Com alguns ja deveu saber, soc una gran defensora de les llengües (de totes). Una llengua és la clau que obre la porta d’una realitat única i irrepetible (si fas l’esforç d’aprendre-la, és clar). Sense aquesta clau no hi pots accedir. Per això sempre he defensat aferrissadament les llengües minoritàries i minoritzades (recordeu que una llengua minoritària és aquella que té pocs parlants i que una llengua minoritzada, en canvi, és aquella que, tot i poder tenir molts parlants, li han estat restringits els àmbits i les funcions d’ús [el català en seria un bon exemple]); em sabria molt de greu que pels deliris de grandesa i de conquista d’alguns imperialistes desapareguessin algunes d’aquestes realitats (com ja ha succeït al llarg de la història). Cada llengua és l’empremta d’una cultura, les restes arqueològiques de la idiosincràsia d’una comunitat de parlants. Les llengües s’han anat configurant conforme a la necessitat que tenien els parlants de transmetre pensaments o sentiments. Què va ser primer el llenguatge o el pensament? Una pregunta complicada de respondre. Si el pensament va ser abans que el llenguatge, com podien pensar sense paraules? Si el llenguatge va ser abans que el pensament, d’on ha sortit el llenguatge?, com és possible parlar o comunicar-se a través d’un codi lingüístic sense pensar? Deixem que els grans lingüistes hi trobin la resposta més coherent.

Segons les necessitats de cada poble, comunitat o grup, les llengües han tirat cap a un costat o cap a un altre; han desenvolupat una llengua escrita o no; han integrat uns conceptes o uns altres; sonen d’una manera o d’una altra... L’humor d’un territori només es pot entendre a través de la llengua que li és pròpia, mai es podrà entendre al 100 % si es fa a través d’una traducció (sobretot si es fa amb una IA amb una base de dades deficient). Mai t’integraràs en una comunitat de parlants ni coneixeràs completament una persona si no fas l’esforç de parlar la seva llengua. Les subtileses del pensament només es poden entendre si l’emissor i el receptor parlen la mateixa llengua. I si no entens les subtileses del pensament és impossible comprendre la idiosincràsia d’una comunitat de parlants.

Aprendre una llengua és un acte d’amor, de respecte i d’obertura mental. Només les persones que tenen ganes d’obrir-se a noves aventures i de conèixer maneres diferents de pensar estan preparades per dur a terme una proesa així

Aprendre una llengua és un acte d’amor, de respecte i d’obertura mental. Només les persones que tenen ganes d’obrir-se a noves aventures i de conèixer maneres diferents de pensar estan preparades per dur a terme una proesa així. Aprendre una nova llengua és com entrar en un món nou ple d’interrogants i de sorpreses. Aprendre una nova llengua és obrir la ment a altres realitats; per aquest motiu, la gent que té la ment molt tancada o que té por als canvis sol aferrar-se a una sola llengua tota la vida, creient que així controla la realitat i que la seva realitat és l’única que existeix. Però tenim la sort que al món hi ha moltes realitats i maneres diferents de veure-les. Parlar diverses llengües ens enriqueix intel·lectualment i ens fa més empàtics i tolerants; tot el contrari de la gent que només vol parlar una llengua.

Això sí, les llengües s’han d’aprendre perquè un vol, no perquè ens són imposades. Imposar és el contrari de la llibertat. Les llengües són sinònim de llibertat i no haurien d’anar mai associades a una imposició. Qui aprèn una llengua ho fa per respecte i per ganes de conèixer una nova realitat diferent de la seva; o almenys així hauria de ser. Quan imposes una llengua a un territori que no li és pròpia, l’únic que aconsegueixes és que els afectats acabin odiant la cultura associada a aquesta llengua i tot el que hi té alguna relació. Que bonic és anar a viure a un lloc i aprendre la llengua pròpia dels seus parlants per poder comprendre millor com són. No fer-ho, en canvi, és no voler acceptar que has marxat de casa i que fora de casa les coses són diferents; és menysprear la gent que és diferent de tu i ser un desagraït amb el poble que t’ha acollit amb els braços oberts.