Fa pocs dies, parlava de com l’èxit de la sèrie Adolescence s’explica per la voluntat perversa de cosificar la culpa dels pares occidentals davant el rumb hipotèticament fatídic d’un jovent sotmès a la virtualitat de la masclosfera. La contingència audiovisual ha fet que l’esclat de la sèrie britànica hagi coincidit amb l’estrena tevetresina d’Històries de l’escola, un excel·lent programa documental sobre l’educació dels nostres adolescents dirigit amb mà mestra pel Pol Izquierdo i molt ben produït pels cervells d’Incís. Cal cruspir-se el seu primer episodi, rodat a l’Institut Rocagrossa de Lloret de Mar, que té l’apogeu narratiu quan veiem una jove presa d’un atac d’angoixa perquè els nanos de la classe li diuen "puta gorda". Després hi admirem la feina de l’integrador social del centre, Miquel Jarra, que intenta parlar amb aquests nois a fi que capeixin les implicacions morals dels seus insults.
Evidentment, som davant d’un producte molt diferent del hit britànic de Mr. Netflix; mentre que Adolescence acosta el pla seqüència a la narrativa dramàtica del true crime, Històries de l’escola visualitza la irrupció del masclisme i la indiferència envers l’agressió a l’aula, a través del pla curt i una estricta voluntat de presenciar allò que s’esdevé i no ens ve de gust mirar (aclarim que, sortosament, aquí només hi ha barrabassades verbals i ningú no acaba empunyant un ganivet). Curiosament, mentre que Adolescence ha provocat un sacseig de la consciència mundial, un programa com el de TV3 —tot i tenir una bona acollida— no ha passat de comentar-se públicament entre l’àmbit del professorat. L’explicació és ben lògica: a un espectador català li guareix molt més la mala consciència impostar que s’estremeix davant d’un dramot (interpretat meravellosament per actors britànics) que no pas veure una escena de violència en un institut del seu país entre nanos catalaníssims.
És simptomàtic que ens encigali molt més un fenomen tràgic ficcional que no pas un retrat ben cru del dia a dia de la nostra tribu
En el fons, el silenci que provoquen sèries com Històries de l’escola prové del dolor que resulta admetre que no vivim en el país que creiem habitar. Pensem que hi ha comportaments que s’esdevenen només als instituts de Harlem i ens reca profundament imaginar-nos-els a l’escola més propera de casa. També albirem una escola pública on els professors viuen la mar de contents treballant el justet (a la sèrie comprovem que s’enfronten a una feina d’una altíssima complexitat, sense mitjans i desbordats de feina) i, al seu torn, també somiem unes aules on tothom xerra un català digne d’Ausiàs March, mentre que aquí palesem que la nostra llengua no la gasta ni puto déu, si no és que els profes fan de sergents d’en Pompeu Fabra. En definitiva, sempre resultarà més fàcil flagel·lar-se amb una ficció impactant però inodora que no pas mirar-se al mirall palesant que som a oceans del Primer Món.
Per dir-ho d’una altra manera, és simptomàtic que ens encigali molt més un fenomen tràgic ficcional que no pas un retrat ben cru del dia a dia de la nostra tribu. Si ens preocupéssim més per allò que passa a les nostres escoles —per comptes de maleir la seva situació amb arguments de cunyat a les tertúlies—, aprendríem fets com que la figura de l’integrador social (insisteixo, admireu la feina descomunal que es casca en Miquel Jarra en aquest episodi xerrant amb alguns mascles de l’institut) no és estructural. En el cas de l’Institut Rocagrossa, aquest professional hi pot exercir perquè l’entitat l'ha pogut sufragar amb fons del programa Next Generation; pel que fa a altres ens del país (especialment els que tenen alumnes d’orígens més diversos), cada director d’escola s’ha d’espavilar per pagar-se’l. Tal com estan i pinten les coses a Catalunya, cal exigir que aquestes figures siguin estructurals.
És necessari veure Històries de l’escola per adonar-se que, ara per ara, la salut educativa del país (i la convivència entre nouvinguts i catalans de soca-rel) depèn d’uns quants herois, professors i tècnics, que ens salven la pau del dia a dia. Caldria que també la veiessin els responsables educatius del país, perquè goso afirmar que ja fa massa temps que la zona de comandament pedagògic catalana viu molt allunyada de les aules. Segurament, tots ells deuen haver vist Adolescence. Potser ara els tocaria mirar més TV3, sobretot quan "la nostra" actua com un servei públic exemplar, digne d’un país del nord enllà.