"Només els ximples es riuen del protocol."
Monsieur de Tayllerand
"Canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les Pelida, ira que obrí als aqueus el camí d’innombrables sofrences...", mai uns versos tan bonics van relatar una guerra tan cruenta provocada per l'amor a una dona.
Les guerres ja no es declaren, s'escalen, que diria Shakira, i la diplomàcia intenta per tots els mitjans servir de bàlsam de Ferabràs que impedeixi que les coses vagin a més, no pretén que siguin més greus o convertir-les en no reconduïbles. Per cert, que el nom del gegant ve de fier-à-bras, o sigui, 'braç fer' o, més aviat, 'provocador' o 'fanfarró', i mireu a qui li posen el malnom.
El govern del Regne d'Espanya just ha començat una escalada desproporcionada i probablement interessada amb la República Argentina, exigint a més l'adhesió incondicional de tot patriota espanyol davant del "dany institucional", l'"atac frontal a la democràcia", l'"insult a Espanya" i una infinitat d'ofenses que tots sabem que no han tingut lloc. És innoble i inacceptable viatjar a un país amic i utilitzar la tribuna que et proporcionen per escopir al president del seu govern. Milei és un populista ultra, un inadaptat i un president electe que causa molt patiment al seu propi poble. Tot això és compatible amb la desproporció evident de la decisió de Sánchez que va obligar el seu ministre d'Exteriors a comparèixer un diumenge a la tarda a la Moncloa —que no al Palau de la Santa Cruz, seu del ministeri— per comunicar la crida a consultes de l'ambaixadora espanyola a Buenos Aires, una cosa que s'ha resolt sempre amb un comunicat.
Novament, Sánchez mostra per quina ferida sagna —la de Begoña Gómez—, de quina manera està disposat a adoptar decisions greus per motius que l'afecten i fins a quin punt hi exigeix adhesió incondicional, per molt desmesurades que resultin a la lògica. Aquesta vegada sí, va consultar els altres partits per demanar-los aquesta adhesió, encara que no tots van córrer a donar-l'hi i això inclou el PP, Sumar i Junts, al·legant motius diversos.
No em sembla bé que l'Estat pugui instrumentar-se per sobreactuar per motius personals o electorals
La desmesura de la mesura no és discutible, perquè una escalada diplomàtica té diverses fases que constitueixen un llenguatge perfectament descodificable per a totes les nacions. Diguem que en l'escalada cap a la ruptura entre dos països, de menys a més intensitat, es pot: 1) convocar l'ambaixador d'aquest país i expressar-li el malestar; 2) expulsar diplomàtics, segons la seva categoria la mesura és més greu; 3) cridar a consultes l'ambaixador, per un període sine die és l'expressió més greu; 4) expulsió de l'ambaixador d'aquest país; 5) retirada definitiva de l'ambaixador propi; 6) suspensió temporal de l'ambaixada i retirada de personal; 7) trencament de relacions i 8) declaració de guerra.
La decisió del govern de Sánchez va ser aplicar la seqüència 3-1-5 i portar així les relacions amb l'Argentina a un punt en el qual només queda un pas més en l'escalada abans del trencament de relacions. Drama, cal més drama. La Ilíada és un drama. Una frase infame en un míting per part d'un homenet enfebrat —que ha titllat Petro de "terrorista assassí" i el Papa d'"esquerrà fastigós"— ha de començar amb la fase tres i saltar a la cinc en 48 hores? Tenen raó els que diuen que en la base d'aquest rampell hi ha la campanya europea i la necessitat de Sánchez de treure els seus votants de casa per remuntar al PP la diferència i rematar així després de Catalunya un cicle electoral que se li presentava endimoniat. És proporcional arribar a la situació 5? Comparem: el Marroc va activar l'opció 3 després de l'acollida del líder del Front Polisario en un hospital saragossà en considerar-ho "una provocació explícita", l'any següent va tornar sense que la crisi avancés; Algèria va activar la fase 3 després del canvi de política espanyola, mai explicat per Sánchez, respecte al Sàhara i tampoc va escalar, i Aznar va activar la 5 quan els gendarmes marroquins es van acomodar a l'illa de Perejil i va ordenar una operació militar. Jutgeu vosaltres mateixos.
Milei no rectificarà. Davant el 3-1-5, ell no ha mogut fitxa. L'escalada diplomàtica és ara mateix totalment unilateral. De fet, quan el ministre Óscar Puente va dir, no gaire subtilment, drogoaddicte a Milei, l'Argentina va activar la fase prèvia a la 1, el comunicat de protesta. És una actitud que t'ensenyaven les mares, si davant d'un greuge tu t'encens i l'ultratjador s'atura, acabarà sent culpa teva. Així funcionen els passivoagressius, al cap i a la fi. Així que, no, ell no es mourà ni un mil·límetre i davant d'aquesta actitud, Sánchez pararà o seguirà in crescendo?
L'última resposta del president argentí ha estat considerar que les decisions espanyoles són "un disbarat de socialista arrogant" i actuant així es mimetitza com el moderat i el raonable. També li ha recomanat que "busqui un bon advocat per a la seva dona". La veritat és que Sánchez ja ho ha fet. Begoña Gómez ha atorgat poders a favor d'Antonio Camacho —exfiscal i exministre de l'Interior de Zapatero—, que, per cert, va participar per part socialista en la negociació del text de la llei d'amnistia amb Junts. Camacho estava present en la testifical dels periodistes que han publicat les notícies sobre Gómez i, com sabeu, en el procés penal espanyol un no pot personar-se com a "turista", així que, d'alguna manera, Begoña Gómez entén que ha d'estar representada en unes diligències en les quals no ha estat formalment imputada encara.
Amb tot, si la desmanegada frase de Milei —"tot i tenir la dona corrupta, s'embruta i es pren cinc dies per netejar-ho"—, hagués estat pronunciada per un espanyol, ni tan sols una denúncia per calúmnies tindria gaires aparences de prosperar. Retirada formal d'ambaixador? No ho sé. Em fa molt fàstic Milei, però —sí, sí, però... els peròs són la manera habitual d'introduir matisos i només els matisos ens apropen a la veritat!— tampoc no em sembla bé que l'Estat pugui instrumentar-se per sobreactuar per motius personals o electorals. En tots els casos, prefereixo l'ordre racional —1,2,3,4— i la proporció encara que no sigui àuria.
Sánchez va a totes, com sempre, d'altra banda.