Si el món no ens mira, que li ho preguntin als mediadors internacionals que esperen reprendre les converses a Suïssa. Però, bé, encara hi ha molta gent comprensiblement enfadada amb la conclusió del 2017 (m’hi incloc) i que no saben actualitzar la seva frustració cap a alguna cosa més útil (i entre aquests ja no m’hi incloc). A la vida pots tenir desil·lusions polítiques, o sentimentals, o laborals, o de molts altres tipus. Però si al cap de set anys encara estàs donant puntades de peu al banc com un Xavi Hernández cronificat, o com una ànima en pena, aleshores és possible que no estiguis aportant ni sumant res. Com a mínim, prova de no enfonsar els altres dins del teu pou. Com a mínim, intenta salvar allò que sigui salvable entre les escletxes i de millorar allò que sigui millorable. I ajuda, collons. Ajuda.
Aquesta legislatura consisteix a tenir prou força per poder negociar amb contundència amb Espanya, mani qui hi mani. Força vol dir que, si no hi ha un resultat exitós a les converses de Ginebra, es reprèn la feina del 2017. I mani qui mani vol dir que Pedro Sánchez té una posició més feble que no sembla, en funció del que acabi succeint els mesos vinents: simplement, ha acabat la paciència de massa gent. Però tant si aguanta al càrrec com si li cau una moció de censura (cada cop menys descartable), la banda catalana de la taula necessita estar composta per gent que sàpiga negociar. Amb Salvador Illa de president, que s’ha mostrat diverses vegades com un entusiasta del 155, no hi haurà res més a negociar, com tampoc no va ser negociable el nom de l’aeroport del Prat: es decideix el nom de les coses, que ho és tot, en un sopar a can socialista. I llestos. Quan es deixa que els catalans tinguin massa veu pròpia, ja se sap, les coses es compliquen i “es posa Espanya en massa dificultats”. I aquesta vegada, per cert, si el socialisme mana a Catalunya, ho farà per una bona temporada. Ells també n’aprenen, evidentment. Ells també saben “tornar-ho a fer, però millor”.
L’abstencionista mereix tot el meu respecte, una altra cosa és que ho trobi intel·ligent
L’abstencionista mereix tot el meu respecte, però com sempre m’han merescut respecte els suïcides. I ho dic seriosament: em sembla una posició altament respectable, si del que es tracta és d’eliminar-ho tot. Una cosa és, en definitiva, que ho trobi respectable (fins i tot comprensible) i una altra cosa és que ho trobi intel·ligent. En fi, només cal tenir la visió sobre les conseqüències dels actes propis per adonar-se’n: no és que Illa no hagi avisat de per on pensa portar el país, i el primer avís ja el patim els barcelonins en forma de govern Collboni. Qui està ben informat ja sap que Illa no tindrà cap mena de problema a seguir el mateix camí, sense fer cas de ningú que li aconselli el contrari. I no, evidentment que el PSC no és cap partit fatxa, però és un partit que des de l’adeu de Maragall té perfectament incorporada l’agenda desnacionalitzadora a Catalunya. Lenta, progressiva, sedant. Deixar que es consolidi al poder aquest model per a tot Catalunya, i permetre que aquest regionalisme electoral es mobilitzi mentre s’anima activament l’independentisme a la desmobilització, és de veritables Premis Nobel. Mereix un gran aplaudiment, sí senyor. Cosa de visionaris.
L’independentisme pot aparèixer com una força capaç d’imposar-se durant deu anys seguits en una comunitat com Catalunya, o bé aparèixer com una febrada que després de la repressió ja ha passat a millor vida. La visió des de fora no permetrà matisos, serà una cosa o l’altra. I, per a més inri, el PSOE intenta prendre a l’independentisme la bandera de la radicalitat democràtica sense haver patit cap altra incomoditat que algunes sospites llençades sobre la dona del seu líder. Fer tot aquest camí, patir tot el que l’independentisme ha patit, trobar les forces d’on no hi eren, per acabar dient que volem desaparèixer de l’escena una estona i recrear-nos en les venjances internes, és un camí gens descartable i alhora ben depriment. Indigne del 2017, m’atreviria a dir. Hi afegiré, doncs, un últim argument per anar a votar: la mateixa sospita que molts tenen sobre la fermesa d’alguns líders independentistes, ja la tenien abans del 2017 (i alguns les mantindran sempre, però aquest ja és un tema de tipus més personal). Aleshores algunes sospites eren ben fonamentades, n’estic segur. Però sabeu què va empènyer aquestes determinades figures a anar més enllà del que mai no haguéssim imaginat que arribessin? En alguns casos, sens dubte, van ser les conviccions. Però, per als casos més dubtosos, van ser els vots. La gent els va posar allà dalt, els va donar tota la força i els va dir “ara, no ens decebeu”. On no hi havia prou compromís, els vam posar en un compromís. Doncs bé: si no hi ha força electoral suficient, després de set anys i malgrat tot, ni tan sols això serà possible. No hi haurà ni bones ni males notícies. No hi haurà alegries ni decepcions. Sí, és el que fa la gent que no té cap idea: donar puntades de peu al banc i no deixar que res avanci. Quan un moviment decideix no fer res, en efecte, deixa de ser un moviment i passa a ser un cadàver. I sí, allí fora en prendran nota.