Hi són i hi seran

Si amb tot el que ha passat els darrers 10 anys, l’independentisme dels catalans encara arriba al 40% de la població i és capaç d’aplegar 75.000 persones a l’enèsima manifestació, vol dir que res no s’ha acabat per sempre, com pretén fer veure la nova oficialitat política. La prova és el desaforat bombardeig mediàtic i l’esforç institucional per fingir normalitat i absència de conflicte quan encara hi ha exiliats i represaliats, entre ells un president elegit democràticament i destituït amb prevaricació. No hi ha tants moviments polítics a Europa amb tanta paciència i capacitat de mobilització. Els independentistes hi són i hi seran, una altra cosa és com s’articularan políticament, donat com en són de defectuosos els seus instruments.

El procés sobiranista endegat fa una dècada ha acabat amb un president espanyolista al capdavant de la Generalitat. Espanyolista no el sentit pejoratiu que li atorguen els hiperventilats, sinó com una opció política legítima, fruit d’una estratègia que ha esdevingut guanyadora per dos motius. Per l’audàcia de Pedro Sánchez i especialment pel minifundisme tàctic dels actors sobiranistes.

És obvi que bona part de l’independentisme sociològic s’ha sentit enganyat pels que van aixecar tantes expectatives utilitzant la reivindicació de la independència amb l’únic objectiu de disputar-se entre ells el poder autonòmic. La impostura ha arribat a ser tan evident, que la manifestació independentista de la Diada d’enguany ha estat protagonitzada per la gent de bona fe que protestava no només contra la repressió de l’Estat, sinó també, i sobretot, contra els partits i els dirigents que, amb la seva ambició personal de vol gallinaci, han malbaratat el consens al voltant d’una causa noble, comprensible per tothom i guanyadora, com era el dret a decidir dels catalans.

Tanmateix, el minifundisme tàctic i la impostura no només no han desaparegut, sinó que continuen determinant la desarticulació del moviment independentista. La mostra més evident n'és l’intercanvi de ganivetades dels dirigents d’Esquerra Republicana, ara dividits per tot menys per a fer president Salvador Illa a canvi de contrapartides inconfessables. Però n’hi ha més. Tothom sap que dins de Junts per Catalunya continuen cohabitant grups diversos, i gairebé antagònics, entre els partidaris de fer política convencional amb vocació de govern i els defensors de l’agitació i la confrontació com a mètode d’acció, i les conspiracions acaben esclatant. No cal parlar de la CUP, que posant al davant la batalla ideològica a l’eix esquerra-dreta ha dinamitat sistemàticament la consolidació del bloc sobiranista en els moments clau.

Aquestes coses no passen en l’àmbit unionista, perquè la defensa sincera de la nació està per damunt de qualsevol altra disquisició, i quan va caldre, des del Partit Comunista fins a Vox, passant pels socialistes, es trobaven agermanats a la mateixa manifestació. I, ep!, per cert, ni parlar-ne de cap cordó sanitari. En ciència política, això és el que s’entén com un moviment polític.

A les bases independentistes els correspon protagonitzar la rebel·lió contra els respectius aparells i contra les pròpies sigles partidistes, si del que es tracta és de reconstruir el moviment que els seus líders han desarticulat

Per definició, un moviment polític aplega gent d’ideologia diversa compromesa amb un objectiu comú i prioritari. Un objectiu per sobre de tots els altres, que només sol funcionar en defensa de la unitat nacional, com passa en el cas espanyol, o, a la inversa, en la lluita per l’alliberament nacional, com no ha passat en el cas català.

Darrerament, diverses veus s’han pronunciat per la renovació de lideratges, francament necessària com a revulsiu, tret del president Puigdemont, que romandrà com a referència principal del conflicte polític. Per ser honestos, Junts per Catalunya hauria d’alliberar el president a l’exili i no aprofitar-se de la seva adscripció partidària.

Ara bé, si els nous lideratges continuen disputant-se el poder autonòmic i, a més, sense tenir-ne, el moviment independentista continuarà políticament desarticulat, allunyant de la gent. En aquest cas, el més probable és que l’independentisme esdevingui una manifestació folklòrica d’escassa influència política.

Tanmateix, si a més de fer país, l’independentisme vol fer política en la immediatesa, no només els líders, sinó els instruments, hauran de reconvertir-se. L’equació de l’odi entre ERC i Junts i la llauna ideològica de la CUP és el contrari d’un moviment. Si el moviment vol fer-se sentir políticament, no té més remei que reorganitzar-se, potser en una nova convenció general, prescindint de sigles i acordant una única estratègia a Catalunya, als municipis, al Congrés dels Diputats i a la Unió Europea. El perill és que qui prengui la iniciativa, seguint la tradició minifundista, acabi atomitzant encara més el moviment.

Si els partits independentistes haguessin anat junts o coordinats a les darreres eleccions, ara Catalunya no tindria un govern espanyolista, així que, com a instruments, aquests partits han estat contraproduents per la causa que diuen defensar. Per tant, és a les bases independentistes, si volen demostrar que hi són i que hi seran, ara que venen congressos, a qui pertocarà protagonitzar la rebel·lió contra els respectius aparells i contra les pròpies sigles partidistes, si del que es tracta és de reconstruir el moviment que els seus líders han desarticulat. I si no, doncs pot ser en un altre segle serà.