Aquesta mateixa setmana Hisenda espanyola informava del grau d’execució de les inversions pressupostades per l’Estat per regions. La dada corresponent a Catalunya suposa un pas més en els despropòsits i és una cirereta al pastís del greuge que es va acumulant històricament. La seva reiteració any rere any, sense cap traça de correcció, justifica la posició dels que tenim la sensació que ja n’hi ha prou. Encara que serveixi de poca cosa, tot sigui dit. Aquest no és un article per queixar-se (hi dedico un paràgraf obligat per contextualitzar el tema) sinó per proposar.

Que el 2021 l’Estat espanyol hagi invertit el 35,7% dels 2.068 milions que tenia pressupostats per a Catalunya, parla per si mateix. Que a Madrid l’execució pressupostària hagi estat, no del 100%, sinó del 184% potser és puntual, però ve a sumar-se a un tracte històric que li és sistemàticament favorable; i que la inversió per habitant hi hagi estat el triple que la catalana, són prou indicadors puntuals del tracte que ens depara el govern més amic de Catalunya de tota la història. Que rebem el 9% de la inversió de l’Estat quan el nostre PIB representa el 19%, no és normal; que dels 492 milions previstos per Adif-AVE se n'hagin executat 22, tampoc; que Adif (no AVE) hagués d’invertir 707 milions i n’hagi invertit 169, tampoc; o que Renfe operadora n’hagi invertit 90 dels 262 que tenia pressupostats, tampoc. El del 2021 és un episodi un pèl extrem i dramàtic d’un culebrot de maltractament desvergonyit a Catalunya. Com es pot veure som irrellevants a l’hora de gastar, malgrat ser imprescindibles a l’hora d’ingressar.

Anem a la part propositiva, que extrec de l’INFORMES PIMEC 4/2019 que vam elaborar relacionat amb el problema que ens ocupa i que es titulava 'Per un blindatge de la inversió pressupostada en infraestructures'. Els pressupostos són una norma legal que aproven els parlaments, en aquest cas, referit a l’Estat, les Corts Generals. Encara que a Espanya no s’hi presta gaire atenció (com demostra l’incompliment indicat abans), assegurar que un pressupost (una promesa) s’executa efectivament, és un aspecte fonamental de la qualitat de gestió dels diners públics i de la tasca que han de fer els càrrecs electes. Uns pressupostos teòricament ben formulats resulten un fracàs si a l’hora d’aplicar-los s’hi produeixen desviacions importants.

De fet, tal com estableixen institucions econòmiques internacionals com ara el Banc Mundial o l'OCDE, un objectiu general de la gestió pressupostària és que 1) les desviacions respecte al pressupostat siguin les mínimes possibles; i 2) que en cas que hi hagi modificacions pressupostàries (en el nostre cas, per exemple, la no-inversió a Catalunya i la sobreinversió a Madrid), han de ser ben estudiades, documentades, transparents i s’han de mantenir els objectius fixats pel govern.

L’historial d’incompliments d’inversió de l’Estat a Catalunya hauria de fer posar vermells els polítics que aproven els pressupostos, tant els que manen com els que els hi donen suport. En qualsevol empresa aquest personal i els que en són responsables executius serien acomiadats de manera fulminant. Però, és clar, al sector públic i al món de la política aquests procediments no existeixen.

Aquí la part propositiva en tres punts molt senzills:

  1. La inversió de l’Estat hauria de correspondre’s (amb petites desviacions) amb la importància demogràfica i econòmica dintre de l’Estat. És de sentit comú, però no passa mai a Catalunya, amb l’agreujant que si un any es contempla, després s’incompleix.

  2. Les inversions pressupostades s’han d’executar; si no s’executen és que els pressupostos estan mal fets o que es van inflar pels motius que siguin.

  3. Per assegurar la inversió dels recursos que s’han pressupostat hi ha una via relativament simple: incorporar a les lleis generals pressupostàries una disposició per garantir que s’acompleixi un percentatge mínim de les inversions pressupostades, amb una salvaguarda. Per exemple, que en el cas que no s’hagi invertit un mínim del 90% del pressupostat, es transferiran a la comunitat autònoma afectada els recursos no invertits, amb el compromís d’aquesta d’invertir-los en infraestructures en l’any següent.

Per a això caldria només que hi hagués voluntat política de fer-ho per part de l’Estat, que no hi és i, el que és pitjor, des d’aquí ens empassem tots els gripaus. Fins quan?

Modest Guinjoan, economista.