Carles Puigdemont és probablement el dirigent polític dels últims anys a Catalunya que més crèdit ha tingut i més ràpidament l’ha perdut. Quan el gener del 2016 va rebre l’encàrrec d’Artur Mas d’agafar la presidència de la Generalitat, poc que sabia on es ficava. La condició d’alcalde de Girona —el primer de CiU que havia arrabassat el ceptre al PSC— li havia començat a donar, juntament amb la de diputat al Parlament, cert protagonisme més enllà del seu cercle d’influència, però per als cenacles de Barcelona, convençuts que tot el que passa fora dels pocs pams quadrats que hi ha entre el mar, la muntanya i els rius és com si no existís, encara no era ningú. D’entrada li va semblar que el món li queia a sobre, però ben aviat va tenir la mida presa a la nova situació i va demostrar a propis i estranys que tenia taules suficients per afrontar el repte.

I a mesura que avançava el camí d’aquell “referèndum o referèndum” que finalment va quedar fixat per a l’1 d’octubre del 2017, la seva talla política creixia i creixia. Els cenacles de Barcelona, i fins i tot els de Madrid, li van obrir la porta, encara que fos a contracor, perquè era obvi que s’havia convertit en la personalitat més rellevant de tota l’escena política espanyola del moment, i també a l’estranger. Però sobretot a dins de Catalunya va esdevenir el referent de tots els ciutadans de bona fe que havien apostat per la independència del seu país, i que mai no s’haurien imaginat que tot plegat acabaria sent una gran mentida. El veien com un independentista convençut de tota la vida, a diferència d’Artur Mas, que s’havia afegit al moviment a última hora per la necessitat de no quedar políticament fora de joc davant l’embranzida que havia agafat a partir del 2010 i en especial a partir del 2012.

Per a tots ells va ser un líder indiscutible, que com més temps passava més crèdit guanyava i fins i tot més carisma agafava. La maniobra per despistar la Guàrdia Civil i poder votar l’1 d’octubre i l’aturada general del dia 3 el van encimbellar al capdamunt de tot. L’ascens havia estat meteòric en els vint-i-un mesos que van entre el gener del 2016 i l’octubre del 2017. L’encanteri, però, es va començar a esvair amb aquella declaració d’independència del dia 10 que només va durar vuit segons i amb la desbandada general després de la fictícia proclamació del dia 27 al Parlament. A partir d’aquest fet Carles Puigdemont va iniciar el camí, lent però inexorable, de la davallada. Alguns, no gaires, ja van advertir llavors de la gran ensarronada que havia encapçalat, a costa de ser mirats de cua d’ull per l’establishment processista. A altres els ha costat anys adonar-se’n i encara n’hi ha uns quants, cada cop menys, que no veuen ni voldran veure mai la mala jugada de la qual van ser objecte. Ara, tanmateix, els que tenen clar que tot plegat va ser una presa de pèl són majoria. I d’aquí els laments no tan sols de JxCat, també d’ERC i la CUP, pels suports que han perdut a conseqüència del capteniment de tots aquests de deixar-los de votar.

A les eleccions del 21 de desembre del 2017, convocades per qui era president del govern espanyol, l’aleshores líder del PP Mariano Rajoy, en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució que suspenia l’autogovern de Catalunya, el 130è president de la Generalitat, desposseït del càrrec, s’hi va presentar amb la promesa —després d’haver-se’n anat a Bèlgica per evitar que el detinguessin— que si el votaven tornaria. El van votar i no va tornar. Des d’aquell moment, el compromís s’ha repetit, una vegada rere l’altra, en les successives eleccions que hi ha hagut fins a les últimes, les catalanes del 12 de maig passat, en què, a més, la promesa va ser doble. D’una banda, va prometre per enèsima vegada que si el votaven tornaria i que, en qualsevol cas, seria present a la investidura del nou president de la Generalitat, fos ell o un altre, però convençut, ves a saber per segons quins pactes secrets assolits amb el PSOE per permetre que Pedro Sánchez continués a la Moncloa, que seria ell. De l’altra, va anunciar que, si malgrat tot no podia tornar a ser elegit president de la Generalitat, es retiraria de la política activa.

