Es diu Informe Chilcot i és fruit de set anys d’investigacions per saber si hi havia o no motius reals per començar allò que l’any 2003 van anomenar La Guerra de l’Iraq i que tenia com a objectiu enderrocar Saddam Hussein. Per què? Perquè era un terrorista que tenia armes de destrucció massiva.

Després de centenars de milers de morts i unes conseqüències “que encara avui es pateixen al país”, segons diu l’informe, es conclou que aquella guerra va fonamentar-se en “proves defectuoses” que no van ser “degudament qüestionades” i iniciada “abans d’esgotar totes les vies pacífiques de desarmament”.

L’informe també destaca les pressions dutes a terme per Aznar a Nacions Unides perquè donés suport a la guerra i com va donar pressa als EUA perquè avancés els atacs. I explica l’estratègia del llavors president espanyol, duta a terme a mitges amb Tony Blair, per vendre a les respectives opinions públiques que “havien fet tot el possible per evitar la guerra”.

Aznar, l’home de “l’11-M va ser ETA” i del "Puede estar usted seguro y todas personas que nos ven. Estoy diciendo la verdad. En Irak hay armas de destrucción masiva", encara avui té les santes gònades de fer conferències, dir el que cal fer i renyar-nos. Aquest personatget, enfront de David Cameron, primer ministre britànic, que ha dit que els partits com el seu "i els diputats que van donar suport a aquella guerra i que van votar a favor d’atacar l'Iraq hem d’assumir la nostra responsabilitat”.

La Gran Bretanya i la seva democràcia enfront de l’Espanya on ha sortit Federico Trillo, l’homenet que va destruir la independència judicial i va convertir els grans tribunals en parlaments dedicats a fer oposició, dient que “Espanya no va anar a la guerra de l’Iraq”. Una afirmació tan trista, tan patètica, tan vulgar, tan miserable, tan farsant, tan lamentable i que menysprea de tal manera qualsevol vestigi neuronal, que no s’ha inventat una paraula per definir-la exactament. En un país normal, Federico Trillo treballaria enverinant rates a través del contacte lingual.

Molt bé, i ara que reconfirmem la veritat que ja sabíem, què? Vull dir, què passa amb els milers de morts? Què passa amb els milions de vides destruïdes i arruïnades? Què passa amb els efectes i les conseqüències d’aquella decisió? Doncs res. Per no passar, Aznar no ha demanat ni perdó. Ni s’ha amagat sota terra esclafat per la vergonya d’haver causat allò. No, no, “paqué?”, oi? Se la va treure i, miccionant molt fort a la boca de la ciutadania, va dir: “Doncs ara, a més, de propina col·loco la meva senyora d’alcaldessa de Madrid, algun problema?”.

De què serveix saber la veritat a Espanya? La de la guerra de l’Iraq o la de l’operació Catalunya, que continua en marxa i amb un estat de salut excel·lent? En qualsevol altre Estat del planeta la gent demana perdó, dimiteix, va a la presó... A Burkina Faso o a Sudan del Sud, sí. A Espanya, no. Mai. 

Un cop coneguda la veritat, ens queda una infinita cara d’idiotes perquè sabem què: 1/ a ells no els passa mai res i 2/ en les mateixes circumstàncies, a nosaltres sí que ens passaria.

I adonar-se de la realitat, i amb aquesta calor, posa de molta mala llet. Però molta de molta.