En una de les primeres reunions de Jan Laporta amb Hansi Flick, l’entrenador de Heidelberg es va presentar al meeting duent sota l’aixella un informe complet de cada jugador del Barça, inclosos diversos napbufs del filial. L’ètica del treball sense misericòrdia del nou entrenador del club ja s’entreveu en la musculatura dels nostres jugadors, que pressionen l’adversari com mai, i han après que el tocar continu del Barça necessita menys especulació i molta més verticalitat. Del nou míster culer també en valoro especialment la relació amb la secta de la premsa esportiva: Flick respon les mandangues dels plomaires a l’estil kurz und klar i no és d’aquest tipus d’homes que perdi tardes mirant quina és l’opinió sobre la seva persona a la selva indocumentada de Twitter. Molta gent ha passat l’estiu gaudint sobre l’especulació de nous fitxatges a can Barça, quan la incorporació més fonamental (i transcendent) és a la seva banqueta.
Hi ha un tipus d’aficionat culer que ja frisava amb un inici de temporada irregular del Barça, però els tres partits de lliga disputats fins ara han estat suficients perquè els tribuneros tornin al bar i continuïn passant la tarda regirant l’escuradents a la boca. Temo molt que els esperen encara moltes decepcions perquè aquest equip torna a tenir frisança per guanyar i feia molt de temps que un entrenador estranger (transformant la necessitat en virtut, però això tant li fot) no confiava d’aquesta forma tan manifesta en la pedrera de la Masia blaugrana; sense l’aparició de Flick i la seva gran fe en el planter, dubto molt que la greu lesió de Marc Bernal hagués aixecat tal nivell de llàgrimes entre la parròquia. El primer equip encara ha de guanyar espurna i ajustar la maquinària del mig camp, i caldria millorar aquesta gestió last minute dels fitxatges per evitar atacs de cor a l’afició: però de moment el Hansiwagen (Maria Vila™) rutlla francament bé.
No asseguro que el Barça aixequi totes les copes en aquest primer any de Hansiwagen, però sí que les lluitarà fins al darrer minut.
Hi ha molts consocis del Barça que han subsumit la seva esperança en aquest equip sota la condició que hi arribés Nico Williams. Sobre aquest vodevil mediàtic la millor lliçó possible l’ha donada Dani Olmo qui —en comptes de vacil·lar i marejar el club amb el seu divisme de nova estrella— ha triat esperar dos partidets en què no estava inscrit com a pena menor a l’hora de poder acabar brillant en un dels millors clubs del món. Williams ha preferit ser un heroi en una casa petita que no pas currar-se la glòria al pati dels nens grans, i la seva enorme supèrbia tindrà una conseqüència important, perquè a partir d’ara haurà de veure els triomfs del Barça per la televisió amb la cançó It’s now or never de nostàlgica banda sonora. La directiva podria haver posat la salut del club en risc a l’hora de fitxar-lo, seguint l’entusiàstic consell de la turba que xalava amb la selecció espanyola, però va decidir que el Barça val més que la vanitat d’un excel·lent jugador.
De mantenir aquesta ratxa, el Barça pot tornar a competir per la majoria dels títols que disputarà, a la qual cosa caldrà afegir ben aviat el goig de retornar a un dels millors estadis del planeta. Hi ha culers a qui costarà tornar-se a enganxar al món de la moral victoriosa, perquè la seva catalanor malaltissa els relliga a l’univers de la tristesa. Però el Hansiwagen ha començat a triturar fins i tot l’ètica dels periodistes culers (en teoria…) que viuen d’escriure sistemàticament contra el club. Tot i el pèssim arbitratge de Soto Grado a Vallecas, el madridisme sociològic només ha pogut contrarestar aquest bon inici de temporada culer amb el fantasma de Negreira, la qual cosa resulta fantàstica, car quan el lacrimal canvia de bàndol (i els gols de Mbappé només se celebren als entrenaments), és per alguna cosa. No asseguro que el Barça aixequi totes les copes en aquest primer any de Hansiwagen, però sí que les lluitarà fins al darrer minut.