"La pau no és per a res el cobejat egoisme que abdica de la dignitat d'un poble, del seu respecte a la paraula donada, de la seva resistència a l'opressió"
Romain Rolland (1938)

Veig en una notícia breu un d'aquests successos cridaners que tenen una explicació que salta a la vista. Els fets van succeir a Granada i tenen com a protagonista un home en calçotets o nu, segons les versions, que truca insistentment a un domicili ocupat per una anciana. Aquesta, com que no el pot veure per l’espiera i davant la persistència del soroll, decideix obrir. D'una empenta l'home es fica dins del domicili mentre que l'ancianeta surt espantada al carrer a buscar ajuda. Els veïns poden comprovar, a través de les finestres, com l'home es col·loca l'abandonada bata d'estar per casa de la senyora i, després de lligar-se-la pacientment, es posa a fer-se el sopar i s’asseu després davant de la tele a menjar-se'l, tranquil·lament. Ja tindran formada una idea; guardin-la, que serà útil.

En realitat és el mateix que està succeint a Aràbia Saudí —aquest país tan simpàtic, amb aquest líder que fa esquarterar periodistes— després que Putin donés una empenta a la porta dels ucraïnesos i se'ls fiqués fins a la cuina. Aquests no van sortir espantats, ben al contrari, però, tot i així, Putin i Trump s'han fet el sopar i estan disposats a menjar-se’l ells solets i a sortejar-se els mobles del pis o calar-hi foc sense comptar ni amb la velleta ni amb la mestressa ni amb els veïns que observen aterrits a través de les seves finestres. El diagnòstic pot ser coincident. Afegeixin-li el concepte: egopolítica. Això i la mercantilització de les relacions internacionals.

La velleta estava sola, Ucraïna està sola i Europa està sola. Estem sols. Ara mateix estan en joc coses que només poden estremir-nos, fins a les llàgrimes si cal, com li va succeir al president de la conferència de Múnic. Un home plorant en públic és pura semiòtica de la gravetat del que succeeix. Tant de bo no hàgim de tornar Granada, ja saben, a plorar el que no hem sabut defensar, com li va passar a Boabdil. La nostra vida en democràcia i en una democràcia de qualitat és ni més ni menys el que està en joc. El món s'ha accelerat i es dirigeix cap a abismes no tan desconeguts. Era tan imaginable que el 2021 vaig començar una novel·la situada als anys 30 (Thule. El somni del nord - Roca Editorial) que embosca en una aventura la terrible decisió entre el pacifista convençut que fuig del possible conflicte i el que entén que els béns essencials es defensen: la llibertat, la democràcia. Aquesta decisió està començant a prendre forma. De pacifistes en som tots, ningú vol la guerra; la pregunta és si som "apaivagadors" a l’estil Chamberlain, a l’estil Podem i ara a l’estil Vox —els extrems es toquen—, que també es nega a enviar tropes a Ucraïna. Què som i què estem disposats a fer per defensar la nostra forma de vida en pau i llibertat? Aquesta serà la gran pregunta en els pròxims mesos i anys.

Una de les principals causes de la irrellevància europea consisteix en l'abraçada a la pròpia nacionalitat que recorre tot el continent. Mai ha estat possible avançar en la unió política, en la unió diplomàtica o en la unió defensiva, i aquesta debilitat l’ensumen els llops, els bisons i els ossos. Potser ha arribat el moment que pesin més els interessos comuns que les diferències nacionals a tots els nivells. La reunió informal en petit comitè va tenir lloc a França perquè França és l'únic país la tradició del qual després de la Segona Guerra Mundial va ser la de no fiar el seu futur a l'amic americà —coses de De Gaulle, que estava dolgut—, i per això ara pot posar les ogives sobre la taula. Unes ogives que no depenen dels subministraments dels Estats Units ni dels dels seus països aliats. Saben vostès fins a quin punt la defensa espanyola depèn dels subministraments israelians?

Potser ha arribat el moment de canviar el xip, atès que el món està transformant-se a pas de marxa davant dels nostres ulls. Era bonic pensar que la història havia acabat. Huntington no tenia raó, com estem comprovant: les democràcies no han vençut ni s'han convertit en el sistema de govern dominant que s’expandeix per la terra, més aviat al contrari, un vent autoritari recorre el món. De facto un líder autoritari i irredemptista, Putin, està assegut en un país dictatorial i sanguinari, Aràbia Saudí, amb un líder populista que està demolint a cop d'ocurrència els pilars del món occidental i de l'ordre mundial sorgit de Yalta i Potsdam, emparat pels vots. 

Arribada l'hora de la veritat pot ser que els cordons sanitaris que tan poc agraden a Vance siguin insuficients. Recorren el món amb nens en braços i mascotes, com perfectes pares de família seguint la seva iconografia propagandística, i en realitat estan preparant l'inici d'un incendi del qual, a més, n’han apartat els protagonistes d'una plantofada. No creguin que ens queda tot molt lluny. No n’està. El passat ens explica com de Txecoslovàquia es passa a Polònia, de Polònia al Bàltic i d'allà a Holanda, Bèlgica i França. El passat ens explica que els amics de l'esvàstica es passejaven per Barcelona sense que a l'altre dictador l'incomodés. Si l'Operació Félix, prevista per a la presa nazi de Gibraltar com a cop a la Gran Bretanya, hagués sigut necessària, haurien passat per la Jonquera i per Biriatu tranquil·lament com els Cent Mil fills de Sant Lluís.

Els recomano que llegeixin tot el que puguin sobre els tempestuosos anys 30 del segle passat. Llegeixin novel·les —Upton Sinclair va escriure una espècie d'episodis galdosians, totalment fidels, sobre el tortuós segle XX, que ha editat Hoja de Lata—; llegeixin les memòries dels homes de l'època; llegeixin la història social i política més recent a El Tercer Reich de Michel Burleigh; llegeixin el que els vingui de gust i entenguin per què donar a algú que ha vulnerat les fronteres d'un altre el que vol és posar el primer maó del desastre.

És hora que canviem el xip. Catalans, bascos, madrilenys, bretons, parisencs, flamencs, escandinaus, bàltics..., europeus tots. No hi ha res més important que això ni tasca més urgent que exigir als nostres líders —presents i futurs— que sàpiguen estar a l'altura del repte que ens està a punt de caure a sobre. Això o se'ns fiquen a casa i es fan el sopar sense que puguem dir ni piu.