Llegia aquesta setmana que només un 15,9% dels joves d’entre 16 i 29 anys ha aconseguit emancipar-se a l’estat espanyol. Aquesta xifra és 7,3 punts inferior a la de fa una dècada. Si ampliem la forquilla de les persones que considerem joves, veiem que les persones d’entre 30 i 34 anys que s’han independitzat dels pares arriba al 69,8%, un percentatge molt superior, però 4,5 punts inferior al de fa una dècada. Això vol dir que, per damunt dels 35 anys, un 30% de les persones continuen vivint amb els pares. Com a resum, els joves marxen de casa, de mitjana, als 29,5 anys, i molts dels que ho fan no van a viure sols o en parella, sinó que marxen a compartir pis. És habitual que, a Catalunya, hi hagi joves de 30 anys o més, amb feina fixa, que comparteixen pis amb altra gent. Impensable fa 20 anys.

Fa unes setmanes es van fer públiques les dades relatives a la natalitat a Catalunya. L’any 2023 van néixer 54.182 nadons a casa nostra, una disminució del 3,9% amb relació a l’any anterior. L’indicador conjuntural de fecunditat es va situar en 1,10 fills per dona l’any 2023, el més baix mai registrat. És el mínim històric, i enguany tot indica que també farem el mínim històric. El drama ve de lluny: des del 1990, el màxim es va registrar el 2008, quan vam arribar a 1,53 fills per dona (una xifra molt allunyada de la taxa de reemplaçament, situada en 2,2 fills per dona). Per cert, per aclarir dubtes, la taxa conjuntural de fecunditat de les dones estrangeres residents a Catalunya és d'1,32 fills per dona, una xifra certament superior a la de les dones catalanes, però també força petita.

La crisi demogràfica és una crisi nacional i hauria de rebre l’atenció prioritària del nostre Govern. Ho faran? Espòiler: no. Perquè em sembla que a algú ja li convé que els catalans no tinguin fills

Barrejo les dues informacions perquè, sovint, als diaris apareixen com a elements diferenciats: la crisi de l’habitatge i la crisi demogràfica. Des del meu punt de vista, són elements que van lligats de manera determinant. És cert que les dones catalanes, majoritàriament, no volen tenir tants fills com la generació dels meus pares, quan era molt freqüent tenir tres o quatre fills, o més encara. Per això jo tinc molts amics que són tres o quatre germans. És poc habitual trobar algú de més de 40 anys que sigui fill únic i normalment es deu a causes alienes a la voluntat dels pares. Avui, les parelles catalanes volen tenir menys fills, però crec que majoritàriament en volen tenir. En volen tenir menys per tenir més qualitat de vida personal, però almenys un parell crec que els vol la majoria de gent.

Si els volen, per què no els tenen? Simplement perquè no s’ho poden permetre. És així de trist i així de bèstia. No tenir fills perquè preveus que no podràs assegurar-los els mínims imprescindibles (alimentació, un sostre i una escola) és un drama nacional. Milers i milers de nens no neixen a Catalunya perquè els pares creuen que no els podran mantenir correctament. Si no es poden pagar un pis, com han de poder afrontar les despeses que suposen un parell de criatures? Emancipar-se és la fase prèvia a crear una família. Per això l’edat mitjana de maternitat és de 32,6 anys. Això és un fet i hauria de ser la preocupació principal dels nostres dirigents polítics. I no té solució a curt termini, perquè la solució demana començar a construir avui milers i milers i milers d’habitatges protegits de lloguer assequible. A banda, s’han de construir centenars de llars d’infants públiques i gratuïtes, i cal dissenyar i implementar ajudes exclusives per a famílies de classe mitjana. Amb aquestes tres mesures començaríem a posar-hi remei.

Hi ha moltes altres derivades negatives de la crisi demogràfica. El futur de la nostra llengua i la nostra cultura està amenaçat, també, per aquesta qüestió. La transmissió de la llengua materna és determinant per al futur d’una llengua, i si les famílies catalanoparlants tenen menys fills, estarem fabricant menys parlants nadius de català. Qualsevol altra consideració pot ser políticament correcta, però aquí escrivim articles per a adults, no contes a la vora del foc. També és un greu problema per al futur de les nostres universitats, que patiran una davallada d’alumnes els pròxims anys, i per al mercat de treball, perquè faltaran professionals de tots els àmbits. La crisi demogràfica és una crisi nacional i hauria de rebre l’atenció prioritària del nostre Govern. Ho faran? Espòiler: no. Perquè em sembla que a algú ja li convé que els catalans no tinguin fills.