Quan tres persones (per dir un número) totalment diferents em diuen una cosa random en poc temps, m’ho prenc com un senyal del destí. Serendipitat és una paraula que m’encanta i, segurament, és una de les meves paraules preferides, d’aquelles que utilitzaria de codi si no ho hagués dit aquí. Després de seguir el meu pelegrinatge per una desena de teràpies naturals, de psicòlegs, de meditacions i de llibres d’autoajuda, em faltava, a la llista, aquesta manera hawaiana de resoldre els problemes, que es diu hoʻoponopono. Sí, soc aquesta classe de persona que intento millorar sempre la vibració del meu jo interior i no me n’avergonyeixo. I també, perquè hi ha certes malalties que la medicina tradicional no m’ha pogut resoldre encara, segueixo devotament les instruccions d’ambdues. Mai m’han semblat contradictòries, sinó complementàries. Segur que penses que quanta pasta m’he deixat en aquestes ximpleries! Segurament, tens raó, però segur que no tanta com tu en les teves coses, i per mi, tenir aquesta aura de bon rotllo és fonamental. Al final, tot el que es pot pagar amb diners, encara que sembli car, a la llarga acaba sortint més econòmic, t’ho asseguro. Com l’obra de teatre protagonitzada per la Cristina Brondo, ¡No al Dinero!, a l’Eixample Teatre. En algunes qüestions com aquesta, no soc gens procrastinadora i m’encanta treballar-me per alleugerir-me i millorar la vida que m’envolta. Com diu l’Agrado en Todo sobre mi madre (per a mi, la millor pel·li d’Almodóvar): “una mateixa és més autèntica com més s’assembla al que ha somiat de si mateixa”.
Vull intentar canviar el pensa malament i encertaràs per pensar bé dels altres
Molts cops, comparo aquesta vida pseudoespiritual amb el catolicisme, que tant vaig seguir fins a arribar a la quarantena, i no vaig poder combregar més amb la manera de viure la religió de l’Església catòlica. Concretament, una de les persones més espirituals que conec, que és la meva parella, i no està ni batejat. Ho dic perquè no tot consisteix a desitjar bones festes per Nadal i sí, a fer coses pels altres tot l’any. Al final, l’imperatiu kantià em sembla el titular més important: no facis als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu. Actes més que paraules. No resar perquè s’acabin les guerres i més acollir nens que ho necessiten. No tant dir que s’ha d’honrar els pares i més fer-los més cas. No tant dir “a veure quan ens veiem” a aquella persona que saps que necessita la teva companyia i més fixar una data. Que, si no, tot s’acaba convertint en una cosa més a fer check en una llista inacabable, o com aquell pongo de Halloween que ja queda guardat per la temporada vinent. No tant dir per xarxes que no ens oblidem de la DANA i més fer una transferència. No és qüestió de ser productiu, és qüestió de ser conscient, de ser capaç d’assaborir el moment present, sent conscient que és únic. No tant Heràclit de “no et banyaràs dos cops en el mateix riu” i més interès a llegir el conte de la nit als teus fills sense mostrar presses per aquell mail tan important que has d’enviar. Perquè no tens més valor com més fas al dia, sinó com més sents. El desig sempre és més gran que el plaer que produeix; com el desig de menjar-te aquell dònut, que després et deixa indiferent.
El que sí que és preocupant és que ja hagin fotut fora el xef José Andrés el primer dia del mandat de Trump. I que Melania s’hagi de tapar els ulls, que són el mirall de l’ànima. Vull intentar canviar el pensa malament i encertaràs per pensar bé dels altres. Encara que, quan veus com un jutge interpel·la una dona sobre com s’ha de sentir quan hi ha violència sexual, flipes. Per aquesta raó, cal fer tantes cures emocionals, perquè els que les necessiten no són capaços de fer-se una autocrítica i els que som sensibles ens hem de protegir. Repetir el mantra: «ho sento, perdona’m, gràcies i t’estimo» és la base de l’Hoʻoponopono. Tant és l’ordre. Tantes vegades fins que la ràbia pel que no tens se centri a agrair el que tens. Asseguren que un 90% de les coses que temem no passaran, malgrat que la situació a Gaza i la costa de gener siguin una realitat. Encara que sigui per proporció, intenta deixar de centrifugar el cervell per les coses que no depenen de tu. Perquè, més que uns feliços per sempre, l’amor és en les petites coses. Com un t’estimo ple d’amor, com l’última càpsula de cafè que queda a casa.