Des de quan els que tenim sentiments “normals” hem de fer teràpia per suportar els que realment la necessitarien? És el món al revés, i el pitjor de tot és que ho acabem normalitzant. Sí, segurament la resposta és, perquè a nosaltres ens provoca un sentiment de culpa i a ells no. Tens més possibilitats que t’afectin les coses si ets reactiu i sensible que si ets una ameba alexitímica a qui tot se li’n refot. Us posaré un exemple. Sabeu aquell que sempre diu que no et pot convidar al taxi perquè només té un bitllet de cent i no el vol descanviar? Sí, aquell a qui sempre li acabes pagant tu el cafè. Sí, el mateix que té una casa enorme mentre tu estàs de lloguer.
Hi ha persones que realment creuen que fer teràpia psicològica és una pèrdua de temps i diners. No entenen que no es tracta de bitllets, sinó del preu a pagar. En moltes ocasions són les mateixes que no han anat mai a cap especialista. Segurament perquè, per sort, no ho han necessitat “in extremis” o perquè no tenen la necessitat d’autoqüestionar-se. Com el periodista venjatiu d’aquell mitjà que es creu tan important que va escrivint whatsapps d’amenaça si no li repiules el seu article. De veritat, amb l’edat que té, ningú li ha parat els peus i li ha explicat que aquesta no és la manera de comportar-se amb les persones?
Es mor la gosseta de la família i el pare diu davant la tristesa de la mare i els nens: “no ploreu, en comprarem una altra i li direm igual”. M’encantaria haver-m'ho inventat, però no, hi ha gent així que no s’ha plantejat mai fer teràpia. És aquest moment que hom riu pensant que algú pot pensar que el seu ex és una gran opció. Hi ha pares que, un cop divorciats, poden prohibir que els seus fills rebin l’acompanyament que tant necessiten. Tant se val que ho creguin els especialistes, l’escola, els metges i un llarg etcètera. Si vols defensar els menors, fes una demanda i nous judicis i fins i tot per cobrar la pensió d’aliments establerta pel jutge. Torna a pagar perquè et paguin. Tot molt coherent, i s’espera que no et desesperis. Que “las cosas de palacio van despacio”. Però hi ha tractaments, sessions de logopèdia, casals i colònies que no poden esperar dos anys perquè s’apliqui la justícia.
És injust que els que anem al psicòleg molts cops siguem els que menys ho necessitem
Tots som els dolents en la història d’algú. Fins i tot la persona més bona que coneixem segur que ha fet mal expressament o sense voler a un altre. De tots els maltractaments mentals, el pitjor és la indiferència. Fins i tot un nen prefereix una agressió que no pas que no li facin cas. No sentir-te valorat, que ni tinguin temps per mirar-te als ulls, que no s’escoltin la teva veu, produeix una ràbia bestial. A vegades plorem per una cosa que, vist en perspectiva, no era tan greu. Com diu Benedetti: “tengo la teoría de que cuando uno llora, nunca llora por lo que llora, sino por todas las cosas por las que no lloró en su debido momento”. Com les pèrdues gestacionals, que tothom et diu que podia passar, que ja se sap, dona, els problemes del primer trimestre i que ja en tindràs més o que segur que no venia bé. Alguns altres utilitzen la voluntat de Déu. Persones sense empatia que haurien de portar penjada una red flag al front. Quan et diuen que el fetus no té batec, has de sortir de la consulta i veure totes aquelles embarassades i fer com si res. No està escrit enlloc, però sents que no es permet fer cap drama. En el mateix lloc físic on et fan el raspat, és on sents l’altra parint. Es parla molt de la salut mental, però coses tan bàsiques com aquestes encara no s’han solucionat en la sanitat (ni pública ni privada). Puc assegurar que aquell moment, quan surts pel passadís ple rams i de pòsters de nadons, fa encara més mal que l’avortament. Paraules com les de la poesia de l’Estel Solé sí que acompanyen:
M’he despertat
i ja no hi eres.
Tremolor a les cames
i fred al passadís.
Algú ha tancat la porta
i tota jo he ressonat
com una casa buida.
Altres situacions que hem normalitzat és que una persona hagi de portar el pes de la criança i de la casa. Aquesta va sobretot pels pares que diuen que “ajuden”. La meva teoria és que si poden enumerar el que fan, és que realment només fan això, perquè quan realment ets corresponsable no tens dits a la mà (ni esma!) per contar tot el que s’arriba a fer. Recomanen que el millor que pots fer amb un o una narcisista és seguir-li el joc donant-li la raó. Ells o elles no entenen que les coses més boniques no són coses. Al final, el que nosaltres volem és estar bé i que, com que la gent no canvia (màxim, alguns evolucionem), només podem modificar la nostra mirada i la manera com ens afecten les coses que mirem. Però és injust que els que anem al psicòleg molts cops siguem els que menys ho necessitem. Precisament, com a conseqüència directa que les persones que més necessitarien fer teràpia són les que no hi van, perquè estan convençudes que elles són les que mai van contra direcció.