El problema de Carles Puigdemont és que des de l’octubre del 2017 ençà ha dit una cosa i n’ha acabat fent una altra, que no ha complert ni un sol dels compromisos adquirits, que ha fet veure que mantenia una confrontació amb l’estat espanyol que, més enllà de la retòrica pujada de to, consisteix a col·laborar-hi com ho fa ERC sense tantes estridències

La tornada va ser la pantomima del 8 d’agost, vist i no vist com si pretengués emular els vuit segons de la declaració d’independència. I la retirada de la política activa és evident que tampoc no s’ha complert. Però no només això, no tan sols no ha plegat, sinó que, tot i el reguitzell d’incompliments, torna a presidir el seu partit, JxCat, que de tota manera sempre havia dirigit encara que no hi tingués càrrec orgànic. No accepta, això no, fer el paper de cap de l’oposició, perquè fora rebaixar-se —ser el cap de l’alternativa a Salvador Illa és la falca de la propaganda que toca ara—, però manté l’escó al Parlament, perquè d’una manera o altra s’ha de viure. I ben legítim que és. Com ho és que continuï fent política i que la vulgui fer des del retorn a l’autonomisme de tota la vida, al més pur estil del que havia fet CiU.

El problema no és aquest. El problema de Carles Puigdemont és que des de l’octubre del 2017 ençà ha dit una cosa i n’ha acabat fent una altra, el problema és que no ha complert ni un sol dels compromisos adquirits, el problema és que ha fet veure que mantenia una confrontació amb l’estat espanyol que, més enllà de la retòrica pujada de to, consisteix a col·laborar-hi com ho fa ERC sense tantes estridències. El problema és que, com feia CiU en els seus millors temps —els de Jordi Pujol i Artur Mas, que han avalat precisament aquest retorn a les essències—, vol fer creure el que no és. Això és el que li ha fet perdre el crèdit que tenia. I tornar a encapçalar orgànicament, com a nou president de la formació —en detriment d’una Laura Borràs que de la mateixa forma que va pujar ha baixat—, el projecte de JxCat no fa, al marge de la parròquia que acríticament diu amén a tot, que el recuperi.

Quina credibilitat pot tenir un dirigent polític que ha actuat i actua d’aquesta manera? I que després del congrés d’aquest cap de setmana, que simbòlicament JxCat ha volgut fer coincidir amb el setè aniversari del 27 d’octubre del 2017 —no se sap ben bé si per recordar una declaració d’independència que va ser una comèdia o l’estampida que va venir després encapçalada pel 130è president de la Generalitat—, continua rodejat de les cares de CiU de sempre. Per si a algú encara no li queda clar, JxCat, després d’arreplegar les restes del PDeCAT, i Demòcrates de Catalunya, que cal no oblidar que és l’hereu d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) que es va separar de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), s’han fusionat de nou. Els incombustibles Jordi Turull i Antoni Castellà així ho han rubricat. És a dir, han refet, amb un altre nom, l’aliança que va començar el 1978 i es va trencar el 2015.

I ara el que esperen és que un dia d’aquests justament Jordi Pujol i Artur Mas, talment com dues ovelles esgarriades, tornin a casa —potser per Nadal?— i s’afiliïn a JxCat: el primer no ha militat enlloc més després de CDC i el segon havia assegurat que un cop mort i enterrat el PDeCAT tampoc no volia militar enlloc més (es veu que això de no complir el que es diu ve de lluny). Ah, i a Laura Borràs li donen la presidència de la fundació aportada per la banda democratacristiana —que sempre ha estat la més ideològica i la més espavilada de la parella a l’hora de barallar-se amb els números— perquè no s’enfadi. Talment com si res no hagués canviat.