Inicis de l’any 2024. Recapitulem. El segle XXI no és, de moment, gens propici a les democràcies. Des de finals del segle XX, hi ha hagut retrocessos tant en el nombre de democràcies com en l’evolució interna en una bona part d’estats (Turquia, Hongria, Polònia, el Sahel africà, Caucas, Hong Kong, Myanmar, etc.). A això se li afegeixen canvis com l’ampliació dels estats BRIC, liderats per la Xina i l'Índia, així com el paper creixent de Corea del Sud, l'Iran o Indonèsia. Avui es percep un panorama mundial ple d’interrogants (per exemple, un triomf de Trump en les properes eleccions presidencials dels EUA tindria conseqüències a escala global). Previsiblement, a partir de l’any 2025 el món canviarà, no necessàriament a millor.
La política domèstica catalana és tota una altra cosa. Actualment, si juga bé les seves cartes, l’independentisme no és prou fort per treure Catalunya de l’Estat, però sí per anar traient l’Estat de Catalunya.
Els objectius històrics del catalanisme polític han estat obtenir un reconeixement nacional, tant en el context de l’Estat com en l’àmbit internacional, així com assolir una capacitat d’autogovern polític, econòmic, simbòlic, lingüístic i cultural proporcional a aquest reconeixement. Tanmateix, ni el catalanisme ha estat prou fort per aconseguir un reconeixement i un autogovern sòlids, ni el nacionalisme espanyol ho ha estat per disminuir o eliminar les reivindicacions catalanes. Es tracta d’un conflicte entre dues debilitats. Asimètriques, això sí. En el que portem de segle XXI, podem resumir l’evolució del catalanisme polític a partir de tres onades del conflicte amb l’Estat:
1. 2005-2010. Reforma Estatut. 89% del Parlament a favor de la proposta (2005). Rebaixa de continguts a les Corts encapçalada pel PSOE (2006). Referèndum amb escassa participació (49,4%) i percentatge significatiu en contra (20,6%). Mobilització del PP amb recollida de signatures. Sentència del TC (2010) que lamina encara més el text ja retallat del 2006.
Resultat de la primera onada: Catalunya es regeix per un Estatut empobrit que la ciutadania no ha votat. Forta deslegitimació a Catalunya del TC i de la Constitució espanyola, inclòs l’anomenat “estat de les autonomies”. Ruptura implícita del pacte constitucional de la Transició.
L’any 2025, el segon de la legislatura espanyola, podria ser un període més decisiu en termes d’acords polítics, econòmics, simbòlics i culturals concrets de país
2. 2010-2023. Creixement empíric de l’independentisme a Catalunya. Importants mobilitzacions ciutadanes. Consulta i referèndum (2014 i 2017). En el referèndum del 2017, malgrat les dificultats tècniques i logístiques i la no-participació dels partidaris del no, es registra una participació (43%) comparable a la del referèndum de l'Estatut del 2006. Microdeclaració d’independència. Aplicació dubtosament constitucional de l’article 155 de la Constitució espanyola de 1978. Fenomen del “a por ellos” avalat pel rei. Repressió policial i jurisdiccional. Exiliats i presos polítics. Judicialització del conflicte polític. Sentència del Tribunal Suprem per sedició. Mobilitzacions en contra. Casos davant dels tribunals europeus (TJUE, Tribunal de Drets Humans). Pronunciaments de Nacions Unides i del Consell d’Europa en contra de pràctiques polítiques i jurídiques de l’Estat, que són factors clau dels posteriors indults dels presos polítics i de la reforma del Codi Penal.
Resultat de la segona onada: Congelació del conflicte de fons. Desconnexió emotiva de bona part de la ciutadania catalana de l’Estat, la Constitució i la monarquia. Vulneracions de l’estat de dret en relació a l’independentisme. Desprestigi internacional de la democràcia espanyola. Decepció de sectors independentistes i divisió estratègica ente JuntsxCat i ERC. Augment de la polarització política a Catalunya i a l’Estat. Politització de la justícia en clau nacionalista espanyola de to autoritari. Cap avenç substancial en la canalització del conflicte nacional-territorial de fons.
3. A partir de juliol 2023. Eleccions generals espanyoles. Manca de majories absolutes. Pactes d’investidura del PSOE amb forces de l’oposició, bàsicament de Catalunya i País Basc. Canalització d’una llei d’amnistia. Acords paral·lels del PSOE amb ERC (Rodalies) i JuntsxCat (acord-marc a desenvolupar en la legislatura). Novetat de la presència de relators/verificadors internacionals sobre el desenvolupament i compliment dels possibles acords concrets. Agenda de temes de reconeixement nacional i d’autogovern en diverses matèries. Context que va tenyint-se de “plurinacionalitat”, però de moment només en la retòrica política. L’esquerra espanyola (PSOE-Sumar) segueix sense oferir un model territorial-nacional alternatiu al fracassat i desprestigiat estat autonòmic. Mobilitzacions de la dreta i extrema dreta espanyolistes contra l’amnistia i els acords d’investidura.
Aquesta tercera etapa de moment no suposa naturalment un escenari per a la independència del país. És a dir, perquè Catalunya decideixi per si mateixa les seves interdependències amb altres estats i actors internacionals. Donades les experiències anteriors, històriques i recents, així com la cultura política molt poc liberal dels partits i institucions espanyoles i una divisió interna bastant cega de l’independentisme, les previsions inicials d’aquesta tercera etapa són alhora d’una certa expectació rodejada de molta incertesa condimentada amb fortes dosis d’escepticisme sobre els potencials resultats pràctics. Tanmateix, hi ha importants cartes per jugar tant en el terreny del reconeixement nacional com en l’autogovern/autodeterminació. Negociar per separat per part d’ERC i Junts no és necessàriament negatiu de cara als resultats finals. Tanmateix, sempre seria d’agrair una coordinació tant en l’estratègia i gestió dels punts d’acord com de les discrepàncies. Potser a partir de procediments amb participació d’independents?
En política internacional no se sap —hi ha molts actors i escenaris—, però en política domèstica sembla que la primera meitat de l’any 2024 serà més aviat de transició. En canvi, a partir de setembre i de l’any 2025, el segon de la legislatura espanyola, podria ser un període més decisiu en termes d’acords polítics, econòmics, simbòlics i culturals concrets de país. Resulta previsible que fins al proper estiu tot giri principalment al voltant de la llei d’amnistia, els recursos davant del TC i les prejudicials davant del TJUE, així com d’unes eleccions europees en bona part protagonitzades per l’ascens dels partits d’extrema dreta i la immigració. Que tinguem un bon any.