No en volia parlar, però crec que ho he de fer perquè ja en tinc la pipa plena i ja m’ha pujat la mosca al nas massa vegades. Es veu que ara a les escoles no suspenen cap nen ni li diuen mai que no per no traumatitzar-lo. Van passant cursos sense haver entès res ni haver assimilat cap coneixement (aquests nens seran els que dirigiran el país en un futur). Però, ens hem begut l’enteniment? Hi ha algú que encara toqui de peus a terra? Educa un nen sense dir-li mai que no i veuràs quin futur psicòpata, narcisista, sociòpata tindràs a casa. I no estic parlant d’un cas aïllat, estic parlant de l’educació de tots els futurs adults de Catalunya. Podem posar fi a tot aquest suïcidi col·lectiu d’una vegada? A qui se li va acudir la idea de fer nens de sucre? Suposo que s’havia fumat o cruspit alguna planta al·lucinògena. Això sí, si el professor parla en castellà perquè el pare d’una família de nouvinguts intolerants li ha dit que s’han de fer les classes en castellà perquè viva España y la madre patria, no passa res, sembla que no suposa cap trauma per als catalanoparlants que no es puguin educar en la seva llengua materna a la seva pròpia terra. Siguem una mica coherents, si us plau.

Als anys vuitanta i noranta qui manava eren els pares i els professors (i no els alumnes i els fills), i de deures en posaven als alumnes i prou, ara també en posen als pares, que prou feina tenen. Abans els pares treballaven per portar un plat a taula i aquestes coses i, sorprenentment, també passaven temps amb els seus fills sense fer manualitats després de treballar i sense haver de demostrar res al professor. El pare que no vol o no pot passar temps amb els seus fills no en passarà ni amb deures ni sense; així que no cal carregar de més feina de la que poden assumir els pares que ja passen temps amb els seus fills.

Aquesta educació hippy-txatxi-piruli de pa sucat amb oli l’única cosa que farà és que tinguem uns adults sobremedicats, dependents, incapaços d’afrontar la frustració

Ara resulta que els alumnes porten la batuta. Es volen assegurar que cap nen tingui un trauma per culpa d’un no inesperat o d’un suspens. Del que s’haurien d’assegurar és que cap alumne pateixi assetjament escolar ni maltractaments en l’entorn familiar; que els alumnes aprenguin alguna cosa de profit (com per exemple tenir una bona comprensió lectora i saber redactar textos i expressar-se); que es respecti la llengua pròpia de Catalunya (el català o l’occità) a les escoles, i que els alumnes sàpiguen que hi ha coses que no poden fer i que hi ha una autoritat que han de respectar. Però, és clar, això surt massa car i suposa un esforç massa gran. Aquesta educació hippy-txatxi-piruli de pa sucat amb oli l’única cosa que farà és que tinguem uns adults sobremedicats, dependents, incapaços d’afrontar la frustració, incultes, otakus i amb fortes crisis d’ansietat i depressions. Això sí, sortiran guapíssims a les fotos d’Instagram. I que no us estranyi que es tornin agressius si algú els diu que no. Llavors tot seran lamentacions.

No se’ls pot dir que no i no se’ls pot posar una nota en un examen perquè es podrien desmotivar i frustrar. Si es desmotiven o es frustren, és perquè tenen un professor que ha triat aquest ofici pel sou i les vacances i no perquè sigui la seva vocació, o perquè el professor ha de fer tanta burocràcia durant la jornada laboral que no té temps de fer el que realment li agrada, que és ensenyar. Els professors que senten vocació per la docència estan desesperats i deprimits per culpa de la manca de lògica del sistema educatiu; no aixequen el cap. Estan destrossant la il·lusió d’ensenyar dels bons professors i la d’aprendre dels alumnes. Estan destrossant el futur de la societat catalana. És molt gros tot plegat. No són els alumnes que han de decidir com se’ls ha de castigar, sinó els professors. I sí, s’ha de castigar un alumne quan no fa el que ha de fer. El càstig és necessari per aprendre. El no és vital per formar futurs adults sans. A veure si entenem els conceptes. L’alumne va a l’escola a aprendre. El professor va a l’escola a ensenyar. No girem els rols, com passa a moltes cases en què els fills fan de pares i els pares de fills. Cadascú té el seu rol. No comencem a girar els rols, perquè això acabarà com el rosari de l’aurora. Els nens s’han de castrar perquè puguin ser adults independents i desenvolupar la seva pròpia personalitat. Els nens han de saber des de ben petits que no es pot tenir tot i que no tot surt sempre com un espera, i que no passa res, la vida és així i ho hem d’acceptar. Ja està, ja ho he dit. Espero de tot cor que ens despertem d’aquest malson que sembla sortit del cap d’algú que ha ingerit grans dosis de sucre refinat i que construïm tots junts unes noves bases del sistema educatiu que s’inspirin més en la lògica que en els viatges astrals.