Les màquines, a poc a poc, han anat formant part de les nostres vides: la rentadora, el rentaplats, el Thermomix i el Roomba (els he posat en masculí expressament perquè són el robot de cuina i el robot aspirador) ens han deixat hores lliures per anar al gimnàs i fer l’exercici que ara ja no fem, perquè ni rentem a mà, ni escombrem, ni cuinem, ni rentem els plats; la ràdio, el televisor i les videoconsoles ens han entretingut quan ho necessitàvem, quan preferíem no pensar; el mòbil i l’ordinador ens han permès estar en contacte amb tothom des de la distància i no haver de quedar personalment ni amb amics ni familiars i poder ser més antisocials que mai. Ens hem anat acostumant a estar en contacte amb les màquines i a normalitzar-les dins la nostra zona de confort. La millor manera de transformar la realitat sense que ningú se n’adoni és fer-ho tan a poc a poc com sigui possible, així ningú serà capaç de percebre-ho. Oi que només t’adones que una persona ha envellit si fa molt de temps que no la veus? Doncs passa el mateix amb tot. Si haguessin introduït la intel·ligència artificial a les nostres vides d’un dia per l’altre, haurien saltat totes les alarmes i tothom l’hauria rebutjat; però, com que ho han anat fent de mica en mica, ens sembla que és una més de la família.
Els humans som ganduls per naturalesa, si hi ha algú que ens fa la feina, n’estic segura que deixarem de fer qualsevol esforç que sigui evitable
El ChatGPT cada vegada sap més coses de nosaltres: com pensem, com ens expressem, com parlem, quins errors cometem, què sentim, què desitgem, què ens fa por... Confiem més en el ChatGPT que en una persona que no sigui del nostre entorn més proper (ho entenc perquè hi ha molta gent malvada). Aparentment, ens sembla que el ChatGPT ens aporta més beneficis que desavantatges i que tot és molt innocent, però, com afirma el lingüista estatunidenc Noam Chomsky, el ChatGPT no és com la ment humana, sinó que és «una tecnologia avançada de plagi», «una màquina estadística i golafre de centenars de terabytes de dades a l’encalç d’obtenir la resposta més plausible a una conversa o la més probable a una pregunta científica». Els humans el nodrim amb la nostra intel·ligència i els nostres coneixements; per això necessita que hi interactuem constantment: com més ho fem, més informació aconsegueix i més afinat és el resultat que ens dona o que emmagatzema. Com molt bé diu Chomsky: «Deixem d'anomenar-la intel·ligència artificial i anomenem-la pel que és: programari de plagi», «No creguis res, copia obres existents d’artistes existents i ho altera prou per a escapar de les lleis de drets d'autor. És el robatori més gran de propietats des que els colons europeus van arribar a terres natives americanes».
Estem preparats per aquest canvi de paradigma? O, més ben dit: ens convé? Fins ara, només ens han mostrat i venut els avantatges, que no en són pocs; però, i els inconvenients? Com ens afectarà tot això? De moment, pel que he començat a percebre, puc afirmar que la gent no aprofita el temps lliure que li aporten les màquines per aprendre més o per fer coses productives com intentar buscar solucions per estar bé amb un mateix o socialitzar, sinó que l’utilitza per mandrejar i no fotre ni brot. La majoria de la gent confia en les màquines cegament, no les posen en dubte: han deixat de qüestionar-se les coses i deixen que siguin les màquines qui busquin les solucions. Decidir és difícil, comporta una gran responsabilitat; si ho pot fer una màquina, per què he d’assumir-ho jo? Crec que la tecnologia ens portarà més cap a una infantilització i una estupidització de la població que cap a una societat culturalment avançada. Els humans som ganduls per naturalesa, si hi ha algú que ens fa la feina, n’estic segura que deixarem de fer qualsevol esforç que sigui evitable. Això pot semblar molt paradisíac, però pot tenir conseqüències nefastes per la ment humana i ens convertirà en persones totalment dependents de les màquines: sense elles no sabrem fer res. Això només pot significar una cosa: hi estarem sotmesos. Què passa si algú tanca l’aixeta d’allò de què depens o, no cal ni que la tanqui, què passa si algú amenaça de fer-ho? Veig un futur molt desolador de gent sola i aïllada que depèn de les màquines per viure. Ens dirigim cap a un món deshumanitzat? Deixo totes aquestes preguntes obertes perquè hi pensem.