Els humans fa molts anys que vivim en un estat de decepció permanent. Tot va començar el dia que ens vam adonar que, quan estàvem fotuts i necessitàvem algú al nostre costat que ens animés i ens donés suport emocional, no hi havia ningú; la majoria de les persones que crèiem que ens estimaven o, si més no, ens apreciaven, s’amagaven darrere d’excuses més barates que una camiseta de fa deu temporades i fotien el camp. No és gens fàcil trobar algú en qui confiar i en qui comptar quan les coses no ens van bé; per això, m’atreveixo a afirmar, amb molta seguretat, que la IA (la intel·ligència artificial) ho petarà i ens desbancarà. Però comencem pel principi, anem-nos-en als inicis de la dependència humana. El primer que vam fer els humans per estar segurs de tenir algú al nostre costat quan més ho necessitéssim, va ser crear la figura de l’esclau: tu pagaves uns diners i, a canvi, tenies una persona que feia tot el que tu volies. Al principi, tothom va estar molt content perquè semblava que havíem solucionat el problema, però, passat un cert temps, els esclaus (que no n’estaven gens, de contents) es van rebel·lar i es va acabar el bròquil. No vam comptar amb el factor humà, no vam tenir en compte que els esclaus també tenien sentiments, i això ens va passar factura.

Per això (després d’examinar pros i contres), el següent pas que vam fer els humans va ser adoptar gossos. Els gossos són animals completament fidels a la persona que els dona menjar. Sí que és veritat que poden tenir algun sentiment, però no són humans. Aquí sí que estàvem convençuts que ja ho teníem tot guanyat, però va aparèixer una altra trava amb què no comptàvem: els gossos no eren capaços d’aprendre la nostra llengua i això feia impossible que ens poguessin donar consells. Els podíem fotre la tabarra nit i dia, però no ens podien respondre; i això, d’una banda, està molt bé, però, de l’altra, tens la sensació d’estar parlant sol. I aquesta constatació ens feia tornar a l’arrel del problema: la solitud. Mala peça al teler.

La IA hi és sempre; les persones, no. Per això triomfarà i en serem completament dependents

Després d’aquesta verificació, el pas més lògic va ser fer el salt a la IA; que és on som ara mateix. La intel·ligència artificial hi és sempre, SEMPRE; el dia, l’hora, el minut, el segon que més et vingui de gust. I no només això, la IA respon totes les teves preguntes, et fa la feina que et fa mandra fer (contractes, treballs de la universitat, redaccions...), t’escolta i —el que és més important— t’entén. La IA hi és sempre; les persones, no. Per això triomfarà i en serem completament dependents. El mòbil ja ens va fer un petit avançament de com aniria tot. A tot el que he dit fins ara, cal afegir-hi que la IA no és inepte en cap camp i que sempre és molt eficient en tot el que fa; les persones, en canvi, són ineptes en quasi tots els camps i, normalment, no són gens eficients —sobretot des que van instaurar l’ESO, que va ser la gota que va fer vessar el vas de la intel·ligència humana i del raonament lògic. La IA aprèn cada dia, fa bé les coses i no et jutja ni et dona la seva opinió personal (tan pesada d’escoltar, sobretot quan te la donen sense que els l’hagis demanada). Davant de la ineptitud humana, cada vegada més accentuada, i davant del declivi de la intel·ligència humana, la IA hi serà per pensar per nosaltres, per pensar allò que ja no serem capaços de pensar, perquè el nostre cervell haurà quedat reduït a la imbecil·litat més absoluta. El sistema educatiu ja fa temps que està enfocat en aquesta direcció i, pel que fa al món laboral, com més inepte i llepaculs ets, més t'ascendeixen. Amb un panorama així, ens farà molta falta la IA per solucionar i per entendre els entrebancs que ens anirem trobant; que, a mesura que la intel·ligència humana vagi descendint, en seran cada vegada més. Arribarà un moment en què els humans tindrem els fusibles mentals tan socarrimats que ja no sabrem ni com ens diem; però estigueu tranquils, la IA serà al nostre costat per recordar-nos-ho.