En certs ambients hi ha la falsa idea que la llei de l'oferta i la demanda és una imposició ideològica del liberalisme més ortodox. Temo que els hauré de desil·lusionar. Voler atribuir la llei de l'oferta i la demanda a Adam Smith com a postulat ideològic és tan pervers com voler demostrar que Newton va inventar la llei de la gravetat. Newton la va descobrir, no la va crear. De la mateixa manera, Adam Smith va formular amb claredat que el preu de venda —o de transferència en general— de les coses no depenia del seu valor, sinó del que algú estava disposat a pagar. Ja sabeu de què parlo perquè, qui més qui menys, tothom ha intentat llogar o posar de lloguer una plaça de pàrquing.

A Catalunya tenim l'oferta de pisos limitada des de fa anys perquè no s’ha construït prou habitatge que absorbís el creixement de la població i del turisme. Des del 2006 fins ara, hem passat de 7 a 8 milions d’habitants, i els turistes han passat de 15 a 18,5 milions, mentre que en els darrers dotze anys només s’han construït aproximadament uns 130.000 habitatges nous. Si es dispara la demanda i s’escanya l'oferta, no cal donar-hi gaires voltes: els preus de lloguer i de venda pugen.

Ha quedat ja prou clar que el problema del preu del lloguer i de la venda de pisos a les grans ciutats europees no té solució, perquè mentre hi hagi mobilitat sense restriccions, hi haurà un excés de demanda

Però entrem-hi una mica més a fons. Quan parlem del problema de l’habitatge tendim a pensar en el preu del lloguer dels pisos a Barcelona. I és un problema especialment greu per als qui han de viure a les grans ciutats. Ha quedat ja prou clar que el problema del preu del lloguer i de la venda de pisos a les grans ciutats europees no té solució, perquè mentre hi hagi mobilitat sense restriccions, és a dir, mentre la gent de tot el món pugui triar on viure i treballar, per exemple, a Barcelona, o a qualsevol ciutat europea, o senzillament venir a passar-hi uns dies, hi haurà un excés de demanda, perquè d’oferta, o comencem a construir a Collserola o no en podem generar. És un problema quan vols viure a Barcelona a qualsevol preu. Però quan elimines aquesta variable i estàs disposat a viure en un altre lloc, la cosa canvia.  Algú que treballa a l’Hospitalet tarda quasi el mateix temps per anar-hi a les 9 del matí des de l’Eixample que des del Masnou o Vilanova i la Geltrú. El millor és viure on es treballa. Però això ja fa temps que no és sempre possible. La complexitat de viure en el món civilitzat occidental actual genera un conflicte de complexitats difícil de gestionar. Volem combinar habitatge, escola i treball com a mínim. Volem treballar del que ens agrada, viure on ens agradi, que els nostres fills vagin a l’escola que ens agrada, i que els sous ens permetin pagar-ho tot. Tantes ofertes i demandes combinades donen lloc a moltes frustracions, perquè ens tocarà escollir. Si vols llogar pisos de 60 metres quadrats per 500 euros i vius a la província de Tarragona, ho tens bastant fàcil. Per 600 euros ja pots començar a buscar per localitats a una distància de 50 km de Barcelona. A Barcelona, en canvi, ho tens molt més complicat.

Les autoritats, molt encertadament, han llegit bé el problema: cal augmentar l'oferta de pisos. Ja és un primer pas que costarà, perquè cal mà d’obra especialitzada i terrenys disponibles.  Per desgràcia, són dues coses que s’han de planificar, no es poden improvisar. Un altre problema és actuar sobre els preus limitant els lloguers especialment en les “zones tensionades”. D’això no es pot abusar, perquè acabarem amb pisos fantasma on no es voldrà invertir. Ja s’ha parlat prou de l’evidència que qui hereta un pis només té com a opció bona vendre’l. Sabem, per tant, com actuar a grans trets sobre l'oferta: construint més i moderant el preu del lloguer per decret.

Ara ens queda actuar sobre la demanda. Regular el flux d'immigrants és un tema espinós i complex, no hi entraré. Però seria una via. Regular el flux de turistes i expats, també. I controlar la natalitat, també: en això excel·lim.  Hi ha un altre camí: podem redirigir la demanda cap a poblacions properes incentivant viure en les poblacions de segona corona, les que estan a menys de 50 minuts de les grans ciutats. Podria ser una bona opció si funcionés Rodalies i tinguéssim un transport públic més eficient. També hi ha l'opció del món rural. És més compromesa, però pot servir per a gent decidida a viure d’una altra manera.

Oferta i demanda són, en el tema de l’habitatge, com veieu, molt més complexes del que sembla. En definitiva, és demagògic, crec, parlar només del problema de l’habitatge sense parlar de tota la complexitat que l’envolta. Tot —construcció, regulació de lloguers, immigració, turisme, transport públic, etc.— està interrelacionat. Caldrà que, més enllà de les actuacions a curt termini, ens plantegem el problema de l’habitatge des d’una perspectiva més àmplia i dediquem esforços a consensuar polítiques més globals de llarg termini.