designis del partit d’aquests últims anys, però l’inesperat manifest teòricament de militants l’ha obligat a tocar de peus a terra i a constatar que la seva etapa com a dirigent principal de la formació s’ha acabat. Un manifest que demana renovació i que, curiosament, signen els que fins ara han format part de l’aparell que l’ha dirigit, no fos cas que fossin ells els qui es quedessin sense cadira. El debat intern ha començat i, ara com ara, és difícil preveure com acabarà, sobretot perquè s’intueix un divorci entre la cúpula que vol investir Salvador Illa com a nou president de la Generalitat i les bases que s’estimen més fer-ho amb Carles Puigdemont. És a dir, l’eterna disputa entre fer costat al PSC o a JxCat (abans CiU).

I és que cal no oblidar que precisament Oriol Junqueras, de fet, va arribar a la presidència d’ERC després del daltabaix intern provocat pels tripartits amb el PSC i ICV —el primer amb Pasqual Maragall i el segon amb José Montilla— que havien protagonitzat Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, i li va tocar refer la formació virant cap a l’ombra de la CiU que llavors comandava Artur Mas. La mateixa situació que va camí de reproduir-se ara, però amb ell a l’altra banda, a punt d’agafar els trepants per anar-se’n, i una cara nova que el rellevarà per fer exactament el mateix que ell va fer anys enrere. És simptomàtic, en tot cas, constatar que els problemes interns a ERC sempre hi són quan la direcció s’acosta al PSC i mai quan ho fa a CiU (abans) o a JxCat (ara). Històricament, la militància ha prioritzat l’eix nacional català-espanyol a l’ideològic esquerra-dreta i sembla mentida que els dirigents cometin, cíclicament, l’error d’ignorar-ho. Que és exactament el que torna a succeir ara.

Aquest cop amb l’esquer d’un finançament dit singular per a Catalunya, a l’estil del concert econòmic que posseeixen Euskadi i Navarra i del pacte fiscal que temps ha va demanar també sense èxit el mateix Artur Mas —en aquest cas perquè va topar amb la muralla del PP—, que ERC exigeix com a condició per investir l’exministre de Sanitat, però que el PSOE ja ha deixat clar que no pensa concedir. Una negativa que a Carles Puigdemont li va bé per ficar-hi cullerada i elevar el preu del suport de JxCat a Pedro Sánchez i, de passada, mirar si en pot treure res per a la seva, d’investidura, amb permís de noves i malaltisses acusacions judicials ara —el que faltava pel duro— per alta traïció. Mentrestant, el partit que comanda provisionalment Marta Rovira fa bullir l’olla al voltant d’un nou finançament autonòmic, tingui el nom que tingui, de la mateixa manera que la va fer bullir amb el traspàs integral de Rodalies o que JxCat va fer amb el traspàs també integral de les competències d’immigració, que després tampoc no se n’ha cantat ni gall ni gallina.

O ERC investeix Salvador Illa juntament amb el PSC i Comuns Sumar encara que després es quedi fora del govern o caldrà repetir les eleccions, perquè qualsevol de les altres hipotètiques solucions —la unió de JxCat, ERC i la CUP per investir Carles Puigdemont amb l’abstenció del PSC o la sociovergència entre JxCat i el PSC— està més que descartada. De moment, la pressió entre totes les parts s’ha intensificat i ha començat l’autèntica guerra de nervis. Qui sàpiga controlar-los i mantenir la calma dedicant el temps de les vacances a la negociació per a la investidura serà qui finalment se sortirà amb la seva. Sobretot perquè els primers interessats que no s’hagin de tornar a posar les urnes són ERC i JxCat, atès el marge de millora que encara tenen.