La paraula hebrea “Hatikva” significa “esperança”, i amb aquest mot el poeta jueu ucraïnès Naftali Herz Imber va esculpir un poema que en el primer congrés sionista, onze anys després, esdevindria la lletra del que seria l’himne nacional d’Israel. De fet, “Hatikva”, juntament amb “Jaim” —que vol dir vida—, són les dues paraules més referenciades en tots els aspectes de la vida hebrea, des de les cançons i la literatura, fins a la vida religiosa. En el cas de “Jaim” fins i tot és el mot que corona qualsevol brindis festiu: “Lejaim”, és a dir, “Per la vida”. Que aquestes dues paraules siguin tan centrals en la cultura jueva no resulta estrany, no endebades és un poble que ha hagut de lluitar durant tota la seva existència per la vida, és a dir, per poder sobreviure, i lògicament ha hagut d’abraçar permanentment l’esperança. Ara mateix una de les cançons més populars entre la comunitat jueva gira al voltant del lema “Am Israel Jai” que vol dir “el poble d’Israel viu”, malgrat els múltiples reptes violents que pateix.

I des del 7 d’octubre de 2023 és la “hatikva” la que mobilitza els cors de tots els jueus del món, aclaparats per la barbàrie que varen sofrir i la tragèdia de 251 persones segrestades i entaforades en els túnels de l’horror. D’elles en queden ara 94, per bé que hi ha un nombre indeterminat que estarien mortes. Les edats i condicions són diverses, amb els germans Bibas, Kfir i Ariel com a metàfora de la maldat extrema: Ariel tenia 4 anys i Kfir tenia nou mesos. Justament ahir va fer dos anys, és a dir, més de la meitat de la seva vida en mans del terror. Durant tots aquests llargs mesos, l’angoixa de les famílies i de tot el món jueu s’ha viscut minut a minut, i cada vegada amb més espant, especialment quan els alliberats han pogut explicar la barbàrie que han patit. Si ha estat l’infern per als que ja han sortit, molts dels quals amb severs símptomes posttraumàtics —inclòs algun suïcidi—, què no serà per als que resten..., es pregunten diàriament els familiars. Per això, l’acord de treva entre Israel i Hamàs que representarà l’alliberament de 33 segrestats ha disparat les esperances en els familiars i en tota la comunitat jueva, diàspora inclosa, que viu amb la mateixa intensitat el trauma del 7 d’Octubre. Així m’ho expressava un jueu uruguaià: “el 7-O em va fer explotar l’ADN”.

Avui, doncs, si res no ho espatlla, comença el compte enrere del retorn d’alguns dels segrestats i amb ells, un respir a la guerra. No cal dir que l’acord és tan esperat com criticat dins d’Israel, per les enormes concessions a Hamàs que representa, entre d’altres l’alliberament de centenars de terroristes, molts dels quals dirigents i amb delictes de sang. Cal saber que en la memòria dels israelians està molt present l’alliberament del jove Gilad Shalit, que va implicar la llibertat de 1027 presoners palestins. Segons les dades del Shin Bet, el 82% dels alliberats varen tornar al terrorisme, el 15% varen perpetrar assassinats i un d’ells, Yaya Sinwar, va ser el cervell del pogrom del 7-O. Amb un afegit igualment preocupant: un 50% va instal·lar-se a Cisjordània, on també varen retornar a pràctiques terroristes. Amb aquestes contundents evidències, és normal que l’acord provoqui en la majoria un sentiment antitètic d’acceptació i rebuig alhora, no endebades tothom vol veure les imatges del retorn dels segrestats i tothom tem que representi un reforçament de la malmesa estructura de Hamàs. Sobretot, la por que no s’organitzi i es reforci a Cisjordània, on podria crear-se una nova Gaza terrorista. Els neguits i les preocupacions hi són, tant com ho és l’esperança, la dualitat eterna que es viu a Israel.

No és un bon acord, ni és el millor acord, però és l’únic acord que s’ha pogut firmar, i amb ell, la vida i l’esperança s’obren camí

En tot cas, cal recordar alguns aspectes positius, a banda dels propis humanitaris, a les dues bandes. No oblidem que tant els israelians com els palestins estan patint molt, i que la treva els dona un temps de pau. Definitiu? De moment aquest és un terme inimaginable en la regió.

Però més enllà de l’evident qüestió humanitària, hi ha algunes dades esperançadores. La primera, el fet que Hamàs no ha estat destruïda completament, però està molt damnada i ha perdut milers dels seus militants. Cal recordar que, dels morts que hi ha hagut en aquesta guerra, una part molt substancial no són “civils” sinó membres del grup terrorista, que són els que han mantingut la guerra amb l’exèrcit israelià. A la banda del Tsahal han mort més de 900 soldats, la major part dels quals molt joves.

Alhora, si Hamàs està molt destruït, també ha canviat el paradigma a tota la regió, amb Hezbollah desmuntada, Assad caigut i l'Iran en procés de feblesa, tant interior, com exterior. La possibilitat real d’un canvi definitiu de paradigma, amb la signatura dels Acords d’Abraham amb Aràbia Saudita a l’horitzó, reforça els bons auguris.

Amb aquesta perspectiva, és possible imaginar que si la treva aguanta, es pugui plantejar el dia després a Gaza, on sens dubte caldran dues coses: impedir que Hamàs la governi mai més; plantejar un Pla Marshall de reconstrucció; i discernir com i de quina manera es governa en el procés de transició; i com encaixa en el dibuix l’Autoritat Nacional Palestina. Tot això, però, passarà en les properes setmanes i mesos, i l’esperança és tan real, com ho és la incertesa. Sigui com sigui, a partir d’avui, si res no ho fa tòrcer, 33 famílies podran trencar el cicle de dolor i violència que va començar el 7-O amb la barbàrie de Hamàs, per bé que l’impacte emocional de com estaran els alliberats serà brutal. Dolor i alhora resiliència, la dualitat del poble jueu...

En tot cas, l’evidència de l’acord que avui s’implementa és irrefutable: no és un bon acord, ni és el millor acord, però és l’únic acord que s’ha pogut firmar, i amb ell, la vida i l’esperança s’obren camí. Durarà molt? Duri el que duri, és un respir momentani per a ambdós pobles. El repte és que sigui perdurable.