Em va saber greu que la desfilada militar del 12 d’Octubre, l’antic Dia de la Raça i actual Dia de la Hispanitat, acabés sotmès a les inclemències del temps, amb una pluja torrencial que va obligar a deixar els avions de la Patrulla Águila als hangars i el tradicional paracaigudista a terra. Hauria estat una imatge molt ibèrica veure el paracaigudista llampegat en ple salt caient com un xoriço rostit als peus de Ses Majestats. Qui no se’n va salvar, de la remullada, va ser Killo, la cabra, o el cabró, de la Legió.
Tot aquest dispendi absurd de patriotisme ranci em va fer recordar les meves històries de la puta mili. Jo no vaig desfilar mai per la Castellana, però vaig haver de participar en altres espectacles militars per satisfer el desig d’uns quants militarots sense una guerra amb la qual poguessin justificar el sou i la testosterona. Les dones van poder entrar a l’exercit l’11 de setembre del 1988.
De la meva generació d’amics universitaris, els únics que vàrem fer la mili vàrem ser l’Albert Om i jo. I ja amb un petate que vaig anar a buscar a la caserna del Bruc, a les 12.00 h era al bar de la Facultat d’Econòmiques de la UAB, i a les 18.00 h estava plantat a una filera a l’estació de Saragossa davant d'un sergent chusquero que ens anomenava polacos i, entre crits, ens demanava que ens distanciéssim els uns dels altres a un metre, com si el de davant —paraules textuals— tingués la sida. Després, ens varen traslladar a la Brigada de Caballería Castillejos II, un lloc escombrat pel vent del Moncayo.
Mai com aquell any he tingut la sensació de perdre el temps i de ser un joguet en mans de quatre eixelebrats que ens despertaven a toc de corneta. Que vaig passar-me vuit hores dins d'una olla gegant netejant amb una pedra tosca la merda acumulada, no és gaire patriòtic, però sí que ho van ser les classes d’història d’Espanya impartides per un tinent que tenia fama d’intel·lectual. La primera frase de la classe d’història va ser: "en el siglo VIII, flotaba por el ambiente la idea de unidad". Devia mirar-me'l amb cara estranyada, perquè m’ho va repetir i em va dir que ho apuntés, perquè allò era pregunta d’examen. I aquest tinent solia escollir alumnes a l’atzar i sovint es desesperava perdut en la immensitat del laberint: “a ver, tú, recluta, ¿cuál es el armamento del ejército español?”. “El winchester, mi teniente”. “Pero, coño, recluta, ¿es que somos indios?” La vida té aquestes complexitats, com aquella frase amb què ens adoctrinaven mentre ens pintàvem la cara amb un suro cremat abans de fer unes maniobres: “cuando hay niebla, el enemigo no te ve, pero tú a él, tampoco”. Per sort, aquella nit no hi va haver ni boira, ni tampoc enemics a batre, però sí molta suor negra regalimant-nos per la cara.
A la mili va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació que la meva vida no era meva
Vaig fer la jura de bandera davant dels pares, que van assistir a la cerimònia amb una vergonya mal dissimulada mentre jo besava la rojigualda amb els ulls d’un chusquero, amb alè de carajillo, a dos centímetres dels meus llavis per comprovar que el meu petó a la bandera era manifest, i després de passar uns mesos al Bronx, un dels pavellons del complex, em varen traslladar a Barcelona per acabar el servei militar a Capitania, indret en què la meva vida va millorar, però que fotia la mateixa pudor de colpisme que Castillejos II. A 21 anys, recordava molt bé la por que havia passat el 23 F com a fill de pares polititzats.
A Capitania, edifici que no sé si encara està al servei de les forces armades, hi arribava amb moto a les 5.30 h de la matinada i baixava per la Rambla, on sempre veia a la Mònica del Raval, la famosa prostituta de la cabellera platí i el maquillatge de nina passada de tripi. I el tinent, un altre chusquero, solia venir a les nou i treballava molt poc. Només alguns divendres decidia treure’s l’os de l’esquena i mirava els fitxers d’altes i baixes de sotsoficials per veure si tot estava en ordre. Cada dia m’enviava a comprar tabac —"que sea blend in the USA", deia amb el dit amenaçador— pels voltants de l’edifici, i cada dia em trobava heroïnòmans caiguts en la batalla, tirats com draps bruts a les voreres del carrer Ample. El tinent buscava jubilar-se i, amb el caràcter fluctuant entre l’agror i l’amargor, solia deixar la feina en mans d’un sergent, també chusquero, que era més curt que la cua d’una boina, però que es creia molt llest, i solia presentar-se i posar les témpores sobre la nostra taula per explicar-nos teories que demostraven la seva intel·ligència, o per demostrar-nos que era un veritable fucker. “Me voy a follar con una tía a mi despacho. Si preguntan por mí, incluida mi mujer, decidles que estoy reunido”. Mai ningú no va demanar per ell, ni mai ningú —incloent-m'hi jo— va veure una tía entrar al seu despatx. Un fantasma a qui havies de tractar com si fos un premi Nobel de Física amb la cigala hiperactiva de Julio Iglesias.
El desig del nostre tinent coronel, la màxima autoritat de Capitania, era que, com a soldats, “paséis de ser patos, para convertiros en cisnes”, però no ho va aconseguir. I es desesperava, i insistia en la pregunta: “Pero, a ver, soldado, ¿tú qué quieres ser en la vida, un pato o un cisne?”. Uns quants soldats poc desperts li havien contestat que volien ser un ànec, i rebien, després, el càstig del seu superior en forma de guàrdia.
Tot aquest vodevil fa un fila més a Berlanga que a tragèdia grega, però acabada la mili, estava molt emprenyat perquè m’havien robat un any de la meva vida, i el que és pitjor, va ser la primera vegada que vaig tenir la sensació que la meva vida no era meva. Des de llavors, el país ha canviat molt, i tot i que la cabra continua sent la més llesta de la Legió, els chusqueros es passegen per la política.