Si jo fos polític, no em preocuparia de guanyar les pròximes eleccions. Catalunya no necessita un altre president independentista, necessita una revolució cultural. Els catalans necessitem canviar la nostra manera d'estar al món. No podem continuar vivint com bestioles sobre les runes del catalanisme. El catalanisme es va acabar amb la Guerra Civil. Jordi Pujol en va fer una interpretació còmica, inspirada en els acudits de Capri, per entretenir els catalans i despistar els espanyols en plena guerra freda. Pujol volia guanyar temps; Illa només el fa servir per justificar la renúncia del PSC a l'autodeterminació, i per donar un tros de pastís a les elits locals en la política de saqueig i d'espanyolització.
Els catalans no podem continuar confonent la bondat amb la feblesa, i el país amb les seves institucions i els seus partits. El país necessita fer introspecció. Els catalans necessitem aprendre a treure força política de la nostra part més fosca, i preparar-nos per la violència que governa el món. No pot ser que l'administració estigui plena de funcionaris jugant a fer de Jesucrist amb els diners del contribuent. No pot ser que els activistes de la CUP, que eren l'avantguarda del procés, facin veure que estan nets de culpa. Si no van mentir, es van acollonir. No té cap sentit que ara utilitzin Orriols per donar lliçons, o que apuntin contra els catalans que han heretat un pis per tapar-se les vergonyes.
A mi no em preocupa tant el succedani d'invasió africanista que patim, com les fugides endavant provocades pel procés. En algun moment haurem de frenar una mica. En algun moment hauríem de parar-nos a examinar, a la llum dels fets viscuts, què podem defensar personalment, sense envernissar-ho tot de discursos moralistes. Si els nois d'Alhora prefereixen fer una estada a Montserrat, que parlar de la situació de l'església catalana, molt bé: però que no confiïn en la Moreneta perquè algú els prengui més seriosament. Si jo fos polític, ho sacrificaria tot a trencar els motlles i a protegir la llibertat dels joves —entenent per llibertat tot allò que dona capacitat de decisió, des de la imaginació fins als diners, passant pels clàssics i la força bruta.
Els valors del catalanisme ja no serveixen, són fruit d'un temps en el qual el país era homogeni i es pagaven pocs impostos
Des del punt de vista polític, els catalans que estem per sobre dels quaranta som senzillament uns morts vivents, només podem aspirar a digerir el passat de manera creativa perquè no es mengi el futur dels qui vindran. Quan el 2019 dèiem que ens jugàvem els propers 30 anys, i alhora, cadascun d'aquests 30 anys, no ho dèiem per exagerar. Només n'han passat cinc i el desert creix a un ritme de vertigen. Quan vaig proposar d'engreixar el porc, em preguntaven com podia ser que insultés a tanta gent a Twitter i a la vegada proposés votar ERC. L'únic que em devia entendre és l'Oriol Junqueras, que llavors s'acabava d'esquitllar al centre de la granja i ara es juga la carrera en un congrés a matadegolla.
Junqueras i Orriols són les dues figures que, per experiència, saben millor fins a quin punt la cultura política del país ens ha deixat a la intempèrie. Puigdemont ho comença a entendre, per això s'ha envoltat de supervivents professionals com ell, tipus Toni Castellà i Agustí Colomines. Si jo fos Puigdemont miraria d'acostar-me a Junqueras i de crear un espai de centreesquerra que disputi el cretinisme institucional al PSC. A Orriols algú l'hauria d'ajudar, perquè Catalunya necessita un partit de dreta i ella sola no serà mai un partit, només serà una veu. Ara que es comença a veure que els pisos de protecció oficial que el president Illa diu que falten al país ja els teníem i els vam privatitzar per absorbir la immigració espanyola, hem d'aprofitar la perspectiva que dona el temps per explicar el país d'una altra manera.
Catalunya no es pot permetre tornar a ser l'abocador de la democràcia espanyola, si no vol acabar com Mallorca o com València. CiU va ajudar el PSOE a fer entrar Espanya a la Unió Europea i vam pagar amb un procés d'independència, improvisat i pervertit, la fúria del PP per haver europeïtzat l'Estat i per haver donat aire a l'esquerra madrilenya. Els valors del catalanisme ja no serveixen. Són fruit d'un temps en el qual el país era homogeni, en el qual es pagaven pocs impostos, i en el qual les terres castellanes tenien una potència demogràfica molt més forta que la nostra. Aquesta situació no ve de nou: ja ho vaig escriure l'any 2000, en un dels meus primers articles.
Des de llavors, només he vist com tot allò que era oficial anava cap avall amb un cofoisme sorprenent. La destrucció dels darrers anys, i la que vindrà, és inevitable. La qüestió és si aprofitarem els espais demolits per crear alguna cosa nova o si la destrucció ens acabarà de passar per sobre. La temptació d'abandonar-se, de deixar-se anar com es va deixar anar el sud d'Itàlia quan, a Barcelona, els ideals catalanistes començaven a emergir, serà immensa. Igual que en El guepard de Tomasi di Lampedusa, els darrers anys hem vist moltes senyores fent el mico, molts bornis aferrats a cortesanes, i algun príncep de Salina intentant acaronar aquest fatalisme aristocràtic que després fa mal de panxa.
Els propers 30 anys ens costarà el que no està escrit mantenir-nos dins la història. I si ens adormim perquè la nit és llarga, ja no crec que ens despertem.