Sé que de tant parlar del mateix tema acabaré resultant pesat però cada dia resulta més i més important tenir clar davant de què som quan veiem una frenètica activitat comunicativa que tendeix sempre al mateix: fer creure al ciutadà que les coses són d'una determinada forma quan, en realitat, són d'una altra molt diferent.
Per això cal tenir present que, per exemple, en comunicació política els relats (storytelling) tenen una estructura de principi, desenvolupament i final; a més solen ser concrets i estar pensats per activar emocions i orientades a actuar, a provocar la motivació per actuar en els seus destinataris.
Tanmateix, quan el que es fa és viure instal·lats en el relat, més ben dit en diferents i concatenats relats, les històries —relats— no tenen ni estructura, ni principi, ni desenvolupament ni final; simplement sorgeixen i desapareixen a una velocitat que no permet ni tan sols analitzar-los, encara que sí que es poden valorar les seves conseqüències.
El mecanisme segons el qual sorgeixen els "relats" és de sobres conegut, però no per això menys nociu, i respecte a la defensa dels exiliats i de la resta de represaliats catalans, sempre segueix els mateixos paràmetres o sistema de divulgació.
Alguna "font" oficial explica un "fet" —en alguns casos fins i tot es "documenta"— a algun periodista de confiança, qui, dies més tard, ho publica. A partir de l'esmentada publicació, la "notícia" comença a tenir vida pròpia a través d'altres mitjans i el que no és sinó una falòrnia malintencionada acaba convertint-se en notícia que una gran majoria de la ciutadania acaba per creure's.
D'aquesta manera, es genera una aparença de realitat molt perillosa per a qualsevol societat democràtica que té dret a una informació veraç de la qual se'ns ha estat privant ja per massa temps.
Quan s'han donat aquests processos, i no han estat pocs els casos, hem contactat amb els divulgadors, que no vull anomenar periodistes, i el primer que ens diuen és: "bé, això m'ho ha dit una font de tota solvència, això no ho hem contrastat perquè la font ens ho ha assegurat", o "com dubtaré si qui m'ho està dient és de tota solvència?" i altres respostes per l'estil.
Sempre es tracta de filtracions interessades, que en algunes ocasions provenen de les més altes instàncies jurisdiccionals i en altres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat; és a dir, sempre d'una part interessada a instal·lar un relat
En realitat, sempre es tracta de filtracions interessades, que en algunes ocasions provenen de les més altes instàncies jurisdiccionals i en altres dels cossos i forces de seguretat de l'Estat; és a dir, sempre d'una part interessada a instal·lar un relat.
Però no tot sorgeix d'aquest tipus de fonts, últimament veiem com determinats líders i autoritats polítiques s'endinsen en dinàmiques del mateix tipus pensant que si repeteixen una història mil vegades acabarà fent-se certa; no, no serà certa però s'instal·larà en el subconscient ciutadà que és moltes vegades l'únic que els interessa.
Els relats, vulgarment coneguts com a falòrnies, estan cada dia més de moda, sense mesurar les conseqüències del mal que es fa no només als afectats sinó, sobretot, a la qualitat democràtica que és una cosa que ens hauria d'importar a tots.
En els últims mesos hem vist relats que han tingut escassa vida útil però que no per això no han arrelat, com dic, en el subconscient ciutadà amb nefastes conseqüències.
Pocs recorden ja alguns victoriosos titulars de premsa que parlaven sobre la gran victòria del jutge Llarena a Luxemburg amb els seus "prejudicials", però a molts els va quedar la sensació que efectivament el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) li havia donat la raó; la realitat, tanmateix, és molt tossuda i ha acabat per demostrar que la derrota ha estat de les sonades.
Si no fos així, quin dubte hi ha que hauria no només fet gala d'un suport per part del TJUE, sinó que immediatament s'hauria precipitat a cursar una quarta ordre europea de detenció i entrega en contra de Lluís Puig. Han passat més de dos mesos i continua silent, ometent qualsevol menció a tan rellevant sentència.
Cap dels que tan alegrement lloaven el suposat suport del TJUE al jutge Llarena no ha tingut l'honestedat professional de rectificar i reconèixer que es van precipitar, per dir-ho educadament.
Tampoc no han faltat els relats respecte a la presidenta Borrás i la seva presumpta condemna per corrupció; res més allunyat de la realitat perquè és la mateixa sentència, condemnatòria, la que s'encarrega d'aclarir aquesta incògnita: no s'ha tractat de corrupció i costa entendre com, fins i tot connotats autonomistes continuen insistint en un relat destruït no ja per les proves sinó fins i tot per la sentència.
Parlar del retorn de Clara Ponsatí implica necessàriament parlar de relats i fixació dels mateixos en el subconscient ciutadà més que de la constatació de l'essencial de la seva tornada: el Tribunal Suprem no respecta la immunitat dels eurodiputats ni, tampoc, les resolucions del TJUE que li neguen la condició de tribunal preestablert per Llei.
Però no tots els relats van dirigits a la destrucció del contrari, també hi ha relats que pretenen justificar l'injustificable a través de la pròpia victimització presentant-se com perseguida qui sap molt bé que fa temps que va deixar de ser-ho.
Últimament veiem com determinats líders i autoritats polítiques s'endinsen en dinàmiques del mateix tipus pensant que si repeteixen una història mil vegades acabarà fent-se certa; no, no serà certa però s'instal·larà en el subconscient ciutadà que és moltes vegades l'únic que els interessa
En qualsevol cas, és evident que ningú no vol parlar d'aquestes coses, uns perquè sortirien molt malparats i d'altres perquè s'haurien d'enfrontar a la pèrfida realitat que és molt diferent a allò que estan fent creure els ciutadans.
El problema de fons, en qualsevol cas, no són ni els relats ni els qui els expliquen sinó la nostra nul·la acció per desmuntar-los i desemmascarar els qui viuen d'això sigui perquè són professionals dels mitjans sigui perquè són gestors de la política, que ni polítics ni molt menys estadistes.
És la tolerància ciutadana la que permet que aquestes dinàmiques no només perdurin en el temps, sinó que, a més, acabin sent una manera de fer política i de fer notícies; ni uns ni d'altres no compleixen les seves obligacions constitucionals però res no els passa i segueixen traient profit de tan diabòliques pràctiques de les quals, quan gira la roda, són els primers a queixar-se.
Cap societat autènticament democràtica no permet el que estem permetent ni resisteix el que estem resistint sense abans rebel·lar-se davant els qui han fet de la construcció i instal·lació de relats un modus vivendi.
Una societat autènticament democràtica no es deixa enganyar més d'una vegada i aquí estem com endormiscats, deixant-nos estafar una vegada i una altra per persones que, a més, es presenten com a paladins de la veritat, del saber fer i de l'honestedat professional.
Si volem avançar cap a un espai d'autèntica i plena democràcia, un espai que no necessiti crosses ni adjectius qualificatius, llavors el primer que hem de fer és plantar-nos davant dels qui amb tanta facilitat no fan cap altra cosa que mentir-nos.
Posem-nos ferms i exigim honestedat i sinceritat als nostres polítics i informació veraç als nostres periodistes; a partir d'allà, les coses es veuran d'una forma molt diferent perquè la suma d'això sí que ens permetrà apropar-nos a un coneixement just de la realitat que ens envolta, la qual cosa ja seria un bon començament.