Jordi Pujol ja es pot morir tranquil. Després de patir molt i de tenir molta paciència, el temps li ha donat la raó i la seva figura es troba, un altre cop, en la posició que li pertoca, lluny de les mans graponeres de Barcelona i de Madrid. No hi ha prou Catalunya per fer la independència, però tampoc no hi ha prou Espanya per liquidar la poca política nacional que s’ha permès de fer en aquest país. Aviat Josep Tarradellas serà només un aeroport que tothom anomenarà el Prat. Amb Pujol, en canvi, no han pogut. I després de les coses que hem vist i que veurem, dubto que ningú li pugui fer gaires retrets.

Com va escriure Lluís Prenafeta en la carta que va enviar a l’acte d’homenatge de Castellterçol, Pujol ha sigut i va ser sempre l’home més intel·ligent del seu partit i del món polític català. Encara a 94 anys, és l’únic dirigent capaç de parlar als catalans des d'una mínima profunditat històrica sense quedar massa xaró, ni violentar el sistema de censura castellà liderat per La Vanguardia. També té encara un estómac fort i sembla que vol enterrar amb ell, com si fos un Faraó, la cort de periodistes i polítics que intenta utilitzar-lo de baieta, després d’haver volgut robar-li el partit i convertir-lo en el cap de turc del “problema catalán”.

Pujol en va tenir prou amb una confessió ridícula, de fulletó sud-americà, per fer descarrilar el procés, quan Catalunya tenia a favor el clima propiciat pel referèndum escocès. Amb una carta tragicòmica que hauria hagut de fer somriure el país, va avisar a tots els catalans que les vedets i els polítics del procés anaven de catxa molt abans que no ho reconegués Clara Ponsatí. Per això, al contrari del que molts es pensaven, el creixement de l’independentisme sempre es podrà atribuir a les polítiques de Pujol, mentre que el 155 i el fracàs de l’1 d'octubre quedaran identificats amb els polítics i els partits que li donaven lliçons d’honestedat, d’una banda i de l’altra. 

És qüestió de temps que es comenci a veure que l’herència de Pujol no és l’autonomia, ni el pactisme, sinó les eines crítiques que l'experiència del poder ha donat a la consciència nacional dels catalans. L’herència de Pujol és l’exemple que deixa el seu triomf personal en un context de repressió política que va des de l’inici del franquisme fins avui, passant per la revolta nacional de l’1 d’octubre. La biografia de Pujol és la demostració que, en el fons, res no és impossible, si es troben les circumstàncies i les persones adients. El que és impossible és deixar res que sigui perdurable per pura carambola, com es pensaven els tanoques que volien superar el seu llegat amb el procés.

Pujol ha sigut i va ser sempre l’home més intel·ligent del seu partit i del món polític català

El Règim de Vichy passeja Pujol com un trofeu per mirar de relligar el poble català amb les institucions espanyoles, però és Pujol qui recull els honors personalment i qui els retorna al seu país perquè pugui girar full i repensar-se. Igual que el PP dels temps d’Aznar, els partits de Vichy voldrien que Pujol fos el sostre del país, però Pujol ja és només una font d’inspiració, un punt de partida. El país de Pujol (aquell que no sabia llegir ni escriure en català, i estava aïllat d’Europa per Castella) ja no tornarà, igual que ja no tornarà la Catalunya de Prat de la Riba (aquella en la qual els patrons i els obrers es mataven pels carrers, amb l’ajut dels lerrouxistes finançats pels fons reservats de la corona espanyola). 

Pujol deixa un país molt més civilitzat que el que va trobar, però en un món també molt més sibil·lí, volàtil i inestable. Com ja va passar quan va morir Prat de la Riba, o quan va morir Francesc Macià, la desaparició de l’expresident deixarà Espanya més desorientada que no pas Catalunya, que ja fa temps que espera el seu traspàs amb les vitrines preparades. A diferència dels seus antecessors, Pujol mira de marxar a l’altre barri a poc a poc, fent pedagogia i explicant molt bé la feina que ha fet, perquè el buit que deixarà no ens agafi per sorpresa i perquè el sostre espanyol no ens torni a caure a sobre com fa un segle, sobretot si Europa torna a tenir un mal moment. 

La proposta de Pujol de refer l’espai de CiU no és una mala idea. Però només funcionarà si es fa amb figures tan fanàtiques i fredes com la seva, o la d’alguns que el van acompanyar els primers anys. Catalunya necessita polítics genuïns, idiosincràtics, que estiguin arrelats com un arbre centenari als corrents subterranis de la història. Per saber mirar i per saber pensar, s’ha de saber patir i quan Pujol es va retirar ja feia temps que estava massa sol, i que a Catalunya només es veien figures que fugien endavant. Si Catalunya sembla un pollastre sense cap, és perquè la major part del país ha permès, de manera sistemàtica, que els llocs de responsabilitat s’omplissin de gent inculta i mercenària. 

L’ocupació espanyola és un factor de corrupció, però amb això ja havíem de comptar-hi. És el que Pujol volia dir-nos quan, en el moment àlgid del procés, ens va posar davant d’aquella carta que va escandalitzar tants patriotes de pa sucat amb oli, tants idealistes ressentits i tants castellans hipòcrites. Suposo que el problema de la Catalunya que s'està acabant, és que Raimon Obiols era un covard i Pujol no, i que per això fins i tot Salvador Illa i els seus nois ara han de fer veure que segueixen els seus passos.