No està en discussió la legitimitat de Carles Puigdemont per mirar de formar una majoria de govern. El que es discuteix és si realment disposa d’aquesta majoria. Tan legítim és que ho intenti ell, com Salvador Illa, com qualsevol altre dels aspirants a presidir la Generalitat elegits en les eleccions del dia 12. La legitimitat la confereix la participació en unes eleccions democràtiques, i sobre això no hi ha discussió possible. El líder de JxCat, per tant, podrà provar tantes combinacions com cregui convenients tot i no haver estat el guanyador dels comicis. El que està en qüestió, si de cas per sorprenent, però no per il·legítim, és que qui els ha perdut pidoli el suport de qui els ha guanyat, és que el segon demani al primer que l’investeixi a ell i no sigui el segon qui investeix el primer.

De les urnes de fa dos diumenges només en van sortir, més enllà d’aliances estranyes, dues majories possibles: un tripartit i una sociovergència. Però cap de les dues no satisfà els actors que les haurien de protagonitzar. ERC no vol comprometre’s amb cap nou tripartit ni, de fet, amb cap opció de govern, tret d’algunes veus discordants del parer que ara sembla majoritari. És qui n’ha sortit més escaldada dels mals resultats de les eleccions catalanes de fa deu dies i no està per noves aventures, sinó per replegar-se en espera de temps millors, tenint en compte, a més, que la cita electoral europea del 9 de juny podria agreujar encara més la situació. La sociovergència, per la seva banda, tan sols es preveu factible si l’encapçala JxCat, no el PSC, tot i que la lògica digui que hauria de ser al revés, però ja han quedat clares quines són les intencions de Carles Puigdemont.

Tots els escenaris, per tant, són oberts, inclòs el del bloqueig i la repetició dels comicis. El risc que en aquest supòsit correrien ERC i JxCat, i també la CUP, és, però, que els anés pitjor. No hi ha dubte que els mals resultats que han obtingut, i que han provocat que per primera vegada des del 1984 el bloc nacionalista es quedés sense majoria al Parlament, són conseqüència de l’abstenció d’una part significativa dels votants independentistes. I el problema és que aquests partits són incapaços de donar-hi resposta. Es limiten a culpabilitzar qui s’ha quedat a casa de tots els mals que els afligeixen en lloc de preguntar-se —no perquè no poden, sinó perquè no volen— per què ha passat. En relació amb les eleccions del 2017 —les dades de les del 2021 són poc fiables pel fet que es van dur a terme en plena pandèmia de la covid—, tots tres han perdut gairebé 850.000 vots, que és obvi que si s’haguessin fet efectius els haurien donat la majoria. Però si no ha estat així és perquè els votants senten que no només no els representen, sinó que durant tot aquest temps que han agafat la bandera de la independència per raons purament tàctiques els han pres el pèl. De fet, estava cantat que aquest cop no hi hauria majoria independentista, perquè com podia haver-n’hi si a les eleccions pràcticament no s’hi presentaven candidatures independentistes?

El primer avís el van rebre a les municipals del 2023, el segon a les espanyoles del mateix 2023, el tercer ha arribat ara a les catalanes del 2024, el quart serà a les europees també d’aquest 2024 i el cinquè es produirà si forcen que s’hagin de repetir els comicis del dia 12. I així successivament, fins que entenguin que el problema són ells, no els abstencionistes. Ara com ara, però, la resposta és molt lluny de ser en aquest estadi, amb un Carles Puigdemont que s’aferra a la possibilitat de ser investit de nou president de la Generalitat al preu que sigui i encara que hagi de ser a costa de tornar a fer les eleccions, i de repetir-les tantes vegades com calgui fins que se surti amb la seva, i que en cap cas no preveu plegar, i amb un Oriol Junqueras que diu que no se’n vol anar del capdavant d’ERC, però que se’n va, però que diu que tornarà. Talment agafats com un ferro roent a la cadira de les escorrialles del poder autonòmic, a l’espera de beneficiar-se d’una amnistia que difícilment la justícia espanyola permetrà que s’apliqui.

Tots els responsables de l’ensulsiada del 2017 que encara no s’han apartat de la primera línia de la política són els taps que impedeixen que els seus partits respectius s’adonin de què està passant realment i es regenerin i que sorgeixin nous lideratges que tinguin la capacitat de tornar a connectar amb l’electorat que tant han defraudat

Ells dos, i tots els responsables de l’ensulsiada del 2017 que encara no s’han apartat de la primera línia de la política són els taps que impedeixen que els seus partits respectius s’adonin de què està passant realment i es regenerin i que sorgeixin nous lideratges que no en siguin deutors i, completament desvinculats d’ells, tinguin la capacitat de tornar a connectar amb l’electorat que tant han defraudat. O això o deixar pas a altres forces polítiques i altres dirigents que, també sense ser-ne deutors, agafin el relleu i recuperin la confiança dels votants desenganyats i farts d’unes formacions que els han enredat i traït. El votant independentista no ha deixat mai de ser-hi des que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut destapa el 2010 la caixa dels trons de la desafecció de Catalunya envers Espanya, i si a cada elecció la seva abstenció creix és perquè JxCat, ERC i la CUP han deixat de representar-lo i, en lloc de rectificar, cada dia fan més gran la distància que els separa.

La crítica val per als líders d’aquests partits catalans, però també dels espanyols que expressament confonen la pèrdua de la majoria que han sofert amb un retrocés de l’independentisme, com fa Pedro Sánchez en apuntar-se la medalla d’haver-lo domesticat i d’haver curat la fractura que diu que va provocar. Res més lluny de la realitat. L’independentisme, malgrat tots plegats i a desgrat dels d’aquí i dels d’allà, hi continua sent, a dintre de les urnes o a fora, però hi és, no se n’ha anat enlloc. Tant els costa admetre que la realitat és aquesta? A veure si ara resultarà que l’únic que hi veu clar és el cada vegada més carismàtic i sovint polèmic alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, del PP, que dos dies després dels comicis va fer la següent piulada: “Quien crea o piense que el independentismo ha desaparecido por arte de magia o de Sánchez Castejón se equivoca: el independentismo no ha ido a votar, pero el independentismo sigue ahí”. Doncs això.

I és que si els mandataris de les tres formacions encara es pensen que poden continuar engalipant l’elector independentista com si res no hagués passat, la poca credibilitat que els quedava, si els en quedava gens, s’ha esfumat un cop s’ha conegut la penúltima de les ensarronades perpetrades pels autoconsiderats líders del procés: el desistiment de la causa del 9-N davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per part d’encausats com Artur Mas, a canvi de ves a saber quins tractes i pactes inconfessables. L’excusa que ha estat una pífia de l’advocat, per molt que es digui Xavier Melero o precisament perquè es diu així, no s’aguanta per enlloc, i menys en un cas en què l’anomenada Caixa de Solidaritat, proveïda per donacions de ciutadans anònims de bona fe, els havia donat 5 milions d’euros per poder-se defensar.

Vet aquí la importància que té en tot, i de manera especial en política, dir les coses pel seu nom. Per no confondre l’elector a qui es pretén convèncer i, sobretot, per no enganyar-se un mateix a l’hora de fer segons quins diagnòstics i pronòstics. I perquè en aquesta gran comèdia en què tots han participat del 2017 ençà ha arribat el moment d’abaixar el teló. Abans, però, cal que els principals protagonistes i els que han mogut els fils entre bambolines surtin discretament, però innegociablement, d’escena. És l’hora de fer mutis.