El meu estiu ha començat amb el concert que ha donat Rufus Wainwright als Jardins del Palau de Pedralbes. El cantant arriba cansat. Ho diu ell, emfatitzant el que significa una gira en què ha d’agafar molts vols estivals. Al matí era a Florència, demà toca a Mallorca. I a pesar del cansament, Rufus, sol a l’escenari amb un piano de cua llogat per a l’ocasió i dues guitarres com a úniques companyes de viatge, fa un concert amb una veu aèria, prodigiosa, i unes llums de fons que il·luminen les parets d’un palau en què el rei és un fantasma en totes les seves accepcions. El concert no està ple, hi ha cadires buides, i penso que alguna cosa no va bé si una figura com Wainwright no ho peta. Barcelona és una ciutat esgotada, com Rufus, que tanca el concert amb tres bisos. Un d’ells, l’envoltant Going to a town, i una cirereta del pastís: el seu Hallellujah, versió d’una versió que el malaguanyat Jeff Buckley va fer de la cançó de Leonard Cohen. Buckley va fer una adaptació tan bona que tothom pensa que Cohen és l’impostor.

Amb un sol disc anomenat Grace, Buckley es va guanyar un lloc en la nostàlgia musical. I parlo de nostàlgia, perquè va morir ofegat en el riu Wolf, a Tennessee. Tenia 30 anys i estava preparant un segon disc. Com tantes figures mortes joves, es va especular si, en realitat, s’havia suïcidat. Una especulació que a qui menys li deu importar és a Buckley, però això de Tennessee, l’Amèrica profundíssima, em fa pensar en Trump i la possibilitat que torni a ocupar la Casa Blanca com ho fan els depredadors. I la possibilitat que ocupi el tron dels Targaryen de barres i estrelles, converteix els lluminosos paratges del meu estiu en òbits territoris, com els erms que s’estenen davant del Mur de Gel. Ens esperen uns jocs de trons en què els dracs seran un caniche comparats amb els líders que els alimenten.

Vaig viure un any a Nova York, però d’això fa molt temps, en l’època en què va caure el mur de Berlín i els nord-americans van considerar que havien guanyat la batalla definitiva contra el mal comunista. Encara que no pots conèixer els Estats Units vivint a Nova York, en aquells anys Trump era el rei empresarial de la ciutat que mai dorm, una exageració encara que ho cantés Sinatra. Qui semblava que no dormia mai, almenys, al seu apartament situat a la Trump Tower, era en Donald, més atent als desitjos de les reines de la bellesa que als de la seva dona Ivana. Es deia, perquè Nova York també pot ser un pati de veïns, que Donald, el magnat, tenia com a amant Marla Maples, Miss Georgia. Amb el temps, Marla acabaria convertint-se en la seva dona i, també, en una reconeguda banyuda. Però els embolics de faldilles eren un plus en la fama de Donald, el prototip de llop rabiós de Wall Street, molt amic de Jeffrey Epstein i tan novaiorquès que ningú pensava que acabaria convertit en l’ídol de l’Amèrica profunda.

Res fa pensar que el món permetrà que l’estiu sigui un parèntesi per recuperar forces mentals, ni per recuperar la fe en la política i els votants

Amb la renúncia a la reelecció de Joe Biden, res fa pensar que Trump perdi les eleccions de novembre. I mira que els demòcrates parlen de Kamala Harris com a candidata amb possibilitats de vèncer la bèstia, una política a qui els contertulians nostrats l’anomenen directament Kamala, per allò que som una colònia nord-americana i coneixem millor el governador de Florida que la consellera de Territori de Catalunya, Ester Capella. I amb l’amenaça trumpista convertida en tangible i Putin regnant Rússia amb mà de tsar capitalista, amb la neofeixista Meloni governant Itàlia i l’anarcopsicòpata Milei pixant-se sobre la societat del benestar, amb el president Xi Jinping fent de xino i Netanyahu bombardejant els que li surt del prepuci circumcidat, res fa pensar que el món permetrà que l’estiu sigui un parèntesi per recuperar forces mentals, ni per recuperar la fe en la política i els votants.

I en aquest petit llogaret anomenat Catalunya, sense pocions màgiques amb què vèncer l’Imperi del Mal liderat per jutges, bisbes i polítics, i amb més druides flipats que polítics catalans capacitats, seguirem vivint de fal·làcies mentre la taula del Consell per la República s’esquartera per convertir-se en llenya per a la propera pira de Sant Joan i el PSC —algú sap quin partit és aquest?—  xiula com sempre mentre raspalla la caspa als barons de la Casa Gran. És un miracle, segons una enquesta del CEO, que encara existeixen, entre els que m’incloc, un 40% de catalans independentistes. I mira que jo preguntava al Toni Comín, amic en aquells temps, “segur que ho teniu tot lligat?”, i em deia que sí, que Europa ens escoltaria, i que Espanya no s’atreviria, i que... Flors i violes. Era setembre del 2017.

En aquest estiu del 2024, que tot està per fer és una realitat com una catedral, i que tot és possible és una obnubilació. Em refereixo a Catalunya, perquè, al món, les coses estan molt més diàfanes. I sempre tinc la sensació que visc en el bàndol equivocat. Ideològicament, hauria de ser català pepero i, en conseqüència, bona persona. I futbolísticament madridista i col·leccionar Champions com qui col·lecciona caganers. I també trumpista, masclista i negacionista del canvi climàtic. Si visqués en el bàndol encertat, aquest estiu 2024 no hauria començat amb un concert de Rufus, sinó amb un de Nacho Cano, compositor grandiós, diu ell, i un d’aquells homes que quan es fan grans s’assemblen a la seva tieta. Quin gran beneit beneït per Díaz Ayuso és aquest Nacho Cano, membre honorífic de tota aquella banalitat anomenada Movida. Si visqués en el bàndol encertat, viuria l’agost tranquil, convençut de formar part dels guanyadors de la història en majúscules. Aquells que saben que, pixin on pixin, mai s’esquitxaran. Hallelujah!