No em canso de repetir que tot el programa del PSC d’Illa envers el “problema català” es troba condensat en el llibre de Josep Ramon Bosch, exlíder de Societat Civil Catalana, anomenat Cataluña, la ruta falsa / El problema catalán: cómo solucionarlo y no sólo conllevarlo. Si el llegeixen, entendran el sentit de tanta obsessió per desnacionalitzar el país, per descapitalitzar-ne la capital, les bombetes “inclusives”, la renúncia al pessebre de la plaça Sant Jaume, els elogis de l’oli de Jaén, l’alineació de la diplomàcia catalana amb l’espanyola, les banderes inèdites al despatx presidencial, les reverències al rei Felip, fins i tot el nou imaginari que se’ns serveix a TV3 (on Juana Dolores té infinites més possibilitats de sortir-hi entrevistada un dissabte a la nit que cap altre escriptor en català). L’agenda és explícita i ens trobem davant l’exercici més descarat del PSC per desarticular ja no l’independentisme, sinó la mateixa idea del país. El canvi de nom de l’aeroport ja era tot un avís: serem una autonomia i gràcies. Qualsevol altra cosa molesta massa, o provoca massa problemes.

Com que hi ha una explícita guerra cultural, fins i tot els concerts per a ajudar amb els aiguats del País Valencià seran de dues menes: un d'organitzat i subvencionat per l’Ajuntament de Barcelona, protagonitzat per Serrat i per Estopa, i un altre de cívic, organitzat per Òmnium i l’ANC (i amb desenes d’entitats adherides), on el protagonisme artístic serà per a Santi Balmes, Joan Dausà, Oques Grasses, Figa Flawas, Sopa de Cabra, Julieta, La Fúmiga, Buhos, Brams, Els Catarres, 31 FAM, Elèctrica Dharma, Lluís Llach, Borja Penalba i d’altres. Tota iniciativa és bona per a ajudar els compatriotes del sud, és clar: però les cultures, les maneres de fer, les intencions i els estils, sempre traspuen al darrere dels actes. Aquest últim concert no deixa de ser una indicació d’allò que es pot fer per a combatre (sí, combatre) la deriva per on les institucions volen portar el país: muntar-nos-ho nosaltres, plantejar l’alternativa cultural i, si pot ser, demostrar que no és cap cultura alternativa, sinó que és la pròpia, la de la veritable societat civil, la Catalunya real, la que té dret a intentar ser mainstream. Dir que l’oli català és el millor del món no hauria de ser una correcció d’un (innegable) error presidencial, ni ha de suposar cap “enfrontament entre territoris”, ni és un senyal de supremacisme, ni tan sols suposa fer una bona competència: és dir una veritat. I és de veritat, que van buits els governs socialistes. No hauria de ser tan difícil aprofitar-ho.

Com més de veritat siguin els missatges polítics, més hi respondrà positivament la gent. Aquesta és la lliçó bàsica que cal no desaprendre del procés, qualsevol cosa que es faci ha de ser de veritat, sigui fer la independència o dir que ara no toca fer la independència. Al cap i a la fi, el procés va ser veritat. És fer un favor al bàndol contrari dir que va ser mentida. Sens dubte, va ser massa pler d’errors, o de covardies, o d’incompetències, o de lluites de partit, però jo als meus fills els deixo clar que aquí vam viure un procés d’independència, que va moure la gran majoria del país i que al final no va prosperar. Si els dic que vam fer tots una comèdia, a banda d’enganyar-los, enterro la lluita de moltíssima gent. I regalo, ara sí, la victòria total a l’adversari: l’amnèsia, la relativització, la minorització. La “normalitat”.

Ens trobem davant l’exercici més descarat del PSC per desarticular ja no l’independentisme, sinó la mateixa idea del país

Quan el missatge polític va connectar amb la veritat, els carrers es van omplir de política; quan va esdevenir massa artificiós i cínic, van conquerir la Generalitat els líders en cinisme. No dic que el càlcul, o fins i tot un cert grau de cinisme o de contradicció, no siguin necessaris en política: fins I tot els més “purs” o radicals utilitzen el càlcul i el cinisme, el problema no és aquest, el problema és l’excés o més aviat l’absoluta buidor. No es poden fer discursos massa buits, massa neutres, massa esterilitzats i insípids: això t’ho pot aguantar la realitat (i només per un temps), perquè la realitat de vegades és insípida, però no t’ho aguanta cap somni ni cap idea. La virtut i el problema que tenen els somnis, benvolguts, és que també són reals. Els malsons també, per cert. Per això, tot i que discrepo profundament de les preteses “solucions” de Sílvia Orriols, no és tan difícil identificar quan el país pateix i necessita cridar. Sempre es troben les vies per cridar, i si no se’n troben per via institucional, o per la via dialogant, se’n poden trobar en la deriva fosca i amb dicció de Passió d’Esparreguera. El que és segur, però, és que se’n troben. Sempre s’acaben trobant. Europa sencera n’és avui testimoni.

El discurs que vulgui combatre la presidència d’Illa (o l’alcaldia de Collboni) ha de tenir en compte que no estem en una batalla per l’hegemonia política, sinó per l’hegemonia cultural. Illa ha donat senyals inequívocs de trobar-se en aquesta guerra, i la resposta ha de ser d’un caràcter equivalent. No es pot basar només en el tecnicisme, ni en el tacticisme, sinó que ha de ser una resposta cultural. D’actitud, de manera de ser i de fer, fins i tot en el pacte. Mentre a Barcelona (a tot Catalunya) molts hem decidit no canviar la llengua en cap moment ni circumstància del nostre dia a dia, als missatges polítics també s’hi ha d’imposar tant el sentit comú com el sentit de resistència. La consciència d’allò que ens hi juguem. No cal posar-hi cap dramatisme, perquè el país pot lliurar aquesta batalla i guanyar-la de sobres. Tampoc no cal anar de massa purs, ni prohibir-se pactes de cap mena, perquè la política demana molta més cintura (i més cinisme) que el pensament. Però sí que cal mostrar clarament que se sap on som. Som en una “normalització” antagònica a la iniciada el 1980, vestida d’amabilitat, de generositat, de diàleg i fins i tot de pacte polític. És més eficaç “procurar el efecto sin que se note el cuidado”. El problema és quan el cuidado es nota. Perquè es nota. I tant, que es nota.