Si Pedro Sánchez fos Bécquer, que fàcil que ho tindria. No faria falta que escrivís poesia. N'hi hauria prou que llegís els llavis de Montoro i tingués una mica de memòria per tornar-li la pregunta. El ministre d'Hisenda ha demanat responsabilitat al PSOE i la resta de grups de l'oposició perquè donin suport als Pressupostos Generals de l'Estat —els primers de tota la democràcia, per cert, que arriben al Congrés sense disposar dels vots necessaris per ser aprovats.

Un dia abans, el vicesecretari de Política Social, Javier Maroto, va ser més explícit. Cinc. N'hi ha prou que els socialistes "ens deixin cinc vots a l'atzar" perquè els comptes públics continuïn el tràmit. Així, sense més ni més. Gratis total. I fent que el PSOE sigui l'únic responsable que funcionaris, pensionistes o policies no vegin els salaris incrementats el 2018 si no surten al rescat del Govern espanyol. No va ser Montoro, també, qui va dir que el Govern espanyol podia governar sense pressupostos i a cop de decret?

Això va ser fa setmanes. Ara toca la versió contrària, en una clara demostració que aquest govern fa els últims glops. Si fos pel PP, però, l'expressió italiana "Piove, porco governo" acabaria amb la paraula PSOE.

Temps al temps. Que hi ha 155?, va ser culpa del PSOE, que va donar suport a la mesura; que no hi va haver intervenció de TV3 ni del Parlament?, doncs el mateix. Ara el mantra és que si Catalunya no recupera l'autonomia també serà per obra i gràcia del socialisme, que en un moment especialment crític es nega a donar un cop de mà a un Rajoy desesperat, sense haver arribat a l'equador d'una legislatura que mai no hauria hagut de començar tal com ho va fer.

Si Sánchez fos Béquer i escoltés les paraules de Maroto, Montoro i els que encara falten per replicar l'argumentari que arriba des de Gènova per apel·lar a la responsabilitat d'un partit d'Estat, podrien replicar:

"Què és la responsabilitat?, dius mentre em claves
a la pupil·la la teva pupil·la blava.
Què és la responsabilitat! I tu m'ho preguntes?
Responsabilitat ets tu."

"I aquí et deixo —podria afegir— la mateixa que vas demostrar tu". "Que caigui Espanya, que ja arribarem nosaltres per aixecar-la" (sic). Ho recordeu? Cristóbal Montoro, maig del 2010. Espanya vivia sota els efectes d'una crisi econòmica brutal, i el PSOE no tenia prou vots per aprovar un decret amb les retallades més dures que es recorden en democràcia. La música, i gran part de la lletra, venien imposades des de Brussel·les. La dreta, però, va fer cas omís de l'amenaça d'un rescat europeu, i les mesures van tirar endavant amb un sol vot més dels necessaris, i no va ser precisament per l'ajuda del PP.

Doncs això: Responsabilitat és vostè, senyor Montoro, perquè encara que la seva memòria ho oblidi, les seves paraules sempre van ser dignes d'esculpir-les sobre pedra. I aquelles, a més de ser-ho, l'acompanyaran la resta de la seva vida pública.