La tediosa vida política catalana es nodreix de certs conceptes regurgitants que configuren l’etern retorn del nostre pa de cada dia (expressions com ara “disposició addicional tercera”, “ampliació de l’aeroport”, “millor finançament de tota la història” o “traspàs de Rodalies”), una sèrie d’ombres platòniques que retornen sovint dels morts com el pare de Hamlet per advertir-nos que mai no acabarem de girar full del tot. Un d’aquests espectres és el famós Hard Rock, el projecte de gran casino amb què alguns polítics volen cardar (encara més) la vida enlaire als nostres compatriotes del sud, com si néixer en segons quins indrets ja no fos una putada prou considerable. Confirmant que el país ha entrat al deliri més absolut i panderetero, sembla que l’aprovació dels pròxims pressupostos en dependrà únicament, com si no hi hagués afers més importants per barrinar.
Tant li fot on es faci i com es faci; un casino sempre constituirà una horterada com una catedral. Els comunistes diuen que el Hard Rock és inviable perquè fomenta el turisme de masses (això ja ho podien haver pensat millor quan permeteren que campés lliure per Barcelona durant dues legislatures) i perquè l’invent en qüestió amenaça de tenir una piscina de sis mil metres quadrats, la qual cosa fa mal d’ulls en temps de sequera. Servidor s’oposa al Hard Rock per un quelcom molt més català —i, per tant, estrictament racional— com és l’estètica. Aquest país nostre sempre ha tingut cert criteri de finesa (fins i tot els corruptes preserven el bon gust en l’art del totxo) i aquest casino cal desestimar-lo perquè atempta contra els mínims estàndards mediterranis i amb això no s’hi juga. Si un tinglado fos bell i proporcionat, el celebraríem encara que ens costés tota l’aigua del riu Besòs!
Catalunya ha d’aspirar a quelcom més que esdevenir l’aparador d’un casino on els panxuts de Wisconsin es gastin el patrimoni i on manades de famílies absurdes de tot el món es pensin que descansar equival a fer compres en un centre comercial. Tant li fot que la guingueta en qüestió pugui generar llocs de treball; l’important no és que el país tingui la gent ocupada (hi ha coses monstruoses, com ara Auschwitz o la Sagrada Família, que també han generat moltíssima suera, bo i provocant un mal terrible a la humanitat), sinó que llur tasca sigui desvetllada i tingui prestigi. Hauríem d’aspirar a voler un país de metges, dansaires i enginyers, i no pas a esdevenir una fàbrica esbojarrada d’hostesses i animadors, salpebrada de coctelers argentins. L’enemic sempre ens ha retret que som massa presoners de l’estètica. És just el contrari; el bon gust és el que ens ha fet sobreviure tan desvetllats.
Com sempre, quan la nostra classe dirigent no sap què dir, excel·leix practicant un xantatge emocional de parvulari
Sincerament, no entenc que un partit com el PSC (que havia tingut la gràcia de colonitzar-nos, com la majoria de partits espanyols, però d’organitzar fastuoses olimpíades amb una certa gràcia estètica) pot entossudir-se amb aquesta xaronada del Hard Rock i fer-lo condició indispensable d’un sí als pressupostos. De fet, cap partit seriós del planeta hauria de subsumir immoralment el seu suport a uns comptes públics, posant-los en quarantena, a causa d'un projecte privat, i més encara si l’únic objectiu de l’invent en qüestió és atraure zombis per palplantar-los davant d’una màquina escurabutxaques. Amb aital baròmetre estètic, no m’estranya que –aquest mateix cap de setmana– l’Ajuntament de Barcelona hagi celebrat acollir 30.000 springbreakers dels EUA, uns bípedes que visitaran la nostra capital amb l’únic objectiu d’engatar-se i empastifar-nos els barris de tota quanta micció.
Però el paperot més excels d’aquest retorn fantasmàtic del Hard Rock és el d’un Govern segons el qual ens hem d’empassar la mandanga de parc temàtic car, en cas de no transigir, la cosa implicaria castrar els enèsims pressupostos més socials de la història. Com sempre, quan la nostra classe dirigent no sap què dir (o coneix perfectament el desavantatge de presentar-se al món com un país de fires i casinos), excel·leix practicant un xantatge emocional de parvulari. Ara resulta, reina meva, que cal empassar-se el Hard Rock perquè els nostres infants no fotin el ridícul quan es coneixen els resultats de l’informe PISA o perquè els ajuntaments disposin de més recursos per evitar la sequera! Ja té collons, i que el lector em perdoni la grolleria, que la protecció social s’hagi de garantir al preu d’uns natxos amb guacamole i de tones de xancletes unides per l’harmonia d’un puto karaoke.
No sé si em pertorba més el mal gust de la classe dirigent o el xantatge amb què ens volen fer empassar un casino com si fos un centre cívic. Espero que la cosa no tiri endavant, que la gent del sud ja en té prou amb el paisatge quotidià i ara només falta que els l’embrutin amb els detritus d’un repòquer de lletjor oceànica.