A dos dies de les eleccions presidencials als Estats Units seria massa agosarat fer un pronòstic de qui guanyarà, malgrat que les enquestes i els càlculs de probabilitats assenyalen Donald Trump com a vencedor més probable. Així i tot, també haig de fer cas d’amics bons coneixedors de la realitat americana que asseguren que la campanya de Harris ha recaptat més diners que mai i que els està utilitzant molt efectivament en un tipus de campanya quirúrgica, no tan centrada en els grans mitjans, sinó treballant casa per casa i barri per barri en els estats clau que decanten l’elecció de president.

De moment els càlculs són que Harris té assegurats 226 vots dels 270 que atorguen la presidència, és a dir que li'n falten 44, mentre que Donald Trump té assegurats 219 i li'n falten 51. Nate Silver, l’expert més conegut en fer pronòstics, dona a Trump el 53,4% de probabilitats de guanyar i a Harris el 46,2%, la qual cosa equival pràcticament a un cara o creu, però els que s’hi juguen diners fent apostes confien en la victòria de Trump per un marge superior.

I per acabar el recorregut de pronòstics cal citar la previsió de l’historiador Allan Lichtman, que amb un sistema molt sui generis no gaire avalat pels científics de la demoscòpia, ha encertat el guanyador de totes les eleccions des de 1984, tret les de l’any 2000, que no és que no l’encertés sinó que un tribunal conservador va arrabassar la victòria a Al Gore per donar-se-la a George Bush. Ara Lichtman, en contra de la majoria dels pronòstics, afirma que guanyarà la candidata del Partit Demòcrata, l’actual vicepresidenta, Kamala Harris.

Com és possible que la candidata demòcrata no arrossegui prou partidaris per tenir l’elecció assegurada, tenint com té de contrincant un energumen de la categoria de Donald Trump?

La pregunta que es fa tothom, sobretot a Europa, és: com és possible que un personatge tan barroer com Donald Trump arrossegui tants seguidors després d’haver provocat un cop d'estat i altres desastres i barbaritats? Tanmateix, la pregunta cal formular-la a l’inrevés. Com és possible que la candidata demòcrata no arrossegui prou partidaris per tenir l’elecció assegurada, tenint com té de contrincant un energumen de la categoria de Donald Trump?

Efectivament, les presidencials de 2024 han esdevingut un nou referèndum sobre Donald Trump i és la tercera vegada que passa, dues amb els Demòcrates a la Casa Blanca i una amb Trump de president, que és quan va perdre després d’una gestió inversemblant però molt cruenta de la pandèmia de covid. El 2016 Trump va guanyar Hillary Clinton perquè era el candidat del canvi i Clinton representava l’establishment i el continuisme per a una opinió pública que registrava un nivell molt elevat d’insatisfacció. El 2020, amb un candidat poc atractiu com Joe Biden, imposat per l’aparell del partit, els demòcrates van guanyar no per mèrits propis sinó per la mobilització en contra seu que va propiciar el mateix Donald Trump.

Per alguna raó aquella mobilització contra un home que es considera un perill per a la democràcia s’ha apaivagat justament quan la fera es mostra més ferotge i al mateix temps més grotesca. L'única explicació és el desencís que ha generat la presidència de Biden. No són pocs els intel·lectuals progressistes i els activistes de diverses causes que expressen el seu escepticisme davant les eleccions i la poca confiança en què els demòcrates canviïn la situació.

El Partit Demòcrata està cada cop més identificat com a defensor de l’establishment i gestor d’un statu quo que ja li està bé, cedint a Trump la bandera del canvi.

En canvi, paradoxalment, sí que hi ha hagut una certa mobilització d’antics partidaris de Trump, referents del Partit Republicà, demanant el vot per a la candidata demòcrata. Un dels primers a pronunciar-se solemnement va ser Dick Cheney, vicepresident amb George W. Bush i factòtum en totes les decisions que van portar a la guerra de l'Iraq. A continuació hi ha hagut pronunciaments en cadena. El més significatiu és que bona part d’aquests republicans van tenir responsabilitats en l’àmbit de la seguretat nacional, la Defensa, l’FBI i la CIA.

El general James Mattis, àlies Mad Dog, (Gos Ferotge) va ser un dels primers nomenaments de Trump com a secretari de Defensa. Rex Tillerson, el primer secretari d’Estat. El general Joan Kelly va ser cap de gabinet de Trump. John Bolton, assessor de seguretat nacional... la llista és llarguíssima. Tots consideren que Trump és un polític autoritari que no creu en la democràcia, però sobretot, destaquen la seva ignorància i la seva incompetència.

Això té molt a veure amb les actituds de Trump amb política exterior i de defensa. Tothom té clar que amb Trump de president l’escenari de la guerra d’Ucraïna canviarà a favor de Putin i que les relacions amb l’OTAN i amb la Unió Europea aniran a pitjor. Els generals s’espanten davant d’un Trump que no entén la geoestratègia, que veu l’aliança amb els europeus com una despesa innecessària i l'aïllacionisme del qual pot comportar la pèrdua del lideratge militar dels Estats Units i de retruc la caiguda de l’imperi.

Es significatiu que antics alts càrrecs republicans, falcons del militarisme nord-americà, s’hagin mobilitzat a favor de Harris i denigrin ara  Trump

És a dir que, des del punt de vista militarista, els uniformats i el nucli dur del complex militar industrial tenen la garantia que amb Harris tot continuarà igual i amb Trump de president pot passar qualsevol cosa. En aquest sentit, Kamala Harris i el Partit Demòcrata representen l’establishment i Trump una certa idea de canvi. Davant del conflicte a Orient Mitjà, l’administració Biden-Harris no s’ha atrevit a canviar res. Pel que fa a la immigració, Harris ha endurit el discurs contra la immigració il·legal i el seu govern ha augmentat com mai les deportacions per poder competir en aquest terreny amb la brutal retòrica de Trump. L’economia ha millorat, però la percepció dominant és que només els més rics se n'aprofiten. La inflació ha baixat, però la gent treballadora té la percepció que els salaris continuen baixos i els preus del consum quotidià s’han mantingut elevats...

Aquests inputs són els que identifiquen els candidats demòcrates com a simples gestors d’un statu quo que ja els hi està bé, cedint a Trump la bandera del canvi. És això tan evident, que Kamala Harris en el seu multitudinari míting al Mall de Washington va fer com si Biden no existís.

Així que el resultat de les eleccions no depèn de qui volen els ciutadans que sigui president, sinó de qui no volen que ho sigui. Encara hi ha qui pensa que el president ha de ser necessàriament home i blanc, però això són minories. Sí que hi ha una majoria clara de ciutadans als Estats Units que no vol Trump de president, però falta que vagin a votar i sembla que la por a Trump ja no és el que era.