No et poses mai la Dharma, però t’has posat la Dharma als auriculars per dirigir-te a l’escola Tabor, després d’haver-hi passat el dissabte ballant sardanes, fent-hi jugar els nens o simplement ocupant l’espai de l’escola oberta. No pretenc frenar-te, ni desmotivar-te. Al contrari: ves-hi, sobretot ves-hi, passa-hi la nit, maldorm a terra en un sac, sospita d’aquell home que s’ha assegut al banc del carrer, lleva’t sense saber encara com redimonis apareixeran les urnes i què ens passarà a tos plegats. Més endavant et diran que facis d’interlocutor amb la policia, si és que venen (ho sento: no haver estudiat Dret), i et diran que hi ha una noia mig cupaire que sembla que sap com aniran les coses. Qui sí que vindrà seran els Mossos, preguntaran si tot bé, diràs que tot bé, no passarà res més i, en aquest cas concret, no vindran els piolins a pegar-vos (sí que passaran, però, furgonetes policials a tota llet pel carrer Rosselló). Puntualment, màgicament (perquè la màgia existeix), arribaran les urnes. I viuràs un dia inesborrable, prometedor, de profund orgull col·lectiu. Un dia que ho marcarà tot d’ara endavant. 

Ves-hi. Sobretot. No t’aturis per escoltar-me. Jo no he vingut a aturar-te per dir-te que avui, l’any 2024, no som independents. De fet, som més dependents que mai. Qui governa la Generalitat és el socialista Salvador Illa, aquell que es manifestarà el dia 8 d’octubre amb Vox, PP i Ciutadans per la unitat d’Espanya, però també aquell que defensarà que se suspengui l’autonomia de Catalunya: i no que se suspengui després de la declaració d’independència, sinó que ja s’hauria hagut de suspendre abans del 6 i 7 de setembre. Abans d’aquest dia en què vas a l’escola, en què tot comença. Bé: doncs aquest senyor ens governa. Amb el suport d’Esquerra. Sí. I amb un enfrontament a mort entre els de Junqueras i els de Puigdemont. Aquest últim, set anys després, encara ha de romandre a l’exili per culpa d'una repressió brutal de totes les institucions espanyoles (no només jutges) envers els independentistes (líders i no líders). Molt d’ells han hagut d’anar a la presó. I, malgrat que va haver-hi protestes històriques a Urquinaona, ja era massa tard. El mal ja estava fet. No ha anat bé. No ha acabat bé. No t’ho dic perquè no és el més important, com hagi acabat. Després t’ho explico. Però avui proven de tornar a centrar el debat en el finançament de Catalunya i els traspassos de competències, aprofitant (en teoria) que hi ha un govern “sensible al tema” a Espanya. Ni tan sols el nou Estatut és matèria de negociació o de replantejament, ni menys encara el concepte de “nació”. Ara som una autonomia com qualsevol altra i precisament per haver intentat autodeterminar-nos (o per haver-nos autodeterminat) les demandes catalanes es mostren ara quasi impossibles de satisfer. Pel que fa al rei d’Espanya, després d’haver hagut de sortir a fer un pronunciament que deixava la majoria de la població catalana desemparada, ara és convidat d’honor en les festes nàutiques que l’Ajuntament (també socialista, amb el suport de Comuns i el PP) i la Generalitat li organitzen. Els bancs que, atemorits, van establir la seu fora de Catalunya mantenen la seva seu fora de Catalunya. Evidentment pel que pugui passar en el futur, la qual cosa com a mínim vol dir que la pacificació no existeix, idiota.

Quan has dut les coses fins aquí, ho sento, però aguantes

Els líders independentistes que avui, en aquest teu 1-O, ajuden a impulsar el referèndum dubtaran entre proclamar la independència o convocar noves eleccions. El dilema, un cop s’ha dut el país fins aquí i després de tants anys esperant poder fer un salt prou legítim, s’hauria de resoldre ràpidament: quan has dut les coses fins aquí, aguantes. Ho sento. Aguantes com ho fan els conductors que van a cinquena i saben que, per molt que es posi complicat el terreny, si frenen a l’últim moment és quan s’estavellen. Frenar era la pitjor de les opcions, si bé es pot entendre que es volgués explorar la promesa europea d’intentar reconduir les coses. Jo això ho puc entendre, tot i que no ho comparteixo. Al final Europa només ha ajudat a rectificar la brutal repressió espanyola, mitjançant tribunals i assemblees del Consell d’Europa, però ni de lluny ha ajudat a resoldre el conflicte. Ara ja està fet, i en teoria hi ha una taula de negociació (amb mediadors internacionals) que inclou parlar del tema de fons, però l’efervescència del moment que has viscut els darrers anys s’ha evaporat. S’ha transformat en dolor, en trauma, en retrets infinits i en càstigs sense límit. I en cap solució a la vista. Avui es pot considerar l’independentisme com un moviment desorientat, dolgut i vigilat de prop. És el preu de no haver aguantat quan calia. Però, ei: en tot cas es paga la factura, s’aprèn i es continua. Només faltaria.

No t’aturis, però. No he vingut a parlar amb tu, ni a aturar-te. Malgrat el que et pogués dir sobre el futur, el futur és més amb tu que amb mi. Jo encara soc una versió frustrada del futur, tu et trobes immers en el millor que hem fet en 300 anys de conflicte i, per tant, en allò que de debò marcarà el futur per sempre. Quan passin cinquanta anys, es parlarà de vosaltres, del teu moment, d’aquest dia, i si avui encara no ho podem resoldre és perquè el que passa aquest dia que tu vius serà massa important. Pesarà massa. Per això ves-hi, no m’escoltis, no tinc res a dir-te excepte que ves-hi. Fins i tot la DUI el 27 d’octubre, no havent-se materialitzat per mil raons que no vull ni tan sols remenar, fins i tot aquest gest és més important que l’alternativa d’haver deixat passar aquells dies com si no hagués passat res. Van passar, i de fet encara passen. Aquells dies encara passen ara. Les coses es fan fent-les, fent el que calgui, donant testimoni. D’aquí a cinquanta anys es parlarà de vosaltres, i no de nosaltres. Tret que aprenguem de vosaltres, de nosaltres mateixos, i trobem una nova escletxa. Tret que, en definitiva, espavilem.