La primera vegada que vaig llegir la frase “el segle XX va ser el de curar, el segle XXI serà el de cuidar” va ser fa anys en la transcripció d’un discurs d’Ernest Lluch, quan era ministre de Sanitat del Govern de Felipe González. Em va sorprendre sentir pràcticament les mateixes paraules en boca d’una jove metgessa en un dels primers episodis d'Històries de la primària, un seguit de programes que està emetent TV3 i que ha intentat retratar l’interior de les sales de consulta i cures de diversos CAP de Catalunya. Com ho són les persones protagonistes, els relats són desiguals, tant com les lectures que se'n poden fer.
Estranya, de manera singular, que des dels temps d’Ernest Lluch fins ara, no s’hi vegin al segle XXI, més possibilitats d’acció en salut que la de cuidar o acompanyar, sobretot quan la cronicitat està en primer terme, i no sols pel creixement de l’esperança de vida. El segle XXI hauria de ser també el de la prevenció, el de l’empoderament en salut, el de la millora dels determinants socials i el de saber connectar de forma lúcida i lògica, les polítiques, les desigualtats i els graus de violència i els valors ètics i culturals com a “causa de les causes de les causes” de l’estat de salut de la societat.
L’enfocament de l’atenció primària que fa el programa s’obri, de forma desigual, als diferents nivells de complexitat d’aquesta primera llinda a la sanitat. Però els problemes en són tants —i tan fonamentals per aconseguir una vida amable— que a vegades desespera com un tema gens trivial, que podria ni tan sols haver existit amb més equitat en salut, passa per davant la càmera sense que s’acabin de copsar les tensions i les angoixes. O potser si visualment, traïdes per unes mans neguitoses que no paren quietes, un somriure als llavis sobre uns ulls massa entristits, i una mancança social que s’amaga per sota de la visibilitat —ben merescuda però poc reconeguda— de l’atenció primària. Però cal verbalitzar una anàlisi menys poruga i més diversa, en la que la població tingui la paraula, i la faci valdre.
Clar que calen més mitjans per a la primària —és una cantarella amb dècades de repetició inútil—, però cal sobre tot un reenfocament que vagi molt més enllà de la sala de consultes. Cal prestigiar més la feina que es fa, a tots nivells, als CAP, però cal també no amagar, enunciar i reformular els interessos que han conduït al fet que l’atenció primària sobrevisqui entre una competència institucional deslleial de les mútues privades i una mercantilització de la salut que ens fa més pobres i infeliços.
L'excés de medicació en el tractament del malestar emocional dels joves i l'ús i l'abús que fan de les xarxes socials és un còctel que molts metges avisen que, tard o d'hora, els passarà factura
Els CAP no guanyaran “glamur” (va per vostè, conseller Balcells) creant llistes d’espera desesperants, ni posant contestadors automàtics a les trucades que potser poden contestar-se sense presses (o potser no). Ni donant per fet que “els professionals sanitaris s'estan trobant un seriós problema de salut mental entre la població jove i adolescent. Són joves amb poca tolerància al malestar, que sovint acaben molt medicats.” Què s’entén per poca tolerància en joves sense perspectives de vida pròpia? Qui els obre l’aixeta de la hipermedicalització?
L'excés de medicació en el tractament del malestar emocional dels joves i l'ús i l'abús que fan de les xarxes socials és un còctel que molts metges avisen que, tard o d'hora, els passarà factura. I el que ja comença a arribar a les consultes dels CAP són pacients als quals, per tractar determinades patologies cròniques, els han prescrit fàrmacs molt potents i han acabat pitjor del que estaven. És el cas de l'Olga, a qui van receptar fentanil per combatre la fibromiàlgia i ara, a més d'una malaltia, arrossega una addicció que, segons ella, l'ha convertit en un zombi.
Pel que fa al director d'Històries de la primària, Pol Izquierdo, “el principal valor de la sèrie és haver tingut accés a aquesta relació especial que s'estableix entre els professionals de la primària i els seus usuaris. És la primera vegada que es revela un contingut d'aquesta naturalesa, que el gran públic sol desconèixer" i admet que l'ha sorprès "el nivell d'intimitat" que ell i el seu equip han pogut enregistrar.
Bona feina, Pol Izquierdo. Seguiré la sèrie amb tant d’interès com fins ara. Però li demano que no doni la feina —molt i molt necessària— per acabada en una temporada. Hi ha moments i frases perdudes en les quals tindria molt de sentit aprofundir. Al capdavall, miri si se’ns gira feina, si considerem, ni que sigui per un moment, que Jiddu Krischnamurti pensava que “no és senyal de bona salut estar ben adaptat a una societat profundament malalta.”