“És contradictori. Et diuen que siguis lliure i per altra banda no et deixen ser-ho. Et posen entre l'espasa i la paret. O et treus l’hijab o no estudies”. Són paraules de Takwa, una jove musulmana de 22 anys i resident a València que des de fa una setmana no pot entrar al seu institut públic perquè es nega a treure's el mocador amb què cobreix el seu cap.

SOS Racisme ha denunciat la situació perquè considera que l'hijab forma part de la identitat religiosa de la noia i dur-lo és un dret. També demana que s'interpreti el reglament amb flexibilitat perquè no és el mateix cobrir-se el cap amb un mocador que amb una gorra.

El cas és perfecte per fer l'article sobre el burkini que li dec a l’Eduard Voltas des de mitjans d'agost, quan aquell era el gran debat que trasbalsava l'opinió pública. I és perfecte perquè em serveix per explicar, per comparació, perquè no estic a favor de prohibir el burkini i si el mocador a l'institut.

I tot té a veure amb el meu concepte de llibertat, de lloc públic amb comportament privat i lloc públic amb comportament públic. A veure si em sé explicar.

Una platja és un lloc públic. Tu hi pots anar vestit d’Spiderman, amb banyador de coll alt, amb bikini, en top-less i hi ha platges on pots anar conill total. I hi ha casos com el d'una amiga que hi va a primera hora i totalment vestida perquè té al·lèrgia al sol. Si una senyora hi vol anar vestint burkini, és el seu problema. Potser no la seva decisió, però és una qüestió del seu àmbit privat. Després podem discutir si és el seu marit el que l’obliga a dur-lo, si no dur-lo la condemnaria a quedar-se a casa i la resta de debats que s'han fet i que he trobat molt interessants i enriquidors. Però per mi, llibertat és que en un lloc públic amb decisió de comportament privat com és la platja tothom hi vagi vestit com vulgui. O desvestit, perquè sóc dels que defensa que hauries de poder anar despullat a qualsevol platja sense que et llancessin pedres. Vostè vagi com vulgui i jo també. Jo no li dic com ha de vestir-se o desvestir-se, però vostè no m'ho diu a mi.

Ara bé, un institut públic és un altre tema. És un lloc que paguem entre tots i on es va a aprendre i no per lleure. Tinguem les creences que tinguem, la ideologia que tinguem, les idees que tinguem i els sentiments que tinguem. I, en tant que indret sostingut pel conjunt de la comunitat, els signes externs d'individualitat han de quedar-se a fora en nom de la convivència entre totes les idees i sentiments. Ni hijabs, ni creus, ni cap altre símbol religiós. Com a França. És la seva identitat? Molt bé, doncs la meva és la del Flying Spaghetti Monster​, tan respectable com la seva. Però, en nom de la tolerància i la convivència, ni vostè ni jo en fem ostentació ni bandera. Vostè renuncia a l'hijab i jo a dur un plat d'espaguetis amb mandonguilles al cap (símbol d'aquesta religió).

Al carrer, a la platja, a casa seva, al tren... allà el que vulgui. En edificis públics, no. ¿Ajuntaments i parlaments inclosos? Doncs miri, aquí m'ha fotut. En aquests casos això hauríem de discutir-ho perquè no ho tinc clar.

Si vol, fem aquest debat juntament amb el de la llibertat (o no) que tenen les dones musulmanes per triar com vestir i la pressió cultural a la qual estan sotmeses. I llavors recordem com anaven les nostres àvies, de negre i amb un mocador al cap. Era una tria voluntària o era submissió i auto-anul·lació? Hi havia pressió social? Era una decisió cultural? Ah, i a la platja es banyaven vestides. Elles van inventar el burkini.

Per cert, com les dones jamaicanes, que al mar van amb màniga llarga, pantaló llarg i a sobre duen una peça de roba baldera per evitar mostrar cap forma i després, a la nit, van a ballar vestides com aquí anem a la platja. I la seva decisió no depèn de cap identitat religiosa...