Els noms de les primeres criatures nascudes aquest any han estat Nayeli i Siena. Reconec que aquest últim també l’havia pensat jo per a la meva filla. Hi ha molta moda amb els noms de les ciutats europees entre els famosos: París, Roma, London, encara que a mi la que m’agrada més és Florència (i que consti que també existeix el nom de Toscana). I és que també és tendència posar noms estrangers, perquè sembla que 'Margaux' soni millor que 'Margalida'. "Totes les Virgínies i les Mòniques són guapes", em diu un amic, i continua dient "les Iolandes i les Jèssiques em cauen malament". No ho sento dir tant amb els noms dels homes, deu ser que la misogínia també taca de matisos comuns els noms propis. És estrany quantes històries porten incrustades els noms! El mateix vi en llatí vol dir 'vis', força vital, i és vist com quelcom positiu. Mentre que el mot 'alcohol' ve de l’àrab i vol dir 'tenebres', perquè a la religió musulmana el que es vol portar és al creient de la foscor a la llum.

El significant i el significat es fonen. Fins i tot els noms que sembla que no volen dir res diuen molt del tarannà dels pares. En Pitu Roca es diu Josep perquè va néixer el dia del pare. La meva mare es diu Maria, com la seva mare i com la meva cosina. I el meu pare Toni, com el seu progenitor. Pel que es veu, tenia uns avis molt originals! Recordo que, quan trucava per telèfon a aquell noi que m’agradava, em preguntaven si demanava per en Jordi pare o fill.

Ara estan més de moda els noms unisex, com Ariel, Oli i Noah. S’ha criticat molt el nom d’Aria, la filla de la Dulceida (que vol dir 'melodia' en italià). Si busques a Google quin és el nom més bonic de nena, la reina emèrita estaria contenta, perquè és Sofia. Recordo el títol d’aquell llibre de filosofia El món de Sofia. De petita, jo em volia dir Elisabet, segurament perquè la meva millor amiga se'n deia (i se'n continua dient). I no feies allò de pensar quin nom li posaries si tinguessis una nena o un nen? Un cop, una amiga em va robar el nom que secretament sabia que jo li posaria a una filla meva. Ja no som amigues. I no són només coses de nenes. El mateix Espartac Peran sempre havia pensat que si tenia una nena es diria Antaviana, per l’obra de Pere Calders. Al final, la seva intel·ligentíssima nena es diu Clàudia. I és que triar el nom és cosa de dos.

És estrany quantes històries porten incrustades els noms!

La meva filla no s’havia de dir Vita, sinó Allegra, i també s’havia de dir Gioia, però cap dels dos embarassos no va anar bé. Per això Vita, que vol dir 'vida' en italià, em va semblar el més idoni. El meu fill es diu Leonardo perquè vol dir 'valent com un lleó' perquè el meu avi Vicenç Febrer tenia un lleó a Sants. “Si tinc un nen, es dirà Marc”, ens diu la Vita, en honor al fill petit d'en Daniel, que va morir a 10 anys. Tant la meva parella com jo tenim una àvia que es deia Rosa. I és que això del nom és també molt generacional… I de vegades també geogràfic, com Borja, Gorka o Rocío. El meu germà es diu Ferran, no per l’Adrià, sinó perquè el senyor Ferran era el senyor més elegant del carrer Vallespir. El meu primer amor a l’escola li va posar, trenta anys més tard de la nostra no relació, el meu nom a la seva filla. Ho dic perquè m’encanta, malgrat que sé que no és per mi, sinó perquè li encantava el nom de la patrona d’Andorra. Només vam ballar I will always love you el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics a les colònies del Pedraforca. Quantes parelles has tingut que es deien igual que el teu ex o la teva ex? Dir 'princesa' o 'amor' no és una manera de no equivocar-te?

Saps per què et dius el nom que et dius? Jo em dic Meritxell perquè a la meva mare, que estiuejava a la Seu d’Urgell, li van regalar una nina que es deia Meritxell. Com que al meu grup d’Humanitats de la Pompeu érem dues Meritxells, a mi em diuen Meri i a l’altra, Txell. "No et deixis tallar el nom", em diu la meva sogra, "que sencer és molt bonic". I és que, a part de ser molt Catalanish Morissette, el meu nom vol dir 'llum del migdia'. "El meu nom, Daniel", m’explica la meva parella, "ve de la meva tieta Daniela, analfabeta i anarquista, a la qual el meu pare li va dedicar un llibre de poesia". A part de la tieta, el Manolo Vázquez Montalbán i l’Anna Sallés volien que fos un nom que es pronunciés igual en català que en castellà.

Quantes vegades no has recordat el nom d’aquella persona i li has preguntat com et dius?

- Marta

- No, això ja ho sé, volia dir quin és el teu cognom.

Gran tècnica. De res

I quants cops algú s’ha adonat que tens mal apuntat el seu nom al WhatsApp? Moltes? Quina vergonya, oi?